diumenge, 30 de novembre de 2008

Els galls, els morts i l'amor de les dones, de Jaroslav Seifert

Caminava entre prestatges i vaig descobrir aquest llibre damunt una taula, vaig fullejar-lo, vaig llegir-ne alguns versos, de poemes diferents (sempre ho faig així), i me'l vaig endur a casa. Parlaven del que es pot parlar, de galls, de morts i de dones que es deixen estimar, ¿què més es pot demanar? Em va recordar l'Estellés. La contracoberta m'indicava que es tracta d'una antologia d'un poeta a qui van donar el Nobel el 1984, versió de Jaume Creus. Un altre txec, ¿quants autors de primera fila ha donat aquell país en els últims cent anys? Deuen ser les ganes de llibertat, i d'estimar, envoltats de veïns que mengen molt i aixafen. Pel pròleg, de Monika Zgustova, sé que el llibre és una selecció de poemes de quinze llibres seus, i que el poeta va quedar marcat de jovenet quan, dalt d'un mur, va descobrir una parella d'enamorats cardant damunt d'un sepulcre. Els cementiris centreeuropeus donen per molt.

I això és la seva poesia: amor i mort del poble i al poble. Sense risc de ser carrincló tot i escriure versos com "tota la vida he buscat el paradís / que algun cop havia existit, / i només n'he trobat rastres / als llavis d'una dona." Ni de perdre la bonhomia per parlar de la mort o del mal: "clavats per l'atractiu de l'horror / cap d'ells no es va moure", "l'infern, el coneixem, és pertot arreu / i camina sobre dues cames." I els galls? També hi surten. "Mai més guerra! / El gall em mirà de fit a fit / amb el seu sinistre ull negre / i amollà una rialla esfereïdora."

dimecres, 12 de novembre de 2008

El imperialismo catalán, d'Enric Ucelay-Da Cal (i III)

Si sou dels que us tapeu les orelles quan us expliquen el final d'una pel·lícula que no heu vist, ja podeu deixar de llegir. Per solucionar el "embrollo" de la simbologia catalana i la societat civil, "fundida y feliz en una 'unidad cultural'", la Lliga va fer un salt endavant "con una tangente culturalista, el noucentisme, con el ambicioso Eugeni d'Ors al frente, como movimiento de movilización de la 'clase intelectual' catalanista al servicio del proyecto del infra-Estado catalán". Encara avui tenim moltes coses bones provinents d'aquell moment. Però d'Ors era un pensaire amb "una asombrosa falta de sentido político" i, poc després de la mort de Prat de la Riba, no va trigar gaire a ser defenestrat. L'any següent "realizó su paso 'imperialista' de Barcelona a Madrid, tantas veces predicado desde su Glosari, pero consumado como deserción sin contemplaciones del catalanismo."

D'altra banda, si fins aleshores el concepte d'imperi havia pogut ser venut amb connotacions positives, de grandesa i seguretat, i el de república de negatives, de desgavell, amb la fi de la Primera Guerra Mundial va passar a ser completament a l'inrevés, d'imperi només quedava el britànic i el nou ordre mundial convertia en extemporani el discurs de la Lliga. El mateix any 1918 la Lliga va fracassar en la construcció d'un front de regionalistes a Espanya, per prematur i per "la desproporción entre el vasto proyecto y los medios concretos para realizarlo." La seva venda de fum imperialista, la unitat de destí, va anar quedant relegada.

Avui dia
segueix sent difícil trobar una definició de la Lliga, perquè al mateix temps "fue separatista (como los magiares), quiso rehacer el Estado español y encarnó un proyecto de unificación pancatalanista, así como iberista e, incluso, panhispanista." A sobre, com que amb mig any de retard es va adherir a l'Alzamiento del general Franco (per cert, Ucelay esmenta la teoria que qui el va planificar i preparar van ser els nacionalsocialistes alemanys, i Franco va ser solament un portaveu triat per ells), avui dia ningú no se'n considera hereu, i "quien en los años treinta formuló la teorización que llegaría al postfranquismo fue Unió Democrática, no la Lliga." Ara bé, Unió va arreplegar molta cosa de la Lliga llevat, és clar, del concepte d'imperi, i "la transmisión de la tesis 'imperial' lligaire quedó así eliminada del recuerdo catalanista."

