dimecres, 30 de juliol de 2008

En un món jerkès

A la pàgina 65 d'Amor i brossa, el narrador hi deixa anar: "Fa no gaire vaig llegir en un setmanari nord-americà una notícia encoratjadora: catorze idiotes rematats, incapaços de parlar, havien après a parlar jerk. Així es denomina la llengua de dos-cents vint-i-cinc mots desenvolupada a Atlanta per a l'enteniment mutu entre humans i ximpanzés; tal com sosté l'autor de l'article, és evident que cada vegada hi haurà més desgraciats que sàpiguen comunicar-se en jerkès. A l'instant se'm va acudir que finalment s'havia trobat una llengua en què es podia expressar l'esperit dels nostres temps i que per aquest motiu aquest idioma ràpidament es propagaria de pol a pol, d'oest a est, que seria la llengua del futur."

Com a lector vaig pensar que es tractava d'una anècdota, d'un pedaç afegit sense més ni més, per contra és un recurs potentíssim per descriure el món que envolta el microcosmos de l'escriptor-escombriaire i les persones que estima. Els bons escriptors no expliquen històries gratuïtes. A partir d'aleshores, descobrim que totes les persones amb algun càrrec una mica important parlen en jerkès, també el babau de "somriure arrogant d'una persona que ha rebut poder", la filla mira la televisió en jerkès (no n'hi ha d'altra), els professors universitaris escriuen els articles en jerkès, o si no ja no són professors i passen a ser sotmesos a investigació ("havien designat [un funcionari jerkès] eminent per a una universitat per tal d'assegurar-hi l'oblit de tota la literatura": eren molt avançats aquella gent), fins i tot els diaris publiquen poemes dels autors jerkesos més reputats: "Qui sap, qui sap / On neix la bellesa / On ens busca la sort / ..." .


El món és jerkès, només unes quantes persones triades de l'àmbit més íntim parlen la llengua heretada, però la força de l'exterior és aclaparadora i la contaminació és inevitable. Per sort, el protagonista per contrarestar té Kafka, de qui "ni un sol historiador de la literatura txeca ha trobat en ell mateix prou generositat, gosadia o tolerància per situar-lo al costat dels escriptors txecs". És un escriptor que parla de l'interior humà i s'interessa molt poc de "la política i els esdeveniment públics", però tot i així no agrada al règim, i "jo diria que el que més molesta de la personalitat kafkiana és la seva franquesa." Més citacions: "per Kafka la literatura no era una cosa externa, una cosa que ell pogués explorar o de la qual pogués separar-se'n. Per ell, l'escriptura era una pregària", i "prenia notes del seu camí solitari cap al precipici. Va baixar fins allà on es podia baixar".

dilluns, 28 de juliol de 2008

Amor i brossa, d'Ivan Klíma

D'Amor i brossa d'Ivan Klíma, publicat al català el 2002 amb traducció de Kepa Uharte, se'n va fa ressò la premsa cultural ara fa uns mesos, arran de la traducció al castellà, que sembla que és la que marca el ritme. L'acció de la novel·la se situa en els anys en què va ser escrita, just abans de la revolució de vellut de 1989 de l'antiga República dels txecs i els eslovacs, i sorprèn la poca diferència entre la societat que narra la novel·la i la que vivim nosaltres. Sí, ja sé que aquella gent no tenia res per comprar, hi havia cues a les botigues, no podies sortir del país i per llenguallarg anaves a la garjola, però en el fons ens assemblen molt, potser és que el nostre benestar i la nostra llibertat són un miratge. Benestar sempre que facis el que toca fer i llibertat sempre que pensis el que cal pensar, com a la novel·la. "Tothom parla de llibertat, amb veu més alta aquells que la neguen als altres."

