Funkenschlag, de Friedemann Friese

Passa en totes les disciplines, però en el món dels jocs la sensació de déjà-vu és aclaparadora i exasperant. Realment les mecàniques són comptades i les opcions d'estratègia encara més, per això quan apareix molt de tant en tant una idea original, ben aviat passa a ser incorporada i adaptada per altres autors en molts altres jocs, alguns aporten alguna cosa nova i d'altres no, fins que arriba a un punt que no pots posar-hi el nas de tanta pudor de reescalfat.

Per això m'agrada un autor com Friedemann Friese, que a part de dur el cabell de punta tenyit de verd (i jugar amb el color verd) i tenir molta cura del disseny estètic dels seus jocs, està sempre experimentant coses noves i cada proposta seva és una sorpresa, que pot funcionar més o menys bé, però és que qui no arrisca no pisca. Una altra de les manies seves és la de batejar els jocs amb la lletra efa com a inicial, com Finstere Flure, en forma de còmic i un monstre customitzable que corre com un desesperat per cruspir-se els jugadors, o Fische Fluppen Frikadellen, de negocis en botigues sòrdides, o Fiese Freunde Fette Feten (aquest amb Casasola Merkle), un joc de la vida on has de viure una pubertat que pot ser més o menys feliç i una adultesa en què t'has de relacionar-se amb qui convé (ja siguin amics/gues, noviet/es, cònjuges, excònjuges o rotllets d'una nit), sense caure excessivament en les addicions (una mica sí), ja sigui l'alcohol, els estupefaents o la religió.

Enmig d'aquestes excentricitats, el joc seu que ha tingut més èxit internacional ha estat i és Funkenschlag (segona edició revisada del 2004, en anglès Power Grid, en italià Alta tensione), fins al punt d'escalar al número 2 del rànquing de BGG. Consisteix a comprar plantes energètiques (centrals hidroelèctriques, molins de vent...), el combustible per fer-les anar, portar energia a les ciutats, i cobrar els dinerons del servei per reinvertir-los tot seguit: ja veieu quin tema més apassionant, el cercle del capitalisme a l'estil canadenca - fecsa - endesa. La grisor del tema amb la bogeria de l'autor és el que deu haver fet que el joc funcioni i creï tensió i diversió. Les plantes se subhasten, el material es ven més o menys car segons la demanda, i la presència a les ciutats té limitacions monopolístiques, a part que la geografia fa encarir les connexions (això recorda la línia de molt alta tensió que volen fer ara).

Imatge del web de Bruno Faidutti

Fer gimnàstica de cervell, esmolar l'enginy, relacionar-se, fixar-se en els altres per intentar anteposar-s'hi, mesurar en tot moment, estalviar i invertir quan cal, comptar sense calculadora (com quan érem petits), pujar en la subhasta o plantar-s'hi, optar per una mena d'energia o una altra, decidir si convé muntar sucursal a l'última ciutat i fer acabar el joc, tot això i més és possible posant un Funkeschlag a la nostra vida. Només en botigues especialitzades o en línia, lamentablement no està editat a Espanya. Ah, i es pot jugar en línia de franc a BSW.

La Catosfera literària, diversos autors

Aquest text, s'ha fet paper aquí:

Una nova generació de jocs

Aquests dies de pluja ha estat agradable veure la gent jugar, als bars, a les granges. És com si la pluja arreplegués la gent que estaria donant voltes esperitats i els fes veure la bonança del recolliment, estar en bona companyia, el plaer de jugar, amb la competència en segon terme, fer rutllar el cervell, la intuïció, les habilitats psicològiques, adonar-se que no és cap passatemps inútil sinó un gran plaer, a l'alçada de qualsevol manifestació artística.

Els jocs segueixen sent els mateixos: un Trivial per aquí, un Uno per allà, altres jocs de cartes, sobretot espanyoles, amb les nombroses combinacions que ofereixen. Fins i tot vaig arribar a veure un Monopoly desplegat en una taula diminuta al costat de la porta d'entrada, o també un Colons de Catan. Llevat d'aquest últim, veig que encara no han arribat els jocs d'última generació, que des dels 80 van irrompre a Alemanya i es van estendre ràpidament per Europa i els EUA (i els jocs alemanys han passat a ser jocs europeus o eurogames).

