dilluns, 31 de desembre de 2007

Sonata de tardor, d'Ingmar Bergman

Novament una pel·lícula de terror d'Ingmar Bergman: Sonata de tardor (Höstsonaten), molt més que L'hora del llop (Vargtimmen), que vaig veure l'any passat, sobre una parella de perduts que maten el temps en una illa on la venteguera és considerable i, és clar, comencen a aparèixer fantasmes a tort i a dret. Sonata de tardor, per contra, no compta amb cap element fantàstic, tot plegat és casolà, quotidià, familiar com aquests dies nadalencs de trobada, ben propicis a treure's mútuament els draps bruts.

Ja deia José M. Fonollosa que qui es vulgui dedicar a l'art ha de mantenir-se en celibat, i sobretot no enredar-se a muntar famílies. Doncs la Ingrid Bergman interpreta la Charlotte, una pianista d'èlit que no ha fet cas a la recomanació d'en Fonollosa, ha tingut dues filles i, és clar, les ha deixades abandonades. La pel·lícula narra la visita de la mare a la llar de l'Eva (Liv Ullmann), i la porqueria que li vomiten al damunt, que no es treu de sobre (superficialment) fins que aconsegueix tocar el dos cames ajudeu-me. Per acabar-ho d'adobar l'Eva és incapaç d'estimar perquè no ha rebut amor de petita, per acabar-ho d'adobar l'Eva sí que ha aconseguit estimar el seu fill però ha mort ofegat als 4 anys, per acabar-ho d'adobar hi ha l'Elena, una germana que pateix una malaltia degenerativa, per acabar-ho d'adobar la malaltia se li va agreujar a causa d'una decepció amorosa amb un col·lega de la mare i l'abandonament d'aquesta, per acabar-ho d'adobar quan la Charlotte va intentar fer de mare (a causa que la carrera se li començava a eclipsar) l'Eva ho recorda com una època horrorosa.

Tot una panorama, de pares que fugen i fills abandonats.

diumenge, 30 de desembre de 2007

Òpera

Jo, que sóc més de literatura que de música, molt més, les òperes acostumen a decebre'm. Vaig llegir en un article de Jordi Llovet -els seus magnífics articles del dijous- que hi ha poquíssimes òperes amb valor literari, tres o quatre com a molt, i les enumerava. Desgraciadament no en recordo el nom. I és que els temes i arguments dels librettos són d'una puerilitat i una grogor que fan caure la cara de vergonya. Ja ho sé, a cadascú el que li pertoca, l'òpera és música i cant, però suposo que per deformació professional no puc estar-me de buscar-hi el cantó literari, i aquí sí que hem begut oli.

Ja he dit que sóc llec en la matèria, però és que musicalment tampoc em convencen. Alguns fragments potser sí, però les obres senceres són pesades com elles soles. Amb el Romanticisme hi ha ben poca cosa que s'aprofiti, tot plegat una catipén a carrincló que tomba d'esquena, i pel que fa a les peces del segle XX, de sons industrials ja tenim el dia a dia, amb el que agraïm el silenci. A part que no puc deixar de pensar que és gènere d'una altra època: la despesa de personal que exigeix no hi ha empresa en condicions normals que la suporti.


Amb aquest panorama, l'òpera buffa, o sigui còmica, amb menys pretensions d'entrada, s'aguanta millor. El final de La Cenerentola de Rossini és igualment ridícul, però les escenes satíriques són del millor que m'he trobat, són vigents i podrien passar avui mateix: avidesa de progrés social i fer passar bou per bèstia grossa. I l'amor que mou muntanyes. El conte en què es basa també segueix ben vigent: la Ventafocs és l'aspirant a Operación Triunfo i la fada que ens ha de treure de la misèria per ballar amb el príncep (o princesa) és la televisió. Els segons de glòria que deia en Warhol. La Ventafocs queda primera en el concurs i com a premi té el privilegi de cantar l'ària final, en aquest cas magníficament interpretada per Silvia Tro (segon repertori, però segons els que hi entenen no va deslluir gens).

