Un bellíssim cadàver barroc, de Josep Piera

Un company, quan va assabentar-se que la meva dona i jo passaríem uns dies a Nàpols, va indicar-me que Un bellíssim cadàver barroc parla de la ciutat. Certament, fa més de vint anys Josep Piera va fer de lector de català durant sis mesos a la Universitat de Nàpols, i el llibre és un compendi de les seves vivències, sensacions, imatges, pensaments. Tot i que ja fa més de dues dècades de la publicació del llibre, el 1987, la nostra impressió ha estat que la ciutat i la regió de què ens parla Piera són les mateixes que hem conegut. Això ens ha sorprès, suposo perquè Barcelona i Espanya han canviat molt en vint anys, i a Nàpols sembla que el temps s'hagi aturat. "Entre tots [els napolitans] la condemnen a l'estancament, al passat repetit, a l'eternitat cementerial del claustre clos", i tot seguit l'autor fa la comparació amb el nostre país. Fa vint anys no ho sé, però ara potser sí que ens trobem en un moment de "masoquisme estètic o frustració enrabiada".

El to és el que més s'agraeix del llibre, que lluny de ser una guia de viatge, el lector pot fer-la servir com a tal. No hi ha ni una gota de postura de turista que admira l'exòtic, ni de setciències alliçonador, ni de progre que parla des d'una talaia. Sortint de tema, és remarcable com esbandeix la transició espanyola: "nosaltres no hem lluitat contra res ni ningú. Només vam cantar cançons de revolta, vam fer manifestacions, vam córrer davant la policia i algú, certament, va passar una temporada a la presó. Ens van deixar jugar contra un règim agònic, ens vam divertir fabulant que guanyàvem allò que ens permetien. Ens utilitzaven, uns i altres."

Piera va voltant (es troba que els alumnes munten una vaga de gairebé dos mesos, i per tant té temps de fer el xafarder), observa, i es dol del present amb què es troba després d'haver conegut per la literatura uns passats napolitans esplendorosos. La seva relació és, doncs, d'amor-odi, d'admiració-enuig, la mateixa que hi hem tingut nosaltres, també xafarders. Les rodalies de Nàpols són "la representació més degradant, més bèstia, del món postindustrial."

Les joies del passat sobreviuen soterrades per la immundícia del present, "un arc de marbre gòtic, un cinquecento desguassat i una piràmide pudenta de deixalles". Actualment més que cinquecentos hi ha bastant smarts, en això sí que han canviat, però val a dir que de les ciutats europees que hem visitat és la que hi hem trobat menys franquícies de grans comerços tradicionals. En part està bé, però com quan veus tres o quatre persones matant el temps en un comerç diminut, comproves amb tristesa que la cosa no rutlla. No hi ha normes, ells se les fan dia a dia.

Piera reconeix que fuig d'"un ambient mediocre, una societat mesquina, una mentalitat provinciana, que es deixa devorar pel poder que la nega, (...) un manicomi col·lectiu on cada persona acaba en enemic d'ell mateix o en bufó trist dels altres", i també per l'"admiració cap a la cultura italiana que sovint he mirat com un model magnífic de qui aprendre el difícil art de viure", però un cop a la destinació, davant les contradiccions i el panorama amb què es troba no sap "si esclatar a riure com un Dadà qualsevol o ploral en silenci el malson amarg d'aquest poble."

Fer combregar amb rodes de molí

Últimament als mitjans de comunicació catalans sento a parlar sovint de Boscos endins, s'hi deuen haver deixat molts diners i és comprensible que els donin un cop de mà, el problema és que cada cop més es confon la informació amb la publicitat, i els receptors (consumidors) estem totalment indefensos davant el perill. Havia sentit a parlar molt i molt bé de Carol López i del seu últim muntatge Germanes, fins al Culturas de La Vanguardia abans de l'estrena, i al Time Out Barcelona, i a algun lloc més, i la patacada ha estat fenomenal: una telesèrie barroera i d'acudits dolents, que no du enlloc ni aporta res, davant als nassos i sense poder fugir-ne (la distribució de butaques a la Villarroel fa que si estàs a mitja filera, ja has begut oli per sortir-ne), i amb un nivell lingüístic ínfim pel que fa al català (sí, ja sé que molta gent parla així, però això no vol que les obres de creació hagin de fer servir el patuès).