Ningú no se'n considera hereu però la simbologia i la teorització de la Lliga van influir tothom, en el populisme d'esquerres, en les dretes autònomes de la CEDA "mediante la Derecha Regional Valenciana, siempre conectada de una manera u otra a la Lliga", i en la Falange. "Dicho claramente, el falangismo bebió de fuentes catalanistas, por muy chocante que resulte la afirmación." La majoria d'intel·lectuals fundadors del falangisme van tenir relacions privilagiades amb membres de la Lliga, i en la seva constitució el partit va rebutjar rotundament la consideració de nacionalista per proclamar-se imperial, va defensar la creença que el poble i la societat civil han de prendre el poder, i va recollir el concepte vague d'unitat de destí en l'universal. I d'aquí va passar al franquisme, perquè aquest estava necessitat d'ideologia un cop al poder. Però amb la caiguda de Mussolini i Hitler, Franco va abandonar el falangisme a la cambra dels mals endreços i va substituir-lo per opcions més pragmàtiques.

dilluns, 10 de novembre de 2008

El imperialismo catalán, d'Enric Ucelay-Da Cal (II)

Com és habitual en molts països al segle XIX, el catalanisme va començar sent un moviment literari i cultural que va derivar en poques dècades a un sentit explícitament polític, amb Valentí Almirall i Víctor Balaguer, però a diferència d'altres nacionalismes no va anar de bracet amb l'independentisme, sinó ben al contrari: "desde Cataluña y con algo de excentricidad política, se han reivindicado formas de identidad colectiva en el seno del Estado y, en consecuencia, de ciudadanía múltiple". Des que una colla de prohoms, Àngel Guimerà inclòs, van lliurar al rei de Madrid una llista dels greuges que segons ells patíem els catalans, periòdicament hem anat lliurant llistetes a Madrid i proposant refundacions d'Espanya, ja sigui sota una monarquia o una república, tant és, el que importa és refundar. I la resposta dels que remenen les cireres estatals sempre ha estat la mateixa: quatre bones paraules, sou molt laboriosos i tot plegat, i au cap a casa que nosaltres som els que decidim. "Lo que resulta trivial en Madrid parece esencial en Barcelona." Han passat més de dotze dècades i els catalans encara estem presentant llistetes a Madrid i proposant refundacions de l'Estat, no es pot dir que haguem avançat gaire.

L'únic independentisme que hi va haver va ser l'impulsat precisament pel cubà, que va influir posteriorment en el que Ucelay anomena el populisme republicà (de fet els seus primers llibres estan dedicats a "la Catalunya populista" i a Francesc Macià). A la península bufaven altres vents, els romàntics i els modernistes van ser escombrats sense pietat pels noucentistes, amb els coetanis Prat de la Riba i Cambó al capdavant, que van promoure el concepte d'imperi. La idea de fons era que Catalunya no podia anar sola enlloc, aleshores calia pertànyer a una potència de pes mundial i, deixant de banda el que pensaven alguns francòfils, aquesta havia de ser Espanya. Però el Regne d'Espanya, pobret, gairebé no s'aguantava dret, i aquí és on els noucentistes creien que hi havíem d'entrar els catalans, per la nostra "superioritat moral", per ser més europeus i avançats i espavilats que ningú. "'Imperialismo' venía a ser sinónimo -al menos emotivo- de una 'hegemonía catalana' en los asuntos de un Estado manifestamente ineficaz." Aquesta cantarella ha funcionat fins als nostres dies, ara que ens adonem -potser massa tard- que els catalans estem ancorats mentre l'Estat espanyol, cada cop més nació, aconsegueix aproximar-se a la plenitud que mai no havia tingut. I és que a ningú li agrada que li diguin com ha de ser i què ha de fer. Amb l'avantatge que ens dóna veure les coses en perspectiva, avui dia podem dir que el catalanisme regeneracionista s'ha equivocat de mig a mig. Ja ben aviat l'espanyolisme va adonar-se que "las aportaciones de la Lliga podían pensarse directamente para España, sin la mediación catalanista", i alhora com qui no vol la cosa presentava quan li convenia el catalanisme com un moviment separatista i traïdor, i provocava "incipientes campañas de boicot a los productos catalanes." Res de nou sota el sol.

La superioritat moral dels catalans, que havia d'aportar seny i pràctiques de bona economia a un estat funcionarial i militarista caduc, es basava sobretot en la societat civil catalana, superior a la resta de la societat espanyola, rural i endarrerida. Ara bé, el catalanisme noucentista, com totes les ideologies, era creadores de mites, i la famosa societat civil catalana no deixava de ser això, un mite. Fins i tot el concepte de burgesia catalana ha estat sempre un mite, perquè mai no ha quedat clar si n'hi ha o n'hi ha hagut. "El modelo de sociedad civil social e ideológicamente estable, pero capaz de un crecimiento expansivo seguro, sobre el cual Prat fundamentó su 'unidad catalana' aixomática, no existía en realidad." El que va fer veure als lligaires que anaven despullats va ser l'esclat de la Setmana Tràgica, van adonar-se que no controlaven les masses, entre el populisme republicà que més endavant els humiliaria a les urnes i l'anarcosindicalisme que no perdia el temps en nimietats, ja que ells vivien per la revolució. El gran defensor del concepte de societat civil i altres mites va ser Prat de la Riba, que va morir jove, però Cambó es va quedar amb la patata calenta a les mans. El primer va quedar com el bo i el segon com el dolent, dicotomia que encara dura.

