La partida, de Patrick Marber

La primera part és com una sitcom, diversos personatges de comèdia que van apareixent i es van presentant, de vegades en dos subescenaris paral·lels, amb energia i celeritat, introduint temes de l'actualitat. El tonto bon jan, l'espavilat amargat, el que considera que no va pel bon camí i vol millorar, l'amo exigent però de bon cor, el fill de l'amo esgarriat, tots els papers de l'auca van passant per la cercavila, estil obrer anglès, shit i fuck.

Això s'acaba amb l'arribada de l'element distorsionador, el dolent de la pel·lícula, el professional que ve a cobrar el que se li deu i no està per orgues. La comèdia es fa thriller i s'ensuma la violència, imatge que han volgut vendre al cartell. Aleshores, quan comença el que s'ofereix com a part del lleó, la partida de pòquer, tot el peix ja està venut. L'acció és molt previsible i s'endevina amb força claredat com acabarà cadascun dels jugadors, fet que malgrat tot no desmereix l'obra, al contrari es fa veure i ve de gust arribar a la matinada amb els jugadors. Això parla a favor del muntatge i les interpretacions, qualsevol no ho aguantaria.

Però al cap i a la fi el problema de l'obra és el de sempre: ¿com es pot retransmetre un campionat d'escacs per la tele? ¿Com poden els xafarders tastar, adonar-se, ja no dic viure la passió i la tensió d'una partida de pòquer, una mà rere una altra, guaitant per damunt els muscles en tensió? Cada cop més em convenço més que no és possible, per això totes les pel·lícules on surten jocs de taula (amb atzar o sense, amb més o menys vici) acostumen a fracassar, i exageren o ridiculitzen. El joc intel·lectual i psicològic és un món paral·lel amb regles hermètiques als profans, no apte per a un recinte zoològic. Per això al Romea l'escena de la partida és relativament curta i interrompuda amb les habituals brometes per fugir d'estudi. En el joc com amb molts altres assumptes de la vida, no té res a veure ser a dins que a fora de badoc.

Vells temps, de Harold Pinter

La percepció d'uns fets no és el que compta, sinó el que es recorda de la percepció. I com més endarrere queden els fets, més difuminada és, fins que es fixa i es converteix en un dogma inqüestionable d'allò que va passar realment. Si els fets han estat viscuts per més d'una persona, el més normal és que cadascuna en mantingui i defensi un record força diferent al de les altres, un concepte propi d'allò "que va passar realment", i les altres persones van actuar i sentir i opinar com un creu que van actuar, sentir i opinar. A sobre, si les vivències són de mena sentimental, sexual, la diversificació en la percepció i el record es multipliquen.

Vet aquí la idea força de Vells temps, un tema molt pròxim a Harold Pinter, un text d'aproximacions i imprecacions, de vegades malenconioses i d'altres arribant a violentes. Un cop més en un Pinter un triangle de suposicions i malentesos, dues dones i un home. Alguna cosa va passar entre els tres, però no està gens clar el què, i que tomba i gira, que si van anar allà i van fer allò o no, o va ser d'una altra manera. Mai no se sabrà, i potser està bé que així sigui, i com podem llegir a l'oportuna entrevista a l'autor que acompanya el programa de mà de l'excel·lent muntatge a la Beckett, "és una pèrdua de temps" intentar esbrinar-ho. ¿Què hi fa si ell, de joves a Londres, li mirés les cuixes per sota la faldilla o no? L'únic cert és que van anar a veure Llarga és la nit en un cinema solitari, però no està clar si van ser un, o dos, o els tres alhora.

© David Ruano

Cels, de Wajdi Mouawad

Tenia moltes ganes de veure l'obra perquè s'ha parlat molt positivament de l'autor, en els muntatges anteriors, però com acostuma a passar les expectatives eren molt superiors al que m'he trobat. Cels és una trama exagerada que pretensiosament intenta atrapar l'espectador amb estratègies de best-seller del subgènere de l'estratègia, però fet i fet es presenta buida i inversemblant, no aporta res de sucós i converteix els actors en titelles grotesques. Una decepció.

Els dies feliços, de Samuel Beckett

Ja no em va dir res el Godot i la història s'ha repetit amb Els dies feliços. Una sola idea allargada fins a l'extenuació, no ens podem comunicar i estem sols i la vida no té sentit. Vaig anar al teatre a pèl, i un cop a casa m'he quedat perplex en saber que és tracta d'una obra escrita l'any 60: si fos d'unes dècades abans encara li sabria trobar un lloc, però sembla fora d'època, un intent d'avantguarda covat.