Anem un mica tard en les bones influències, això ja acostuma a passar. Però en un racó de bar, vaig quedar bocabadat contemplant com una parella jove alçava els volcans de Taluva (de Casasola Merkle, el mateix autor que el Meuterer). Les torres i els temples: quina imatge més bella. Què millor que expressar-se la passió amb un joc apassionant i estèticament bell, de construcció comuna. A casa, amb la dona ens vam dedicar a ajuntar els comtats de Carlemany, (Carolus Magnus de Leo Colovini), amb precisió i cura per fer substituir els castells aliens pels propis. Cada moment de vida té el seu joc.

Farsa, de Màrius Serra

El joc és constant en la novel·la Farsa de Màrius Serra. N'és l'escenari principal, amb el casino de Barcelona al capdavant, amb uns visitants assidus, gairebé pobladors, que viuen de la il·lusió de "domesticar la sort". També es ben present el món de la màgia, encapçalat pel Gran Morelli, traductor al català de l'obra magna de Robert Houdin, i "que ofereix felicitat a canvi de llibertat", atent, doncs, als requeriments de bona part de la població contemporània. El joc també és present a la novel·la en sentit metaliterari: canvis constants de narrador, pronoms personals personificats que són capaços de narrar, i jocs de paraules i referències a jocs de paraules. Els personatges tampoc no se'n salven, molts deixen de ser el que són per passar a semblar el que convé, amb biografies reals o inventades que lliguen les unes amb les altres amb una facilitat que no té res a envejar a la dels serials de la televisió.

La descripció d'aquest món és el que més m'ha atret, fins i tot m'ha fet venir ganes de tornar a veure algun espectacle de màgia, i de fer un cop d'ull al Casino de Barcelona, si no fos perquè "no és obligatori l’ús d’americana, però se sentirà més còmode si la usa." Però paradoxalment la novel·la com a artefacte, o sigui com a joc, no acaba de funcionar. Per començar té massa pàgina, una esporgada hagués anat la mar de bé, no sé com deu haver influït publicar-la així el fet que guanyés un gran premi. I d'altra banda la construcció literària està supeditada als jocs, que provoquen uns personatges massa prims incapaços de transmetre gaire cosa, i un deambular narratiu d'aquí cap allà que fa molt de mal. Ho acaba d'adobar el fet que la novel·la abordi un tema tan difícil com la immigració i les diferències culturals sense aprofundir-hi gaire, o un altre de tan avorrit i carregat d'al·lèrgens com el forçosament oblidat Fòrum Universal de les Cultures. La intenció de desvetllar la farsa de la nostra societat és bona, i la d'oferir joc dins el joc de la novel·la també (n'hi ha grans precedents), però llàstima.

Paròdies que homenatgen

És curiós, fa gairebé un parell de dècades vaig veure Cómeme el coco, negro de La Cubana, i no em va agradar gens. No em va entrar, vaig trobar-la una estupidesa. En canvi, ara hi he tornat, per requeriments d’una altra persona, i m’ha agradat prou. Suposo que el primer cop era incapaç d’entendre la paròdia perquè, simplement, desconeixia per complet el gènere de la revista i tot el que implicava.

D’altra banda, la revista era aleshores un gènere que encara cuejava agònic i per tant calia rematar-lo, com algunes pràctiques circenses abominables. Ara ja podem dir que és història i ja el podem veure amb uns altres ulls, recuperant-ne només allò que tenia qualitat i descartant-ne la palla. Ara el que és abominable són algunes pràctiques que s’imposen, hipòcrites i malignes, com tot el discurs políticament correcte que no hi ha manera que vagi en recessió. Per això és agradable sentir com canten i ballen Mama cómprame un negro / cómprame un negro para gozar.