Assaigs, llibre primer, de Michel de Montaigne

Gràcies a un comentari de l'Ariadna a un missatge meu en què parlava dels Assaigs de Michel de Montaigne, vaig saber que hi ha diversitat d'opinions a l'hora de triar l'edició per fer la traducció. Bé, coses de filòlegs, els lectors no disposem de prou elements per opinar. Jo he llegit la versió traduïda recentment per en Vicent Alonso, de moment el llibre primer, n'hi ha dos més.

En el meu missatge deia que Montaigne era un saberut que escrivia de tot, i que s'havia passat la vida llegint els clàssics. És cert que me'l mirava amb una mica de rebuig, el veia com un setciències alliçonant des del seu escriptori. Res de més llunyà. Com que Montaigne escriu realment de tot, fins d'ell mateix, el lector descobreix a la meitat del llibre que l'autor dominava el llatí perquè era la seva llengua materna, el seu pare ho havia volgut així en posar-li un educador alemany que no parlava llengua romànica, i que a més li deixava a l'abast, com qui no vol, la cosa llibres llatins perquè el vailet els acabés descobrint. I tant que els descobreix, Montaigne en fa combustible per a tota la vida, els llegeix sense esforç i els valora o els critica sense prejudicis, alhora que menysprea els best sellers del moment, els "Lancelot du Lac, els Amadís, els Huons de Bordeus, i aquests poti-potis de llibres amb què els infants es diverteixen, no en coneixia ni el nom, ni en conec encara el contingut". Si visqués avui, seria dels que no poden parlar amb ningú a l'hora de l'esmorzar o en les pauses escolars o laborals perquè no veuen la tele.

El que no em queda clar és per què escriu els seus assaigs en francès i no en llatí, i més tenint en compte que la llengua del seu voltant era el gascó, o el perigordià com en diu ell. Si la wikipedia no m'enganya, el Perigord ja feia més de cent anys que era francès (en constant disputa amb els anglesos), en contraposició a altres territoris occitans, el midi que en diuen ells. Pel que fa a l'erudició, en tot moment té clar que la vida és prioritària, per això adverteix contra la "dedicació excessiva a l'estudi dels llibres". Diu que als nens se'ls corromp l'esperit si se'ls fa estudiar "catorze o quinze hores diàries", no sé què en diria de la situació actual. I sobre la intenció alliçonar, d'impartir lliçons de moral, està clar que no és la finalitat última pel que escriu, "no em pose a dir el que s'ha de fer al món, d'altres ho fan ja prou, sinó el que hi faig". Però és evident que si tria uns temes determinats és per perdre-hi partit, amb preferència per les estratègies bèl·liques o els conflictes de religió, una veritable obessió, suposo que de l'època (Montaigne era catòlic i veia el prostentantisme com un desviament).

Montaigne avui potser seria blocaire. Hi he pensat quan explica com escriu, tant pel que fa al contingut: "les reflexions són meves i es mantenen gràcies al recurs de la raó, no de l'experiència; cadascú pot aportar-hi els seus exemples", com en l'estil: "no es tracta tant d'elevar les paraules com de rebaixar-ne el sentit, tant més satíricament com més oblíquament (...) Per tal d'abastar més, només hi he posat el que és essencial". I és que en els seus Assaigs parla de tot, des de la mort, "cal estar sempre calçat i a punt per partir en la mesura que és a les nostres mans, i sobretot procurar que llavors un s'haja d'ocupar només d'ell mateix", a la conveniència de petar-se, "pel rebuig d'un sol pet, ens duu fins a les portes d'una mort ben angoixosa".

Seguiré en un altre missatge.