S'agraeix el muntatge de Comediants, potser tanta coloraina acaba fent mal als ulls, però com a mínim l'escenografia és sòbria i justa, no hi ha mecanismes estranys que provoquen sorollets que tapin la música. La millor escenografia és la que no es nota, però és clar, amb tants directors d'escena amb grans idees per actualizar obres, ja ho havíem oblidat. I si del que es tracta és d'actualitzar, suprimim les representacions d'òpera tal com havien estat pensades i s'ha acabat, oi?

dimarts, 25 de desembre de 2007

Dues d'Ingmar Bergman

Potser la pel·lícula que més em va impressionar de les que vaig veure l'any passat, el 2006 encara, va ser Saraband, d'Ingmar Bergman, filmada el 2003, sembla ser que per a la televisió. Televisió sueca, deu ser, perquè a casa nostra no m'imagino una pel·lícula com aquesta en hora punta, com a molt amb una mica de sort en algun segon canal d'alguna pública. Com no podia ser d'altra manera, atès al ritme d'a corre-cuita a què estem avesats a viure, el ritme de la pel·lícula se'm va fer insultantment lent, però a poc a poc em vaig anar quedant glaçat a la butaca pel panorama familiar que es desgranava com en un malson: pare i fill que no es poden veure tot i viure a tocar, l'odi del pare és embogidor, la dona és morta, i com una pilota de ping-pong la néta desitjada sobre la qual recau tot el pes de redempció familiar, no és gens estrany que a la fi toqui el dos. Se m'ha quedat gravada l'escena en què l'avi, curull de remordiments, es lleva a mitjanit tot suat brandant els braços al límit de la desesperació, suplicant el consol de l'ex amb qui fa anys que no es parla. Una pel·lícula terrorífica.


Aquests dies festius van bé per visitar clàssics pesants, i li ha tocat el torn a Fanny i Alexander per gentilesa de la Filmoteca. N'havia vist fragments a la tele, però això del cine està molt millor perquè t'asseus en una butaca i els perills d'interrupció són mínims. A més la temàtica és nadalenca, o sigui que serveix per complir. Comencem amb la nit de nadal d'una família aristocràtica sueca, dedicada al teatre amb més bona voluntat que altra cosa, són feliços i canten i xalen, les criades participen de la festa, els senyors es peten davant els nens i persegueixen les criades, com ha de ser, mentre les senyores els troben la mar de divertits i ridículs.

Però no hi ha res que duri per sempre, i menys la felicitat: el pater familias la palma, i la dona passat el dol decideix casar-se amb el senyor bisbe (com a mínim els bisbes catòlics no posen el nas en aquest a mena d'assumptes), que està malalt amb la llei de Déu, la veritat, el perjuri, l'austeritat i totes aquestes qüestions que obsessionen tant els protestants. Vol seguir "el camí correcte" al preu que sigui. Als nens orfes no els fa cap gràcia perquè veuen a venir el que els caurà a sobre, sobretot al gran. Em carreguen molt la corrupció i la picaresca que practiquem als països meridionals, però després de veure on pot arribar el fanatisme dels que s'entesten a fer el que cal, seguir la norma a qualsevol preu, doncs què voleu què us digui, una mica de disbauxa sí que és necessària. Com que la pel·lícula com he dit és nadalenca tot acaba bé: el pobre dolent crema entre flames (literalment), els exiliats retornen a la llar familiar, i la criada té el fill del senyor que és acceptat com un més de la família, apa. Una mica d'enveja sí que fan, aquests suecs.

dimecres, 19 de desembre de 2007

Carcassonne, de Klaus-Jürgen Wrede

Carcassona em va entusiasmar de jove-jove, potser hi va condicionar la bona companyia de grup, el temps primaveral, i el fet de dormir dins la cité, a l'alberg de joventut. Fa uns anys un company de feina em va confessar que li tenia tírria, per ser una ciutat medieval restaurada amb mentalitat romàntica, i sí, quan hi he tornat, de debò que hi he vist una ciutat redissenyada amb una idea preconcebuda, idíl·lica, aquelles torres d'exincastillos, i a sobre en ple estiu i el un turistam que vessava per tot els carrerons. La realitat pot variar completament segons com la miris.

El Carcassonne és un joc una mica menyspreat pels jugadors durs, els habituals. Com tots els "jocs alemanys" o eurogames, el tema, l'ambientació és una excusa, el que importa és el component estratègic, lúdic, participatiu. Un gran joc, dels millors, per tornar-hi una vegada i una altra, i encara més per fer conèixer aquest món lúdic a persones que no hi tenen tirada. És senzill, apte per a nens, i precisament la senzillesa amb una enormitat d'opcions al darrere és el que el fa gran. Els jugadors compten només amb unes rajoletes i uns ninotets, el meeples, que ja s'han convertit en un símbol.

