Mai no he suportat la novel·la històrica, m'entrebanco en les inversemblances i no puc creure els personatges i les seves reaccions, que viuen i pensen com si fóssim avui, parlen a la manera d'avui, i es mouen pels interessos vigents. Rere la novel·la sempre veig l'autor, entabanant, situant l'acció en una època que no que pertoca per la sola pretensió d'afegir-hi un pretès interès. Unes sensacions que, en canvi, les he patides molt poc amb Jo, Claudi, de Robert Graves, i això que l'autor va acabant renegant d'aquesta seva obra, es veia a si mateix primordialment com a poeta i li sabia greu passar a la posteritat per un divertimento. També m'ha ajudat l'excel·lència de la traducció, que deu ser col·lectiva perquè a la contraportada del meu exemplar només hi llegeixo © de la Traducció: Proa, S.A., 1986.
La gran arma de l'autor és l'humor: cap transcendència barata enfarfega el to del text, escrit en primera persona pel "tonto de la família" que aspira a historiador i, encara més difícil, a historiador amb públic. En la veta de l'humor el capítol novè de la novel·la tracta els principals conflictes de la novel·la històrica: ¿és preferible renunciar a la veracitat històrica per construir un text més llegible i llaminer, amb anècdotes més sucoses?, ¿davant la falta d'informació cal tirar pel dret?, ¿com ha de reaccionar l'autor si finalment descobreix que els textos en què ens basa són abans que res propaganda falsejada i mentida llagotera? Graves es posiciona, novament des de la intranscendència, posant la seva novel·la al lloc que creu que li pertoca, un text de divulgació per a un públic ampli amb el màxim de rigor històric. I davant els buits i les interpretacions dubtoses sobre el que va passar realment, considera que té màniga ampla per a la recreació històrica. Per exemple, aprofita el tòpic que les dones són les que realment remenen les cireres, per bastir tota la novel·la rere l'ambició desmesurada de Lívia, muller d'Octavi quan ja era august i mare de Tiberi, a qui finalment acabarà odiant. Una dona d'estat que mira pel bé de l'estructura política: "He fet moltes coses impies: és inevitable si governes. He anteposat el bé de l'Imperi a tota altra mena de consideració humana. (...) La recompensa que s'escau és, naturalment, la divinització."Molta obsessió amb això d'esdevenir déu. Els romans van passar de no voler reis pel risc de patir un tirà a tenir emperadors, un càrrec d'entrada de poc pes, però que amb un Senat de fireta van fer i desfer i van disposar de la vida de tothom talment déus, és ben veritat que el nom no fa la cosa. Calígula estava convençut que era el déu "que esperen a Orient fa milers d'anys", "els jueus, sobretot, estaven molt engrescats", és el que passa per malcriar els infants i deixar-los fer tot el que volen. Segurament el tema principal del llibre -que penso que sí que és útil per aprendre història- és el difícil equilibri entre la llibertat del poble i el poder dels que manen, entre seguretat i llibertat ciutadanes, una qüestió molt vigent avui en dia com en tota època en què la població té un mínim de llibertat.
El llibre s'acaba just amb la proclamació de l'historiador idiota com a emperador, que no volia ser-ne "però, si més no, tindré públic per als meus llibres". Molts d'altres no han tingut tant sort. Lamentablement, cap dels seus escrits s'ha conservat i ens hem quedat sense conèixer el seu estil.
