Després de veure diverses vegades les escenes de Looking for Richard d'Al Pacino, no m'he pogut estar d'anar a l'obra, en traducció de Josep M. de Sagarra. Sembla que és una peça primerenca de Shakespeare, amb molta sang i grans dosis de propaganda: els anglesos hem d'estar units ("aquesta illa ingovernada") i no han de tornar mai més guerres civils com les dels York i els Lancàster, però novament la força dels personatges és la que fa l'obra memorable.
S'ensenyen les cartes des d'un primer moment: Ricard III, lleig i esguerrat (i ell mateix ho reconeix: "els gossos em lladren quan m'aturo vora d'ells"), una bomba d'odi i ressentiment ("un home que no porta gens d'amor"), hereu llunyà al tron, fa tot el possible per aconseguir-lo i dur la corona al cap, i ho aconsegueix, però finalment és clar els bons es revolten i li tornen a prendre. Durant tota l'obra anem assistint als mètodes que utilitza el duc de Gloucester, futur rei, per aconseguir el seu propòsit, que són els mètodes habituals des que el món és món, però exagerats brutalment: assassinat, nens i tot, difamació ("podeu insinuar la bastardia dels infants d'Eduard (...) lleugerament i com deixant-ho en l'aire"), matrimoni per conveniència, i subordinats disposats a tot per una bona bossa. Però el subordinat principal surt amb la cua entre cames, com pertoca en tota obra moral, perquè un cop demana la reconpensa, el flamant rei li diu "avui no em sento disposat a donar", que per alguna cosa és rei i ja pot fer el que li surti de l'escrot. Per damunt d'ell només hi ha Déu.
El millor de tot és que, tot i la seva lletgesa, el duc aspirant el tron fa cara de mosqueta morta i té la barra de dir que no és la seva pretensió ser rei, ell no vol tants maldecaps, "primer seria quincallaire! Lluny del meu cor el pensament de ser-ho". I la gràcia és que els espectadors, i lectors, sabem perfectament que la realitat és la contrària, i això només fa que augmentar el nostre odi cap al personatge. Algun moment de debilitat sí que té l'home, en la seva solitud (el seu càstig és estar sol com tot dèspota), a mig camí i al final quan se li presenten els espectres, però com ell mateix reconeix ja no hi ha res que l'aturi, "un pecat n'estira un altre" i avall que fa baixada, ni ell mateix pot evitar-ho. L'ambició pel poder en la seva cara més sinistra.
No sé si el Ricard III real va ser realment així, o és que en Shakespeare li tenia mania.
Esperava trobar a la novel·la Middlesex de Jeffrey Eugenides, traducció d'Albert Torrescasana, les vicissituds d'una persona hermafrodita i hi he trobat una macronovel·la de nissaga familiar al llarg del segle XX, on una generació deixa pas a una altra i els personatges són germans i cosins, i canvien de barri per pujar de classe social i estalvien per anar a la universitat. Nord-Amèrica en definitiva, i la cultura i la societat que han exportat a una banda a l'altra del globus. Tres generacions necessàries per deixar de ser grecs i passar a estimar el nou país, fins al punt d'acceptar la política de tractar els turcs com a aliats preferents en perjudici de la "mare pàtria". Els avis fugen d'Anatòlia del genocidi i s'instal·len a Detroit (ciutat natal de l'autor), exportant-hi cultura, religió, gastronomia i superstició, molta superstició, mantenint els orígens com correspon a tot bon immigrant: la dona vivia "com una exiliada perpètua, com una visitant des de feia quaranta anys", tot i que "sucumbia a pressions assimilacionistes que no podia resistir", la televisió la primera, l'eina que homogeneitza de debò les societats. Els fills fan la primera pela al país de les oportunitats i transforma la cultura familiar en el kitsch de les trobades familiars, hel·lenisme de consum. I els néts ja són nord-americans amb una càrrega més o menys portable al damunt, amants encara del iogurt i de l'all però amb un desig absolut de "menjar normal", de ser com els altres, hamburguesa i patates amb quetxup.
És cert que tota la narració està escrita en primera persona pel nét, quan té quaranta-un anys, que parla de quan era néta, amb uns coneixements de narrador omniscient força curiosos que fan grinyola l'obra, però al cap i a la fi l'hermafroditisme no es presenta com al tema principal, tot i que hi és tothora presenent, interessant i atractiu per nou i ben tractat. La diferència de gènere tractada amb classe. Adonar-se en l'adolescència que t'han educat en el gènere que no toca ha de ser dur, per això el narrador es dedica a escriure, però sembla que no és una teràpia prou bona ja que "escriure la meva història no és el coratjós acte d'alliberament que havia esperat."
Segurament la manera que té l'autor de mostrar el tema sense morbositat és carregant el pes en els altres: l'evolució de la societat nord-americana i en concret de Detroit, i la dicotomia integració-rebuig de la cultura d'acollida. És divertit quan l'immigrant grec que sols xampurreja l'anglès arriba a Detroit i passa, com no podia ser d'altra manera, a prestar la seva força física a la indústria de l'automòbil de treball en cadena de Henry Ford, i aquest els envia sociòlegs a casa perquè visquin i pensin com autèntics nord-americans, que consumeixin en definitiva: han de fer servir dentífric, comprar cotxe i hipotecar-se ("Nosaltres animem els treballadors a optar per una hipoteca"). La nostra cultura, encara. A partir d'aquí el lector viatja pel segle XX juntament amb la família Stephanides: gran crack econòmic, gran guerra ("els industrials per fi han trobat el remei perquè l'economia arrenqui: la guerra"), boom de la classe mitjana a la postguerra amb terror al dimoni comunista, alliberament de les convencions i de la moral, anys setanta amb nois que reneguen dels valors paterns per fumar porros i "viure de la terra" però que tornen amb la cua entre cames, crisi del petroli, i anys vuitanta eclèctics i hedonistes.
S'ensenyen les cartes des d'un primer moment: Ricard III, lleig i esguerrat (i ell mateix ho reconeix: "els gossos em lladren quan m'aturo vora d'ells"), una bomba d'odi i ressentiment ("un home que no porta gens d'amor"), hereu llunyà al tron, fa tot el possible per aconseguir-lo i dur la corona al cap, i ho aconsegueix, però finalment és clar els bons es revolten i li tornen a prendre. Durant tota l'obra anem assistint als mètodes que utilitza el duc de Gloucester, futur rei, per aconseguir el seu propòsit, que són els mètodes habituals des que el món és món, però exagerats brutalment: assassinat, nens i tot, difamació ("podeu insinuar la bastardia dels infants d'Eduard (...) lleugerament i com deixant-ho en l'aire"), matrimoni per conveniència, i subordinats disposats a tot per una bona bossa. Però el subordinat principal surt amb la cua entre cames, com pertoca en tota obra moral, perquè un cop demana la reconpensa, el flamant rei li diu "avui no em sento disposat a donar", que per alguna cosa és rei i ja pot fer el que li surti de l'escrot. Per damunt d'ell només hi ha Déu.