I és tot, cal anar col·locant rajoletes per formar un paisatges i els ninotets per fer-los treballar, al burg, al camí, de monjo o de pagès. Si els jugadors coneixen el nombre de rajoletes i les van controlant, es redueix enormement el factor sort, com passa amb el dòmino, ja que com més pecetes hagin sortit amb menys sorpreses et pots trobar. El joc base compta amb moltíssimes expansions, o sigui ampliacions, però a mi ja m'està bé el joc primigeni, del 2000, senzillesa al màxim. I a més, si prescindim de la capsa, és portable, cap en qualsevol maleta (però a l'hora de jugar cal una superfície plana prou gran per desplegar-hi el tauler, sempre variable). A la plataforma de jocs en línia en temps real Brettspielwelt és, de molt, el joc més jugat.

diumenge, 9 de desembre de 2007

Dues d'Andrea Camilleri

Fa uns dies vaig comentar que Sergi Pàmies és un dels autors que tradicionalment s'ha esforçat a "deslocalitzar", últimament potser menys, o sigui que sempre ha situat acció i personatges en llocs poc o gens reconeixibles. Amb alguns països aquesta opció sembla inviable, perquè si els autors intentessin obviar els seus països, les seves obres caurien en la inversemblança. Els russos, per exemple. La literatura d'un rus s'olora d'una hora lluny. O els sicilians, molt més pròxims a nosaltres però llunyans. No és possible llegir El Guepard de Lampedusa sense que la ment corri pel paisatge i la societat sicilianes, ni podem veure o llegir un Pirandello sense introduir-nos en l'estructura familiar de la seva societat. Aquest dramaturg potser va canviar en la seva última etapa, amb "il teatre nel teatro", metaliteratura, refugi. O ostracisme o acceptació de les coses com són.

Andrea Camilleri és un autor modern, coetani nostre, però sembla que a Sicília les coses no canvien gaire perquè un dels al·licients de La concessió del telèfon, una novel·la molt recent, és novament la descripció de l'illa i la seva gent, i més en concret dels serveis públics lents i poc eficaços. Fent-ho universal, és clar, perquè si no estaríem parlant del costumisme més barroer. Amb un bon ús del gènere epistolar (instàncies incloses), lector i personatges donem voltes sobre un mateix eix per aconseguir una cosa tan aparentment simple com que t'instal·lin una línia de telèfon, vigilant de no trencar res, no ferir ningú, no passar per davant de cap convenció que no es pugui passar. Per cert, trobo a faltar autors catalans que tractin amb la mateixa gràcia i bonhomia les misèries de la nostra estructura economicosocial, potser és que som tan bons i ho fem tot tan bé que no tenen teca de què escriure.

La lluna de paper, en canvi, s'inscriu dins la saga de novel·les amb Salvo Montalbano de protagonista, o sigui novel·la negra, o millor dit novel·la de detectius, perquè no és gens sòrdida i l'humor i l'alegria de viure (i de menjar, nyam nyam) hi tenen un pes important. Per tant les convencions de gènere se segueixen fil per randa, i el lector les ha d'acceptar si vol seguir endavant. A mi m'ha costat una mica, i això que de petit llegia Agatha Christie i altres autors considerats dolents per unanimitat (dels que hi entenen), i que la novel·la negra o de detectius s'assembla als jocs d'estratègia, anar encaixant peces fins a la victòria o derrota final. Però és clar, als jocs ets tu qui manes o intentes manar, i als llibres et menen.

Sicília passa a un segon terme, però només en teoria, perquè a la fi el desllorigador de tot acaba sent la família i les relacions fraternals, i la Família, i un sistema corrupte (no com el nostre). Montalbano és tan bo que només es deixa ensarronar per dues dones espaterrants, la pantera expentant i l'amargada resentida, però això ja no és sicilià, sinó universal. Cotitzen a la baixa unes anècdotes estúpides i alguns acudits extremadament dolents, inexistents en La concessió..., però no sé si la responsabilitat recau en l'autoria o en la traducció, de Pau Vidal, que no m'ha acabat de fer el pes (la de l'altra novel·la, d'Anna Casasses, m'ha agradat més). Algunes vegades he tingut la impressió que el traductor treia el nas per damunt de la novel·la, fins es volia fer el graciós, i són inacceptables els embolics de les monedes pre-euro, entre pessetes i lires.

