El llibre és un contínuum de nonsense, d'un es passa a un altre i així l'Alícia va fent el viatge, sense sorprendre's gaire de les meravelles amb què es va trobant: "Més tard, quan hi va tornar a pensar, se li va acudir que se n'hauria d'haver meravellat; però, de moment, tot li va semblar bastant natural." Amb aquesta postura fins els éssers i les maneres de fer més estrambòtiques acaben passant per naturals. També pot passar així a la vida, en la nostra quotidianitat. La gràcia del llibre és que les meravelles van passant sense que es noti gaire l'ús del calçador, alguna vega sí que hi ha una exageració que sí que grinyola, però són minoria.
Com acostuma a passar amb els éssers i espais amb què et trobes en un viatge, n'hi ha que et queden per sempre en la memòria mentre que alguns s'obliden si no tenen prou força. I això és el que ha fet la història amb els personatges del llibre: ja han passat a l'estadi de populars el conillet blanc, el barreter, el gat que desapareix o fins i tot l'eruga fumadora, però d'altres com la duquessa o la tortuga d'imitació no han tingut tant sort. L'edició catalana d'Empúries, traducció de Salvador Oliva, compta amb els dibuixos originals de John Tenniel.
En humanitats no acostuma a ser imprescindible que la data de publicació d'un document acadèmic sigui recent, però en aquest cas va la mar de bé ja que, acabat de sortir del forn i entre la recerca i la divulgació, el llibre compila i interpreta la nombrosíssima bibliografia publicada sobre aquesta guerra de l'era moderna, de transcendència mundial, que ha condicionat les nacions i la població d'aquest continent bel·licós, i -no podia ser d'altra manera- ha provocat lectures i interpretacions polítiques interessades per explicar el present a partir d'uns fets passats. "A pesar de que el equilibrio internacional forjado en Utrecht parecía frágil, resultó duradero." I per això Europa i el món són com són.
El llibre segueix una estructura cronològica, que probablement és la millor per entendre el conflicte. A partir dels posicionaments de cadascuna de les potències a l'any 1700 -o sigui la França poderosa i expansionista, l'Àustria i l'Espanya decadents que no volien perdre territori, l'Anglaterra que s'adonava de l'enorme botí americà, els neerlandesos i els portuguesos que abans que res volien conservar la independència, els bavaresos que confiaven en el rei més poderós del món, els saboians que van canviar de bàndol per treure'n més profit-, a partir d'aquests interessos l'autor va desgranant totes les proclames ideològiques, inversions econòmiques, lleves i calamitats imprevisibles que van fer que la guerra no tingués un guanyador clar en cap moment i s'allargués durant anys. Amb tants actors en joc, és evident que l'anàlisi del conflicte no és gens fàcil.
Però Albareda fa fàcil i comprensible allò difícil, i aquesta és la gran aportació al lector no especialitzat. Pren partit, i amb això vull dir que analitza profusament les postures dels diferents regnes de la península ibèrica (el continent, en deien), cosa que és d'agrair ja que des d'acadèmies estrangeres s'acostuma a tractar l'Espanya peninsular de forma unitària, tots dins el mateix sac, sense tenir en compte que la unió dinàstica no significava unió política ni econòmica, ni tan sols entre els territoris de la mateixa Corona d'Aragó, i no diguem entre aquests i els de Castella. També es recrea en les diferències del procés de conquesta (aquest és el terme utilitzat pels estadistes de l'època) que van patir els territoris aragonesos: "A diferencia de lo que sucedió en Valencia y Aragón, donde las nuevas instituciones borbónicas fueron impuestas precipidamente siguiendo el modelo castellano, en Cataluña la elaboración del Decreto de Nueva Planta fue lenta y minuciosa". Igualment, incideix en l'abandonament dels catalans per part dels anglesos i en el fet que el conflicte Espanya borbònica-Àustria va durar unes quantes dècades més, amb una colònia de catalans exiliats que posava llenya al foc.
I un altre posicionament encara més clar: Albareda nega que Felip V suposés la modernització per a Espanya, ni tan sols el naixement de l'Estat-nació espanyol. El seu avi Lluís XIV és vist com un gran home d'estat, però en el fons els seus interessos eren dinàstics i patrimonials, no pensava en el benestar de "França" ni dels "francesos" sinó en el seu llinatge i els seus territoris. Va posar-se en aquesta guerra "aun a costa de arruinar a Francia y dejar el Estado en bancarrota", només per posar el nét (a qui no estimava gaire, per cert) a la cadira espanyola, tot i que al final ja n'estava fins als nassos i poc després d'Utrecht França va tenir cap problema a declarar la guerra a Espanya. Felip V només era una mala còpia del seu avi, de qui va heretar poques virtuts però tots els vicis multiplicats: la cort espanyola va ser un niu de dispendi per capritxos bèl·lics, amiguisme, clientelisme, pujada de taxes i venda de càrrecs. Espanya va quedar tan arruïnada com França, perdent gran part del seu territori, i sense cap mena d'influència política en el nou món que es dissenyava. L'únic en què va excel·lir el nou rei va ser a reprimir els pobles aragonesos i els catalans en particular, contra els quals tenia una tírria descomunal. Fins i tot el seu avi, que sabia de què parlava perquè ja s'havia annexionat un bon tros de Catalunya, li recomanava (original en francès) "es mejor tenerlos como súbditos manteniéndoles sus privilegios [les constitucions i lleis pròpies] que tenerlos por enemigos y estar expuesto a revueltas (...). Dudo que estos consejos sean escuchados aunque convienen a los intereses del rey de España."
El llibre és un contínuum de nonsense, d'un es passa a un altre i així l'Alícia va fent el viatge, sense sorprendre's gaire de les meravelles amb què es va trobant: "Més tard, quan hi va tornar a pensar, se li va acudir que se n'hauria d'haver meravellat; però, de moment, tot li va semblar bastant natural." Amb aquesta postura fins els éssers i les maneres de fer més estrambòtiques acaben passant per naturals. També pot passar així a la vida, en la nostra quotidianitat. La gràcia del llibre és que les meravelles van passant sense que es noti gaire l'ús del calçador, alguna vega sí que hi ha una exageració que sí que grinyola, però són minoria.
