Hedda Gabler, de Henrik Ibsen

Foto de Felipe Mena

"Abans, la mort!", crida la Hedda quan es veu desesperada, i el degà "únic gall del galliner" li respon sabent-se la veu de l'experiència: "Són coses que es diuen, però no es fan." Poc després, com que veu que la frívola i no gens estúpida Hedda -per qui li cau la bava de vell verd- s'adona que la té atrapada sine die entre les seves urpes, li deixa anar amb compassió més sentències de la mena cal acceptar el que et ve, la resignació és el et permet de sobreviure, he vist gent que amb el temps ha acabat acceptant allò que mai no hagués imaginat.

Aquest és el punt que fa de Hedda Gabler una obra totalment moderna. Molts discursos romàntics que ens parlen de la llibertat individiual de triar i de deixar-se endur per les passions, avui ens semblen ingenus i ridículs, però el text de l'autor noruec no deixa de banda la ressignació, i l'acaba convertint en el motiu principal: ¿fins a quin punt estem disposats a ressignar-nos per anar fent? ¿Fins a quin punt podran collar-nos, fer treballar més per menys, anar pagant la hipoteca fins que algun dia llunyà -al paradís- potser s'acabi, si ets bon minyó tindràs dret a una pensió sempre que no facis gaire soroll? Pels qui tenen el poder, els galls del galliner, el que importa de debò no és la quitança d'estalvis als treballadors per donar-la als bancs ni la prima de risc ni el percentatge de desocupats, sinó el grau de ressignació que estem disposats a assumir, que com cinícament manifesta el degà Brack (ell que amb grans esforços ha aconseguit fer-se un bon espai dins el sistema) pot ser inversemblantment elevat.