dilluns, 6 d’agost de 2012

Meditacions en el desert, de Gaziel

Aquest és un dietari sense la intenció de ser publicat, escrit des de la solitud i el desengany més grans. Un liberal reformista i federalista a Espanya, ¿com no s'ha de trobar sol i desenganyat?, és inapel·lable, i més al Madrid de la postguerra d'Espanya, 1946-1953. Després que les caigudes del feixisme i el nazisme donessin una alegria al cor, l'esperança s'esllangueix a mida que es va descobrint que els vencedors no pensen fer fora el dictadoret espanyol, tot i tenir-lo per un sàtrapa ridícul i vanitós, ja que no molesta gaire i és un bon tap contra el comunisme -en una època en què el partit de suport soviètic aconsegueix a França superar els 5 milions de vots, primera posició indiscutible, 1 milió de vots per damunt de De Gaulle. Els que reben més en les anotacions són els anglesos ("sempre Anglaterra va només a la seva (...), és egoisme pur") -Churchill però també els laboristes successors-, i tot seguit els nord-americans: "comença a sorgir un imperialisme nord-americà flamant, d'una manca de pes i d'una frivolitat -en l'ordre polític- poques vegades vistes en la Història moderna".

Però Gaziel no busca culpables fora: els principals causants de la situació decrèpita i endarrerida d'Espanya, sempre recurrent malgrat els intents periòdics de reforma i modernització, són els mateixos espanyols. És un país amb "un mal que ve de molt lluny, del fons dels segles, dels temps gairebé fabulosos de la Reconquista", ja que només produeix capellans i sants ("impuls vertical de salvació cap al cel") o guerrers i conquistadores ("impuls horitzontal de rapinya i conquesta"). L'ideal és el noble que no fa res, i quan les rendes no arriben cal optar per "la milícia, la clerecia i la burocràcia. Totes tres coses van a càrrec de l'Estat (...), del contribuyente (...), tota la gent tinguda per poca cosa, precisament perquè sua." Els burgesos i els industrials són "les classes espanyoles que haurien de ser directores, però que en realitat no dirigeixen res, en el fons són d'una passivitat i un escepticisme increïbles. Tot el que sobrepassa la llar o el negoci personal els esdevé suspecte". Finalment, l'autor dedica ben poc temps a les classes populars, que considera immerses en una "mena d'anarquia indígena crònica". No pensa perdre-hi gaire temps, ja que "no crec, en absolut, que les revolucions vinguin de baix (...), totes les revolucions vénen de dalt".


Estudio NF
Com a dietari que és, també hi floreixen pensaments ideològics i íntims, assumptes socials, filosòfics, artístics, alguns exabruptes i insults, que fan el text més humà. Els intel·lectuals espanyols, que Gaziel va enumerant amb menyspreu a mida que lloen el sàtrapa, s'han deixat endur per "un diluvi de conformisme en putrefacció"; la intel·ligència es troba únicament en l'individu, ja que es perd "amb esfereïdora rapidesa, a mesura que intenta convertir-se en patrimoni col·lectiu"; l'única societat que funciona és aquella on "els dirigits troben justa i convenient la pròpia submissió"; que Catalunya pugui regenerar o trencar amb Espanya no és "res més que una immensa falòrnia" que es descobreix massa tard; "el catalanisme [la Lliga], quan vingué l'hora de jugar-se el tot pel tot va fer-se enrere i, abandonant els ideals, corregué a demanar ajuda a l'Espanya de Franco, per salvar els interessos", i un munt de pensaments interessants més, escrits des de la més absoluta llibertat, i al damunt prou útils en aquests temps d'incertesa política que estem vivint. Pensament encara de la nostra època, malgrat que Gaziel no donés ni un duro pel Pla Marshall finalment triomfant. Meditacions en el desert va reeditar-se de nou fa dos anys en edició de Jordi Amat.