Més Montaigne

Montaigne ha influït segle rere segle com a pensador, però és clar que ell no en tenia la intenció, l'estil amè i poc trascendental ho corrobora. Em pregunto quina devia ser la finalitat de Montaigne per plegar de la vida professional -era jurista- i enretirar-se per escriure. "No hem nascut per al nostre interès particular, sinó per al bé públic", podem llegir al començament de -potser- el capítol que m'ha agradat més, el 39, Sobre la soledat. També hi diu "ja que decidim viure sols i prescindir de companyia, fem que la felicitat depenga de nosaltres", i "ja és hora que ens allunyem de la societat perquè res no hi podem aportar", i "els llibres són agradables, però, si per acostumar-nos-hi, perdem l'alegria i la salut, els nostres millors béns, abandonem-los", alhora que acaba carregant contra Plini i Ciceró, per la seva "naturalesa desmesuradament ambiciosa" ja que pateixen per passar a la posteritat.


Com qui no vol la cosa, al mateix capítol parla del treball domèstic com a "ofici servil", en què cal trobar "un terme mig" entre dedicar-s'hi completament o deixar-ho tot abandonat. I és que el pas de temes -diguem-ne- sublims, a d'altres de prosaics, li és absolutament habitual, de fet és el que el caracteritza, tot forma part de la vida. Sovint sembla un autor dels nostres dies, parla del consum ("contínuament aspirem a les coses que vindran, desconegudes, ja que les presents no ens sadollen de cap manera"), la moda ("la manera actual de vestir-se el porta ràpidament a condemnar-ne l'antiga"), la publicitat ("tracten d'enganyar no els nostres ulls, sinó el nostre judici, i tracten d'embastardir i corrompre l'essència de les coses"), la llei de l'oferta i la demanda ("a penes estiguérem un any portant dol per la mort del rei Enric III quan certament ja tothom opinava que les sedes es venien tan barates que, si vèieu algú que n'anara vestit, el preníeu d'immediat per un burgès"), la cerca de la felicitat ("qui puga, ha de tenir dones, fills, béns i sobretot salut, però no hem de lligar-nos-hi de tal manera que la felicitat en depenga").

També, tot i ser humanista i lluitar contra la superstició, no entronitza la raó, fins té un capítol anomenat L'atzar es troba sovint al camí de la raó. Diu que es absurd anomenar mort natural els que moren de vell, perquè el normal és morir per atzar, d'un accident o una malaltia. Parla poc de la vida familiar, però també es presenta amb la dona i la filla, jugant a jocs de paraules per exemple. Devia ser juganer, però valora les jocs amb ambivalència, com quan qualifica els escacs de "beneit i perillós joc", "l'odie i en fuig, ja que no és prou joc i ja que ens diverteix massa seriosament, i em fa vergonya prestar-li l'atenció que bastaria a qualsevol cosa bona." Montaige es divertia massa seriosament amb els seus Assaigs.