Unes grans direcció, interpretació i escenografia al Lliure, però no n'hi ha prou. I cercant una mica, també m'ha sorprès que sigui una obra que es representi amb assiduitat. L'explicació deu venir que és un text formidable per fomentar l'ego del món d'aquesta professió, hi tenen molta tirada. El teatre ple com un nou i el públic aguantant estoicament entre sospirs i estiraments musculars reprimits, com molt bé comenta Temps perdut.

L'orfe del clan dels Zhao, de Ji Junxiang

El que més he agraït en la representació d'aquesta obra a càrrec de la Perla 29 al Romea és tornar a sentir text. Text declamat davant un auditori ben a la vora. Com en les representacions joglaresques, entra el rapsoda a l'escenari-ring (entrada-sortida per cada un dels vèrtexs), es presenta com a personatge ("Em dic Tu'an Gu i sóc..."), i dóna via lliure a les passions i els sentiments. En primer lloc insinua o diu explícitament el que dirà i farà, i tot seguit ho diu i ho fa. Declamació corresponent a una època en què el públic només era capaç de seguir d'oïda, potser hi estem tornant. Text indissociable a la música, encara que al muntatge l'hi hagin posat de mena fusió rumbesca, que sorprenentment no desentona. Tot plegat és possible per la professionalitat de bona part del repartiment i de la direcció.

L'orfe del clan dels Zhao, el títol complet del qual sembla que és La gran venjança de l'orfe dels Zhao, és un text escrit al segle 13 de la nostra part de món i curiosament és molt proper a les nostres tragèdies èpiques medievals: la disputa eterna entre família i estat, i entre militars i polítics. L'estat s'anteposa a la família, excepte si aquesta és la reial, ja que aleshores la família és l'estat. Pel rei, per la legalitat establerta, se sacrifica tot: la tranquil·litat, la dignitat, la vida, la vida dels fills, el que sigui. I amb el cap ben alt. Sobre el conflicte polític, el cop d'estat vist tantes vegades: l'estirp dels militars liquida l'estirp dels polítics (la cosa va d'estirps perquè cada familiar col·loca els seus, el nepotisme és pràctica habitual), però no en tenen prou eliminant-ne 300, cal eliminar-ne 301, en falta un, que és l'orfe Zhao que se'ls escapa, a sobre amb sang blava a les venes: l'escollit, l'enviat, el nou inici de tot. El destí està escrit, com a mínim el del Zhao supervivent, obligat com està a dur a terme la Gran Venjança redemptora contra el mal. Podem considerar que es tracta d'un final diguem-ne feliç.

Un enemic del poble, de Henrik Ibsen

El muntatge del Lliure era prou fidel al text original d'Ibsen, que he llegit en la traducció directa de Jem Cabanes, probablement la diferència més important és que a la representació el matrimoni Stockmann tenen una filla gran i un nen de bolquers, mentre que al text original els fills són tres: la filla gran i dos nens que ja van a escola. L'obra s'acaba amb els nens que han de tornar a casa perquè els esbatussen a l'escola i el pare els diu que no hi tornaran més, i que els farà classe ell mateix a casa juntament amb nens de carrer ("necessito almenys una dotzena de nois"). Els nens estan contents per la nova situació ("Visca!") i pregunten amb innocència "però què farem, quan siguem homes dignes i lliures?"

La postura del pare Stockmann és moralitzant i revolucionària, i llegit avui és difícil de dir si el podríem considerar de dretes o d'esquerres, un revolucionari de dretes o un revolucionari d'esquerres, l'únic que està clar és que la societat és falsa i està corrompuda d'arrel, "un femer", i només hi ha una opció per regenerar-la, que és viure amb la veritat i la dignitat sense defalliment. Podríem dir que l'obra tracta del conflicte pel pas d'una comunitat tribal a una de social: "Només pensen en la família, però no en la societat!", es queixa el protagonista ja abans de ser repudiat.

Uns dels aspectes extraordinaris de l'obra és que mostra el naixement de la societat democràtica liberal capitalista que, amb algunes modificacions, ens ha arribat fins a avui dia. I els escandinaus ens porten una pila d'anys d'avantatge en la matèria, perquè el text es va estrenar el 1882 i molts dels aspectes i problemes de la nova societat ja són tractats en l'acció dramàtica mentre que nosaltres hem tardat un segle a trobar-nos-hi, i encara no ens n'hem sortit.

