Sempre fa respecte encarar-se a un text com Rhinocéros d'Eugen Ionescu, convertit en mite de tant que n'has sentit a parlar. L'obra es defineix a si mateixa en les seves entranyes com a avantguarda, el teatre que es fa ara. Parlem de l'any 1959, i a dia d'avui l'obra està inserida completament en la tradició, o sigui que ha creat escola, i segueix funcionant perquè els diàlegs són formidables, amb gravetat sorneguera, i els personatges estereotips ridículs, que els espectadors d'ara hem anat veient des de la infantesa i ja els trobem del tot normals. El missatge és el mateix que el de moltes altres obres filles del totalitarisme: ens mostra una distopia com a millor dels móns, ciutat de vacances, i carbó per als dissidents que són rucs i s'automarginen.
És clar que s'agraeix la lletra si és duta a escena amb el nivell que es mereix, dirigida amb classe i dita per uns actors que declamen amb passió i ímpetu mentre corren i fan el pallasso, com el muntatge del Théâtre de la Ville de Paris d'Emmanuel Demarcy-Mota que vam poder veure al Lliure pel Grec.
 |