diumenge, 9 de novembre de 2008

El imperialismo catalán, d'Enric Ucelay-Da Cal (I)

He dedicat força temps a aquest llibre que du el subtítol aclaridor de Prat de la Riba, Cambó, D'Ors y la conquista moral de España, per les seves 900 pàgines de text i 200 més de notes, i també per la seva densitat, les tesis innovadores que aporta, i la meva ignorància en la disciplina. L'autor és un historiador nord-americà -establert a Barcelona- que estudia un període ampli i transcendent de la nostra història, des de fora i amb el rigor que correspon a un científic, cosa que s'agraeix ja que és habitual que ens vulguin fer passar textos doctrinals i justificatius per estudis la mar d'objectius. En el fons aquest fenomen és comprensible perquè ens trobem davant un conflicte obert i ben viu, les relacions entre la nació espanyola i les nacions espanyoles (o ibèriques), on hi cap l'una no hi caben les altres, i dins d'elles les relacions entre les diverses opcions polítiques, tradicionalistes, liberals, socialistes, monàrquics de reis variats, i una diversitat més gran que si anéssim a un centre comercial. Sembla que la nostra societat no està prou preparada per dedicar temps i recursos a la R+D+i, i sí a l'alliçonament i la propaganda, perquè la guerra encara no l'ha guanyada ningú.

Ucelay reparteix llenya a tot arreu, catalanistes i espayolistes, dretes i esquerres. I és que mentre altres països com els EUA han tingut una evolució política estable i continuada, el Regne d'Espanya ha anat donant cops de cec a una banda i l'altra, entre lluites fratricides i exilis. No hi ha "sistema político que durase más de dos o tres generaciones, hecho de fondo decisivo en España, donde, hasta el presente, no ha habido una situación constitucional estable que haya durado más de medio siglo." ¿Això vol dir que aviat toca canvi?

Si el nacionalisme va venir de bracet amb el romanticisme, a primers del XIX, a Espanya ens va agafar en pilotes. Feia dècades que no fèiem res de bo, i si una cosa pot anar pitjor, hi va: a finals de segle la pèrdua de les últimes colònies importants va suposar l'ensulsiada definitiva, Espanya no era res, una merda lligada del cordill europeu, i només sabia parar la mà mentre els altres es disputaven els territoris del món. El que tocava amb urgència era repensar, aquest verb que torna a estar tan de moda, i els catalans ens hi vam posar de bona gana, a aquesta activat sempre hi tenim molta tirada. El imperialismo catalán, doncs, abasta des de mitjan del segle XIX fins al primer franquisme, 100 segles d'història, enfocats no sols a Catalunya i Espanya, sinó també a altres països, imperis i nacions que també van haver de repensar-se, alguns dels quals encara perduren avui dia. El llibre és molt útil al lector llec ja que li aporta una cultura general per entendre per què el món és com és, i per què hi ha les lluites que hi ha. Per les seves pàgines van passant personatges com Valentí Almirall, Víctor Balaguer, Pompeu Gener, el doctor Robert, Charles Maurras, Gabriel Alomar, Giménez Caballero, Primo de Rivera fill i tants d'altres (a part dels tres protagonistes, és clar,
Prat de la Riba, Cambó i D'Ors), amb la qual cosa el lector obté una visió general del panorama que va molt i molt bé per anar pel món.

El títol del llibre és sorprenent, i he de reconèixer que és el que va fer aproximar-m'hi. ¿Com pot ser que hi hagi un imperialisme català? ¿No havíem quedat que som de fa segles una nació oprimida? L'autor assenyala que "la pérdida de memoria es absoluta" (¿no la volem recuperar, ara?) i que "se daba por supuesto que españolismo y catalanismo eran [i són] por definición tan incompatibles que no permetirían traspaso alguno", però ell s'encarrega de desemmascarar la falsedat. És cert que hi ha hagut un nacionalisme català de nació oprimida, com el noruec o el txec que no han parat fins tenir estat propi, però des del primer moment hi ha hagut un nacionalisme català imperial, emmirallat en Austro-Hongria, Gran Bretanya, el segon Reich alemany i d'altres. Un catalanisme que evidentment no parla de Països Catalans (aquest terme és molt més tardà, d'en Joan Fuster, i no té res a veure amb l'imperialisme sinó en la unitat cultural malgrat que els blaveros s'encaparrin a creure el contrari), sinó d'Espanya. La Catalunya gran al servei del gran Imperi espanyol renascut (Portugal inclosa, si convé).