Però la venjança no pas concebuda com a idea abstracta, sinó com a acte que cal planificar i executar. El desig de venjança pot corrompre un cervell si s'hi instal·la i no és prou valent per satisfer-lo. ¿Qui l'ha dur a terme? ¿Un valerós cavaller avesat a trifulgues? ¿Una pèrfida alcavota sàvia en conjurs? A Hamlet correspon a l'hereu a la corona, un jove que només esperant els anys que toquin ha de rebre el premi que li correspon, la corona al cap i genuflexions al davant. Un jove format en lletres però també en la destresa en l'esgrima, fent bo la tesi que qui aspiri a un càrrec noble ha de dominar tant les arts de l'intel·lecte, com les de l'esperit, com les de la contesa bèl·lica. Hamlet necessitarà tots tres per intrigar en el seu projecte, i dur-lo a terme en la forma adequada, en el moment correcte, amb la litúrgia que correspon a la seva estirp.
Hamlet ha de fer-ho sol, només pot comptar amb el suport terrenal d'Horaci i l'espiritual del seu pare, la resta de la cort forma part de la comparsa que amaga o ignora el crim. ¿I com se'n surt? Aquí hi ha el meu parer la grandesa de l'obra: Hamlet només pot sobreviure i reeixir en el seu propòsit si juga el paper de situar-se en el límit de la lucidesa i la bogeria, un peu a cada banda, sense decantar-se mai per una de les dues, ja que suposaria la seva perdició i per tant el triomf del mal sobre l'ordre legítim de les coses. Si la situació es tensa i hi ha risc de represàlia, cal fer-se el boig; si el risc és que et deixin de banda per boig, cal dir les coses pel seu nom i segons els codis establerts. Una situació que li permet dir el que consideri oportú dir: "-No us entenc gens, milord. / -Me n'alegro. Les paraules sarcàstiques s'adormen a les orelles dels idiotes." (Trad. de Salvador Oliva).
Una pressió enorme que pot acabar fent caure de debò el protagonisme al reialme de la bogeria, i que també exaspera els que han provocat la situació, la reina i el rei padrastre, el qual aguanta esperant que el seu fillastre acabi acceptant l'herència que li pertoca, fins que s'adona que no té intenció de canviar. Perd els nervis i s'exclama "la seva llibertat ens amenaça a tots". O sigui, si és boig, cal apartar-lo de la societat, i si no l'és, és un insolent i cal un càstig exemplar com l'exili.
Aquesta tensió és la que s'ha de transmetre de l'escenari a la platea, i em temo que sovint s'han fet versions massa solemnes d'aquest text, és el que té ser clàssic. El muntatge del Lliure, dirigit per Pau Carrió i amb Pol López com a Hamlet, ha sabut trobar un to adequat, i la representació flueix extraordinàriament bé. Per exemple, en el famós monòleg "Ser o no ser" no hi ha gravetat postissa, sinó la solitud de l'incomprès, no hi sumptuositat exagerada, sinó la fatalitat de qui sap que si actua les coses acabaran malament, i si no fa res acabaran pitjor.