El protagonista és un escriptor que fa d'escombriaire, una professió que sí que té futur: "cap material no desapareix; en el millor dels casos, canvia d'aspecte. La brossa és immortal: es dispersa per l'aire i s'infla en l'aigua; es dissol, es podreix i es descompon; es transforma en gas, en sutge, viatja pel món i a poc a poc el va enterrant." Ens adonem de seguida que Klíma és un autor molt clarivident. I si no n'hi ha prou amb la brossa, també hi ha les intervencions públiques: "[l'església] destructa, ruinata et devastata pels hussites (...) havia estat sotmesa a diverses reformes, que l'havien empitjorat més i més. Al nostre país tot es reforma constantment: les creences, els edificis i els noms dels carrers. Unes vegades s'amaga el pas del temps i unes altres es dissimula, sempre que no quedi res autèntic que pugui fer de testimoni." Això també em sona.

Però el tema principal és com s'ho fa la gent per trobar ganes de viure i no tirar-se daltabaix d'un pont, això és com estima. El protagonista, en primera persona, està enamorat de dues dones a la vegada: amb una "ja feia gairebé vint-i-cinc anys que estàvem junts i gairebé no ho estàvem", i amb l'altra "fèiem l'amor en un indret estrany i inhòspit, desarrelats de tot el món que ens envoltava, com solament es pot fer als somnis, embriacs l'un de l'altre." L'amor casolà en contraposició a l'amor apassionat que fa tornar joves els que ja passen dels quaranta.

Evidentment és mentida el bolero aquell que diu que és possible estimar dues dones alhora i no tornar-se boig, per la simple raó que totes dues demanen dedicació exclusiva. "Però em creia que m'estimaves més a mi que a cap altra!", criden alhora. La mare dels seus fills no sap res "dels meus motius i passions, o de la meva caiguda", pel fet que "durant anys sencers ens havíem afalagat massa poc, i la nostra relació havia caigut en la banalitat." Per contra, amb l'amant que ha conegut a la feina i hi comparteix les estones de taverna, que és sempre que poden (els obrers ens avorrim i d'aquí deuen venir tants enamoraments laborals), hi viu "experiències que eren solament meves i que em semblaven inimitables i insubstituïbles", però quan les expressa es converteixen "en fets habituals, corrents i vulgarment melodramàtics". Un cop més ens trobem amb la ratlla que separa els escriptors dels escriptorastres: aquests cauen sempre en el melodrama, i per tant en el ridícul. Tots som ridículs quan ens enamorem.

La dona legal s'esforça a millorar des que s'assabenta de la infidelitat, va al psicoanalista i estudia antropologia, mentre que la dona furtiva, després d'uns inicis dolços i de bogeria sexual, exigeix al covard fastigós que es decideixi d'una vegada, que no està per viure d'amagatotis tota la vida. ¿Amb qui es queda
l'escriptor-escombriaire?

En el pròxim escrit parlaré d'un altre aspecte del llibre.

diumenge, 27 de juliol de 2008

Avorriment

La companyia té bona premsa, però a mi no m'ha agradat l'espectacle del Béjart Ballet Lausanne. Mecànic i pretensiós.

dissabte, 19 de juliol de 2008

Jazz a les fosques II

En aquests temps d'especialització, s'imposa la interdisciplinarietat. Jazz, narrativa i futbol. Tot a les fosques, piano, violoncel i bateria. Som molts els que no estem acostumats a la foscor, sempre associada al mal, i la incertesa i la por apareixen, però també la introversió i una concentració més gran que beneficia l'oïda, i la respiració, i les sensacions internes del propi cos. Mirar-se a un mateix fa por, no saps mai què hi pots trobar. Un sol acord pot trasbalsar.

Un experiment formidable d'Ignasi Terraza & Trio i AREAtangent a La Caldera.

divendres, 11 de juliol de 2008

Ovidi diu, Guillem diu

Ara que tot ha de ser lleuger i simpàtic, i el nacionalisme de l'antic imperi es posa gallet, s'agraeix retrobar -i descobrir, perquè ens els tenen amagats- la força dels textos d'Ovidi Montllor i Guillem d'Efak (i de poetes que van musicar, com Estellés que n'ets de gran) dits per les veus potents i penetrants de Maria del Mar Bonet i Biel Mesquida, de qui no coneixia aquesta faceta de rapsoda. Amb bon humor, això sí, perquè per afirmar que "la pròxima guerra la guanyarem els catalans"s'ha de tenir bon humor.

