El rei Lear, de William Shakespeare

© Ros Ribas

El millor d'El rei Lear és que la majoria de temes que tracta són actuals, ens toquen de prop, i sobretot que els personatges dolents són avorrits perquè només pensen a manar, i els bons són divertits perquè miren de gaudir de la vida i passar-s'ho bé en companyia. Les milles escenes són les del rei amb el bufó: Sa Majestat no té amb qui parlar, llevat del bufó, però això el busca. "On és el meu bufó" crida la Núria Espert abans que entri en escena la Teresa Lozano, i com que aquesta parella funciona, el muntatge funciona.

El pitjor d'El rei Lear és que el suc per a un espectador contemporani se serveix a la primera part: l'estupidesa reial, el llepaculisme filial i el posterior "aquí mano jo, els vells repapiegeu". De seguida és l'hora de la caiguda de les màscares, que cadascú mostri la natura pròpia (privilegi habitualment reservat al bufó), i també l'hora de les esmentades converses entre el rei i el seu funcionari llenguallarg. La segona part, per contra, es veu immersa en un entrellat de tragèdies de tall grec que farien riure si no fessin avorrir, en la societat de l'espectacle no estem avesats a aquesta mena d'escenificacions.