Volem viure

Els nostres avantpassats van lluitar perquè el menjar deixés de ser el privilegi d'uns quants. La tècnica i la redistribució social han fet que avui poca gent al nostre país mori de gana (una altra cosa és la qualitat dels aliments). Ara la mare dels ous és l'acaparament de l'espai, la manera de demostrar que es té poder. Solars a preu d'or i barraques com a millor inversió de la teva vida. I ciutadans d'un país amb una cultura financera sota zero ens ho hem cregut. Faust ja no vendria la seva ànima per obtenir saviesa, sinó un lloc on viure.

Polítics i mitjans de comunicació/persuasió formen part de la conxorxa. No volem pegats, no volem ajudetes per mantenir una situació absurda, res de donar suport a empreses que ja han fet prou mal ("crear riquesa", que no em facin riure), la festa s'ha acabat, no allarguem artificialment la vida al moribund.

Simplement volem viure.

A l'estadi

Un plegat de circumstàncies van fer que acabés trobant-me a les mans una bona localitat per al partit de futbol d'ahir Barça-Llevant, i vaig aprofita-la. Una riuada de gent davallava atreta per una crida sobrenatural, però l'estadi no es va acabar d'emplenar, potser és de dimensions infinites, com la biblioteca borgiana. Per sort vaig anar a parar a prop de la porta que em tocava, si no ja me veia donant voltes fins a meitat de partit. La cadira era de plàstic fred com el glaç i bufava un airet de muntanya que entrava per una orella i sortia per l'altra, però jo mirava a una banda i l'altra i ningú no semblava afectat per aquestes nimietats. Tothom s'alçava, s'asseia, cantava i anava a comprar alguna cosa per picar quan tocava fer-ho. Jo seguia el corrent, també m'alçava i feia veure que cantava i cridava, per respecte als practicants i també per intentar passar una mica desapercebut.

El públic anava molt confiat, sembla ser que el Llevant és molt fluixet, però després d'un primer gol del Barça, l'equip rival va acomplir amb el deure de crear emoció: una pilota al pal, un gol anul·lat i un gol de penalt. El pobre jugador que havia provocat el penalt no agradava gens, es veu que és una desamistança que ja ve de lluny, i com que era el culpable de l'empat, resultat ignominiós, la gent no s'estava d'escridassar-lo, menysprear-lo i insultar-lo amb tota la força que els sortia de les entranyes quan tocava la pilota, com si fos el banyeta més odiat de l'equip rival més odiat. Em feia l'efecte que si algú hagués tingut una escopeta, li hagués disparat. Per sort, al cap de cinc minuts un altre jugador, aquest estimat, de nom Messi, va fer un bon gol i els participants en ple van començar a lloar-lo, creaven cançons amb el seu nom i rodolaven les llàgrimes. No m'estranya que la majoria de jugadors de gran èxit acabin trastocats.

En cinc minuts vaig tenir l'ocasió d'observar els dos comportaments extrems del públic del colisseum: polze avall per al gladiador menyspreat, polze amunt i encimbellament olímpic per al semidéu. La segona part va acomplir la rutina esperada: tres gols més del Barça sense gaire emoció. A partir de deu minuts abans d'acabar, molts seguidors abandonaven el seient com uns desesperats: entrar a la biblioteca borgiana és difícil, però sortir-ne encara més. Tots les vies i transports públics estaven col·lapsats.

De premis

Els premis són bons si serveixen perquè la gent del carrer, que no podem dedicar prou temps a remenar i triar, tinguem referències i opinions d'entesos fiables. O també perquè els autors puguin començar a rodar i tenir algun feedback, que els empenyi a seguir i millorar. Dit això, constatem que gairebé tots els premis literaris de casa nostra són inútils. Ja s'ha parlat molt d'aquest tema: caldrien premis de pes i independents a obres publicades, ja que són les editorials les que han de fer la primera feina. En l'altre nivell, en el dels que comencen, em va semblar bé el premi de narrativa de la revista Benzina, no la tria d'un guanyador i el consegüent premi pecuniari, que està molt vist, sinó el fet de publicar en paper i ser difós i llegit per una pila de gent. Esperem que repeteixin alguna iniciativa semblant. També està bé la iniciativa del col·lectiu 21x21, autors joves, diferents, l'últim volum dels quals -el cinquè- avui precisament es presenta a la Llibreria Catalònia de Barcelona.

En jocs de taula és difícil l'atorgament de premis a jocs editats, a Catalunya i Espanya, per la simple raó que la indústria és incipient, tot i que de creadors de jocs (Spieleautor o game designer) n'hi ha uns quants (no tants com escriptos, que són munió). En aquest context, l'any passat va nèixer el primer concurs de creació de jocs Ciutat de Granollers, i aquest any se'n convoca el segon, en el marc de la Fira jugar x jugar, en el marc de la Fira de l'Ascensió de Granollers. La fira, la de jocs, no la gran, està promoguda pel Spieleautor Oriol Comas i Coma, i el guanyador del concurs de l'any passat va ser Víctor Melo amb El Mercado de Tlatelolco, joc que no s'ha publicat per la incipiència que he esmentat abans, però si hi voleu jugar us podeu descarregar les regles i fins posar-vos en contacte amb l'autor.

Allargar més el braç que la màniga

Mai no he tingut gaire confiança en el capitalisme, i no perquè hagi de ser substituït per una altra realitat utòpica de benestar il·limitat, sinó perquè en el fons es basa en allargar més el braç que la màniga, una dita popular que ens avisa que algun dia bé s'ha d'acabar la festa. Se'n parla poc, del tema, des d'un punt de vista científic. Per això m'han sorprès els articles que Santiago Niño Becerra ha anat publicant al Dòssier Econòmic, com a mínim algú que se surt de la ratlla. Ja fa mesos va assenyalar que la crisi que ens està venint a sobre és de grans dimensions, i abans d'ahir ens explicava que el sistema és en procés de morir i ser substituït, amb dates i tot.