Ara que fa tanta falta cultura popular amb un mínim de dignitat, aquest espectacle hauria de córrer per tot arreu i durant anys. Els mitjans de difusió també hi poden ajudar, però Montllor i d'Efak estaven fets pel directe i aquest espectacle també és pel directe. Tot torna, i un excés de connexió acaba embafant. Quina descoberta, els afortunats que hi puguin connectar. "M'aïllareu i direu que m'he aïllat". Sabem que no estem solts, tot i que de vegades ho pugui semblar, tot i que Montllor va acabar venent talls de síndria a la platja per subsistir, la pau del pactisme.

dimarts, 8 de juliol de 2008

Camisa de foc, d'Anna Carreras

Una amiga meva forma part d'un grup de treball que estudia la incidència de la guerra civil, o sigui la Guerra civil espanyola 1936-39, en la tercera generació en l'àmbit de la salut mental. Sembla que és en la tercera generació després del conflicte on les malalties mentals troben un sòl fèrtil per germinar, les precedents prou feina han tingut a tirar endavant, oblidar i acotar el cap. Aquesta teoria no deu anar desencaminada si fem un cop d'ull al nostre voltant, sense aturar-nos en ningú en concret, ja que "la bogeria és una de les poques coses que estan ben repartides en aquest món", segons la citació de Franco Basaglia que apareix en la novel·la Camisa de foc d'Anna Carreras.

La dona dels ulls de pluja viu un "amor sanguinari" amb en George G., l'home de la seva vida, l'home 10, "l'amant ideal, l'home perfecte, creat a imatge i semblança de la meva concepció primigènia de què cosa ha de ser l'Home, l'home que vull, l'home que em pren, l'home que em palpa", però en George G. ja no hi és, i és clar, per substituir-lo només hi ha una opció: buscar uns quants infrahomes i construir-ne un de nou a partir de retallets, d'aquí d'allà. Així, amb aquest objectiu, la narradora conviu amb uns quants amants cadascun dels quals presenta una tipologia malaltissa diferent: hipocondria, paranoia, angoixa, anorèxia (i bulímia), esquizofrènia, autisme, obsessió, bipolaritat i amnèsia. Els límits d'aquestes patologies no estan clars
i sovint són intercanviables, com a la vida mateixa, però sí que els trets, les maneres de parlar, d'actuar, defineixen distintament cada un dels amants de la dona-d'ombra-cansada.

La narradora tracta les descripcions amb molta habilitat, i això s'agraeix, després que la literatura i el cinema d'entreteniment s'hagin encarregat d'estereotipar els malalts mentals com als ogres dels nostres dies, amb una serra mecànica a una mà i un cap tallat a l'altra. Els personatges de Camisa de foc són malalts mentals com nosaltres, com els que ens trobem cada dia, a la feina, a les hores de lleure, a l'ascensor. Però atenció, ni un bri de maternalisme pudent ni discurs de voluntariat a hores perdudes. Els malalts també són avorrits i previsibles perquè "la follia anava perdent imaginació al llarg dels segles i, principalment, a través de les cultures dites desenvolupades."

La novel·la assoleix un to molt aconseguit, amb una trama ridícula i un humor persistent que és el que la fa llegible, de l'humor blanc per a nens al cinisme més negre que la mort. "Havia canviat el so del timbre feia poc, com tenia per costum després de cada relació enllestida." El llibres és ple de referències literàries (i musicals) adequades a cada moment, i és que la història de la literatura és plena de malaltia mental, tant en els autors com en els personatges. Un altre aspecte que sorprèn positivament de la novel·la és l'alt registre lingüístic amb què embolcalla i embadaleix el lector: pròxima a la poesia en el fons li importa poc què diu i sí com ho diu. Una petita joia.