Si ja és sorprenent trobar-se, en els temps que corren, tesis de defensa de les humanitats, encara n'és més que provinguin del món de l'empresa. En general, la creativitat no empresarial està renyida amb fer treballar els diners, un luxe prescindible i una nosa a la productivitat. Per això vaig llegir amb molta felicitat l'article L'ascensor cultural dels professors d'Esade Àngel Castiñeira i Josep M. Lozano en què reinvindiquen la cultura, el pensament i les arts, les humanitats en definitiva encara que ells parlin d'humanisme.
Després d'esmentar quatre llibres que alerten de la situació (d'autors del món de les humanitats, per tant ja predisposats a la seva defensa i també habituats a predicar en el desert), Castiñeira i Lozano parteixen de la premissa que la societat no acaba de rutllar. Ja no ens és estrany afirmar que les noves generacions viuran pitjor materialment parlant que les precedents, però el més greu és que aquest fet també s'està produti des d'un punt de vista cultural: els que vénen -en general- seran més incultes que els que se'n van. Senyals d'alarma: s'acaba la idea del progrés, en un sentit i en un altre, i s'imposa el no future i el retorn a estructures feudals. Més incultura vol dir més vulnerabilitat als mitjans de comunicació i les empreses repartides en molt poques mans. Prou que ho veiem, en els duros a quatre pessetes amb què engalipen i arruïnen la gent.
Les noves tecnologies també reben de debò: l'excés d'informació, la banalització, el have fun al preu que sigui, el descarrilament de la civilització. Temes tan sols esmentats en l'article, però que obren un debat-mare-dels-ous de la societat actual. Potser no passa d'aquí, però ara que estan bandejades de tot arreu, no estaria gens malament que les humanitats tornessin a ser reivindicades, sense pedanteria, condescendència ni folklorismes contrapoduents.