Potser és que sóc crèdul de mena i tornaré a caure-hi, però mai no aprenc que no pots refiar-te dels mitjans de comunicació, els interessos personals i comercials són molts, com a màxim pots confiar en algunes firmes concretes, disperses. Per sort, davant del teatre segueix havent-hi el bar de gaditans que ofereix el peixet fregit, calamarsets i altres delícies amb rigor, i això va compensar la vetllada. No tot està perdut.

Més Montaigne

Montaigne ha influït segle rere segle com a pensador, però és clar que ell no en tenia la intenció, l'estil amè i poc trascendental ho corrobora. Em pregunto quina devia ser la finalitat de Montaigne per plegar de la vida professional -era jurista- i enretirar-se per escriure. "No hem nascut per al nostre interès particular, sinó per al bé públic", podem llegir al començament de -potser- el capítol que m'ha agradat més, el 39, Sobre la soledat. També hi diu "ja que decidim viure sols i prescindir de companyia, fem que la felicitat depenga de nosaltres", i "ja és hora que ens allunyem de la societat perquè res no hi podem aportar", i "els llibres són agradables, però, si per acostumar-nos-hi, perdem l'alegria i la salut, els nostres millors béns, abandonem-los", alhora que acaba carregant contra Plini i Ciceró, per la seva "naturalesa desmesuradament ambiciosa" ja que pateixen per passar a la posteritat.


Com qui no vol la cosa, al mateix capítol parla del treball domèstic com a "ofici servil", en què cal trobar "un terme mig" entre dedicar-s'hi completament o deixar-ho tot abandonat. I és que el pas de temes -diguem-ne- sublims, a d'altres de prosaics, li és absolutament habitual, de fet és el que el caracteritza, tot forma part de la vida. Sovint sembla un autor dels nostres dies, parla del consum ("contínuament aspirem a les coses que vindran, desconegudes, ja que les presents no ens sadollen de cap manera"), la moda ("la manera actual de vestir-se el porta ràpidament a condemnar-ne l'antiga"), la publicitat ("tracten d'enganyar no els nostres ulls, sinó el nostre judici, i tracten d'embastardir i corrompre l'essència de les coses"), la llei de l'oferta i la demanda ("a penes estiguérem un any portant dol per la mort del rei Enric III quan certament ja tothom opinava que les sedes es venien tan barates que, si vèieu algú que n'anara vestit, el preníeu d'immediat per un burgès"), la cerca de la felicitat ("qui puga, ha de tenir dones, fills, béns i sobretot salut, però no hem de lligar-nos-hi de tal manera que la felicitat en depenga").

També, tot i ser humanista i lluitar contra la superstició, no entronitza la raó, fins té un capítol anomenat L'atzar es troba sovint al camí de la raó. Diu que es absurd anomenar mort natural els que moren de vell, perquè el normal és morir per atzar, d'un accident o una malaltia. Parla poc de la vida familiar, però també es presenta amb la dona i la filla, jugant a jocs de paraules per exemple. Devia ser juganer, però valora les jocs amb ambivalència, com quan qualifica els escacs de "beneit i perillós joc", "l'odie i en fuig, ja que no és prou joc i ja que ens diverteix massa seriosament, i em fa vergonya prestar-li l'atenció que bastaria a qualsevol cosa bona." Montaige es divertia massa seriosament amb els seus Assaigs.

Assaigs, llibre primer, de Michel de Montaigne

Gràcies a un comentari de l'Ariadna a un missatge meu en què parlava dels Assaigs de Michel de Montaigne, vaig saber que hi ha diversitat d'opinions a l'hora de triar l'edició per fer la traducció. Bé, coses de filòlegs, els lectors no disposem de prou elements per opinar. Jo he llegit la versió traduïda recentment per en Vicent Alonso, de moment el llibre primer, n'hi ha dos més.