De fet ara parlen els polítics i poca gent els escolta, només els que hi tenen interessos directes, potser perquè ens parlen de móns vells, conceptes obsolets, i nosaltres intuïm que està venint una cosa nova. ¿El què?, ningú no ho sap, De vegades és millor viure en el desconeixement i acceptar l'engany, molta gent ho fa i és feliç, o ho sembla.

Més sobre la digitalització

He parlat de la digitalització i no he esmentat dues de les conseqüències més importants que provoca: la velocitat amb què viatja la informació i la quantitat que és capaç de transportat a baix cost. No cal dir que els usuaris ens blindem de l'excés d'informació que ens arriba, sovint publicitat o propaganda (l'expressió "publicitat no desitjada" és redundant, perquè la publicitat si no la vas a buscar és sempre indesitjable).

Faig servir aquest bloc d'arxiu, més que res, com vaig escriure en el primer missatge, perquè pugui recordar més endavant allò que valgui la pena ser recordat. Ara bé, és un arxiu públic, primer potser no n'era gaire conscient, però és evident que escric pensant que és susceptible de ser llegit. No és un dietari tancat amb pany i clau en un calaix. I d'aquí a confondre la realitat de la ficció hi ha un pas, de fet "Aristòcrata i obrer" potser ja és un personatge.

Que et llegeixin en principi és bo perquè es produeix una retroalimentació que la solitud casolana no permet. També és possible, per contra, que m'autocensuri. Hi ha lectors passavolants, però com en tot també n'hi ha d'habituals, el que ja s'anomena "comunitat blogaire", i al nostre domini lingüístic "catosfera". Algunes coses d'aquesta comunitat em sorprenen, com aquests missatges o mems que van passant d'un bloc a l'altre, també n'hi ha en versió premi, i com que tenen un creixement piramidal (cada receptor acostuma a reenviar-lo a cinc nous receptors) es propaguen amb una rapidesa sorprenent, fins que tothom ja l'ha rebut, el mercat està saturat. Aquesta manera de funcionar em desagrada perquè moltes de les grans bombolles-estafes econòmiques s'han creat d'aquesta manera: la dels tulipans a l'Holanda del segle XVII o la de les telecos o la immobiliària dels nostres dies.

Tot plegat ve a tomb perquè en Xenofílic molt gentilment m'ha atorgat el Premio Arte y Pico. No sé com va començar a propagar-se el premi, però l'artista uruguaiana que l'ha instaurat si el que buscava és publicitat, ho ha ben aconseguit. Us podeu imaginar que trencaré la cadena i no atorgaré el premi a ningú, em recorda quan -abans de la digitalització- de tant en tant arribaven cartetes anònimes a casa amb una pesseta enganxada amb un cel·lo, amb amenaces de desgràcies si no continuaves amb la història. La tècnica avança, però els costums es mantenen.

Per a ocasions futures, ja tindré aquest missatge escrit.

Actualització (12/02/08): atorgo el Premi Arte y Pico a la Clara.

Un gran joc de taula de 108 cm3

En aquesta època que ens ha tocat viure d'acaparament i sobrevolació de l'espai habitable, com a mínim al nostre país, s'agraeix la vinguda de l'era digital, amb música, imatge i text que ocupen poc a casa, o res si tenim en compte els servidors instal·lats no sé on. També tenim espais públics, com a mínim a les ciutats, com cinemes, sales de música en viu, però sembla ser que van de caiguda, la digitalització provoca que cadascú provi de muntar-se els serveis a casa. Pel que fa al text, agraeixo els llibres en paper, i fins i tot els articles si són massa llargs em fa mandra llegir-los en l'ordinador. Suposo que aquest actitud és general, d'aquí l'auge de les biblioteques.

Els jocs digitals han captivat en les dues últimes dècades, però en els últims anys hi ha una revifada dels jocs de taula, provinent d'Alemanya. Ja hi tornem a ser, els jocs de taula ocupen espai, i més quan alguns editors utilitzen capses més grosses del necessari perquè els seus productes acaparin més espai en els aparadors (aquest és un fenomen que també passa en els llibres, últimament potser no tant). Per això s'agraeix un joc de taula que ocupa el mateix que un paquet de tabac: Meuterer (Amotinat) de Marcel-André Casasola Merkle, publicat el 2000.

És de taula perquè dotze de les cartes són illes que formen el tauler, i els jugadors són els tripulants d'un vaixell mercant. És un gran joc per les possibilitats que ofereix: no sols hi ha gestió comercial, sinó que a cada ronda solament el capità és conegut, el que pot decidir a quina illa s'amarrarà el vaixell i què s'hi vendrà. La resta de jugadors poden anar agafant el rol que més els convingui: estibador, llepaculs del capità o, és clar, amotinat, amb el qual el conflicte polític està servit. L'amotinat també pot mirar d'aconseguir el suport d'un mosso per al seu cop d'estat, ja se sap que els de baix són els que més hi tenen a gunyar quan hi ha revolta.

Estratègia a curt i llarg termini, gestió de recursos, adopció de rol, intent de cooperació amb els altres (temporal sempre, segons com bufi el vent), traïció, bluffing (el faroleo castellà, ¿com en diríem en català?: al diccionari hi he trobat catxa), tot plegat en una capseta de cartes. A més, inclou una expansió -que són dues cartes- de pirates. L'únic que em sap greu és que és per a quatre jugadors, hi ha gent que el juga a tres o a cinc, però aleshores no es despleguen totes les possibilitats.