dilluns, 3 de desembre de 2007

Test per a enamorats

Avui dia tot es mesura i el que no es pot mesurar, no existeix. Deu venir d’aquí la decadència de les humanitats i les arts en el món contemporani. Absolutament tot ha de passar pel sedàs de les xifres, de les estadístiques, i moltes feines es fan o es deixen de fer pensant en quin resultat poden arribar a oferir. ¿I l’amor, com queda, en aquest sidral? Doncs no gaire ben parat. ¿L’amor a Déu es mesura pel nombre de pregàries ateses? ¿L’amor a la pàtria pels reconeixements públics rebuts, o per un lloc ben retribuït a l’administració pública? ¿L’amor al proïsme per la ràtio de punyalades rebudes (amb una compensació per si són pel davant o pel darrere)?

La cançó I’m you man de Leonard Cohen es pot llegir com un test per a enamorats, inclosa en el magnífic disc del mateix nom, editat el 1988, on surt l'artista a la coberta menjant un plàtan amb autosuficiència. Normalment es dedica una cançó a la persona estimada, però en Cohen dedica tot el disc a una tal D.I, o sigui que la cosa va de veres. Però em deixo de xerrameca i passo a fer el test de seguida, que al cap i a la fi és l’únic que compta, i el que m’ha de donar l’aprovat en bon aimador:


If you want a lover, I'll do anything you ask me to. sí, per demanar que no quedi 1
And if you want another kind of love, I'll wear a mask for you. no, ja estic fart de màscares en la vida quotidiana 0
If you want a partner, take my hand. sí, és agradable poder confiar en algú 1
Or if you want to strike me down in anger, here I stand. I'm your man. segons el traductor "fulminar-me en la ràbia", si és això, no 0
If you want a boxer, I will step into the ring for you. no aguantaria gens, però si es refereix a donar la cara per ella, sí, totalment 1
And if you want a doctor, I'll examine every inch of you. tampoc no sóc metge, però això d'examinar pinta molt i molt bé 1
If you want a driver, climb inside. aquesta és fàcil 1
Or if you want to take me for a ride, you know you can. I'm your man. anar a fer un volt, és bonic 1
Ah, the moon's too bright. The chain's too tight. The beast won't go to sleep. poesia d'enamorat, prou irònica per no ser carrinclona. Això de la cadena és ben veritat
I've been running through these promises to you that I made and I could not keep. tan aviat i ja se'n desdiu, com a mínim parla clar.
But a man never got a woman back, not by begging on his knees. aquest Cohen la sap llarga.
Or I'd crawl to you baby sí, però no a l'estil de Sacher-Masoch 0,5
and I'd fall at you feet. ídem, quin remei 0,5
And I'd howl at your beauty like a dog in heat. sí, la comparació és una mica denigrant però certa 1
And I'd claw at your heart. això és el que s'ha de provar, oi? 1
And I'd tear at your sheet. aquesta no em queda clara: vol dir plorar als seus llençols o treure-li els llençols? En tots dos casos és una mica lleig, sobretot a l'hivern 0,5
I'd say please, please. I'm your man. això tant com vulgui 1
And if you've to sleep a moment on the road, I will steer for you. tots els favors que vulgui, sempre que no sigui per aprofitar-se'n 0,5
And if you want to work the street alone, I'll disappear for you. què vol dir ben bé "work the street"? Anar de botigues? Sí, millor que hi vagi sola 1
If you want a father for you child, mmm, sí, que ja tenim una edat 1
or only want to walk with me a while across the sand, I'm your man. jo sóc més de muntanya, però una platja no massificada està prou bé 1

TOTAL 14

He tret un 14. Si tenim en compte que en Cohen és l’amant perfecte (només cal veure la foto de la portada i escoltar les cançons, i no estic per posar-me en contacte amb la D.I.) i ell ha tret un 18, vol dir que la meva nota és un 7,8 sobre 10, un notable altet. Deunidó, sembla ser que sóc un bon amant, tot i que puc millorar. I si alguna de les dones que estimo, he estimat o estimaré hi posa objeccions, li ensenyaré les estadístiques.



powered by ODEO

Nota: aquesta cançó és per compensar la de l'altre dia