En el meu missatge deia que Montaigne era un saberut que escrivia de tot, i que s'havia passat la vida llegint els clàssics. És cert que me'l mirava amb una mica de rebuig, el veia com un setciències alliçonant des del seu escriptori. Res de més llunyà. Com que Montaigne escriu realment de tot, fins d'ell mateix, el lector descobreix a la meitat del llibre que l'autor dominava el llatí perquè era la seva llengua materna, el seu pare ho havia volgut així en posar-li un educador alemany que no parlava llengua romànica, i que a més li deixava a l'abast, com qui no vol, la cosa llibres llatins perquè el vailet els acabés descobrint. I tant que els descobreix, Montaigne en fa combustible per a tota la vida, els llegeix sense esforç i els valora o els critica sense prejudicis, alhora que menysprea els best sellers del moment, els "Lancelot du Lac, els Amadís, els Huons de Bordeus, i aquests poti-potis de llibres amb què els infants es diverteixen, no en coneixia ni el nom, ni en conec encara el contingut". Si visqués avui, seria dels que no poden parlar amb ningú a l'hora de l'esmorzar o en les pauses escolars o laborals perquè no veuen la tele.

El que no em queda clar és per què escriu els seus assaigs en francès i no en llatí, i més tenint en compte que la llengua del seu voltant era el gascó, o el perigordià com en diu ell. Si la wikipedia no m'enganya, el Perigord ja feia més de cent anys que era francès (en constant disputa amb els anglesos), en contraposició a altres territoris occitans, el midi que en diuen ells. Pel que fa a l'erudició, en tot moment té clar que la vida és prioritària, per això adverteix contra la "dedicació excessiva a l'estudi dels llibres". Diu que als nens se'ls corromp l'esperit si se'ls fa estudiar "catorze o quinze hores diàries", no sé què en diria de la situació actual. I sobre la intenció alliçonar, d'impartir lliçons de moral, està clar que no és la finalitat última pel que escriu, "no em pose a dir el que s'ha de fer al món, d'altres ho fan ja prou, sinó el que hi faig". Però és evident que si tria uns temes determinats és per perdre-hi partit, amb preferència per les estratègies bèl·liques o els conflictes de religió, una veritable obessió, suposo que de l'època (Montaigne era catòlic i veia el prostentantisme com un desviament).

Montaigne avui potser seria blocaire. Hi he pensat quan explica com escriu, tant pel que fa al contingut: "les reflexions són meves i es mantenen gràcies al recurs de la raó, no de l'experiència; cadascú pot aportar-hi els seus exemples", com en l'estil: "no es tracta tant d'elevar les paraules com de rebaixar-ne el sentit, tant més satíricament com més oblíquament (...) Per tal d'abastar més, només hi he posat el que és essencial". I és que en els seus Assaigs parla de tot, des de la mort, "cal estar sempre calçat i a punt per partir en la mesura que és a les nostres mans, i sobretot procurar que llavors un s'haja d'ocupar només d'ell mateix", a la conveniència de petar-se, "pel rebuig d'un sol pet, ens duu fins a les portes d'una mort ben angoixosa".

Seguiré en un altre missatge.

Móns que s'enfonsen

Les novel·les que més m'agraden, sovint hi penso, són les que deixen constància d'un món que s'enfonsa i l'arribada d'un de nou, desconegut i d'adaptació difícil. Sempre es posa com a exemple El Guepard de Lampedusa, però també tota l'obra de Cekhov (en aquest cas contes i teatre), i també l'Anna Karénina, i El Roig i el negre, i la Incerta glòria i, de fet, tota la novel·la catalana de postguerra (Rodoreda, Villalonga...). Avui dia potser Houellebecq.

He rememorat aquestes sensacions aquest matí llegint, en un anunci en un diari, la carta que Josep Benet ha escrit a Josep Antoni Duran Lleida. De Josep Benet no en sé res, sóc així d'ignorant. Només recordo, quan jo era petit, que es presentava de cap de llista del Psuc, una relació que no m'acabava de quadrar perquè en el meu ambient (treballadors de la Catalunya no metropolitana) els comunistes eren més o menys dolents i/o estranys (recordo que tampoc no entenia per què un partit comunista es deia socialista). Ara em pregunto com deu veure Benet aquest món incert que ens està venint, i quina valoració deu fer de la seva vida de lluita.