Tots els homes són iguals i tots tenen dret a vot (en aquest cas vull dir explícitament homes, mascles), els mitjans de comunicació són els que senyalen el sentit del vot de la "incommovible majoria", i per tant tenir el poder consisteix a controlar-los, els quals alhora, per subsistir, s'han de deixar controlar, han de "blegar-se als sentiments del públic". A tots plegats, el que en última instància els cal és "conèixer els sentiments de la majoria", perquè en una societat on ja no mana l'aristocràcia la majoria és l'únic que importa, la majoria que no vol maldecaps, "el públic [que] va més ben servit amb les idees velles, bones i provades, que ja té." Per això l'assemblea general és un orgue de gats que en cap cas qüestiona la veritat establerta.

Una nova societat implica un home nou, i l'home que resisteix és "l'home que vol fer veure que és", com es queixa la joveneta Petra. El que importa és dissimular, fer veure que ets, i el pitjor que pots pretendre és ser honest. És imprescindible calcular a cada moment què dius i què fas, a qui dones suport, amb opció a revisió sense remordiments. Els reis d'aquest nou comportament són els representants del tres pilars del poder: el batlle, el director del diari, i el representant de les pimes. Tots tres s'omplen la boca de "seny i moderació", de "ho faria però no goso", Ibsen ho repeteix fins a la burla, els veu com a antídot més potent al canvi i permanència de la corrupció soterrada. Uns representants del poder que es malfien de qui és honest, convençuts com estan que l'honest en el fons ho és per aconseguir algun benefici ocult, cree el ladrón que todos son de su condición. Són els mateixos amb qui ens trobem només que obrim un mitjà de comunicació. Mentrestant, els que tenen el capital es mantenen a l'ombra poc amics del soroll com són, i vetllen pels seus interessos: "Als rics, els diners no ens sobren pas, recordeu-ho."

Una obra que també té la virtut de manual per sobreviure en la nostra societat.

L'encarregat, de Harold Pinter

© ros ribas

Fer d'encarregat, en anglès caretaker, qui té cura d'alguna cosa, és una ocupació bastant genèrica que se li pot donar a algú que no tingui feina ni especialització coneguda. En l'obra de Pinter la tasca encomanada és certament ambigua, i el contractat -sense papers- un rodamón set-ciències que mira d'escalar socialment a través de les relacions personals, activitat habitual en la majoria de contractats. En el programa de mà del muntatge que podem veure al Lliure s'incideix molt en la figura del rodamón, i en la seva profusió en èpoques de crisi econòmica, i en canvi no s'esmenta la malaltia mental, que al meu entendre és un dels aspectes claus per on gira l'obra. De fet, el moment de màxima tensió dramàtica és la confessió de l'usufructuari permanent de l'immoble al seu hoste, en qui confia, i a qui explica el seu internament d'adolescent en un centre de salut i el tractament amb electroxocs. Aquí ens trobem amb un dels problemes habituals quan s'actualitzen -sempre a mitges- les obres: el muntatge del Lliure fa transcórrer l'acció a casa nostra en l'època actual, però obviant que els tractaments psiquiàtrics dels anys 50 (quan es va escriure el text) eren força diferents als d'avui. No tenir-ho en compte produeix un decalatge que dificulta la comprensió del text, ja per si sol difícil, com ho produeix que en una obra que es vol actual no hi apareguin telèfons mòbils i andròmines similars.

Tornant a l'escrit de Pinter, personalment vaig dubtar -i encara dubto- que en l'obra hi haguessin tres personatges i no dos, perquè els dos germans semblen la mateixa persona, un individu desdoblat en dos que existeixen només en la ment del propietari de l'espai: quan està calmat i quan està eufòric. Tant se val, l'obra no presenta cap argument lineal i la trama no és determinant, no juguem a descobrir qui és el dolent i quin gir hi haurà al poc abans del final: els personatges simplement deambulen, entren i surten amb projectes indeterminats, de vegades grandiosos, que no mai no es compleixen, com passa a la vida de la immensa majoria de mortals. En conseqüència la situació acaba com comença, el rodamón al carrer i el receptor arreglant l'endoll irresoluble, en un muntatge que encara es pot veure i val la pena per les interpretacions extraordinàries.

© ros ribas

Un enemic del poble, de Henrik Ibsen

© Ros Ribas

Aquesta versió lliure de Juan Mayorga gairebé obliga anar al text original d'Ibsen, perquè acabes sense saber què és de qui. ¿El posicionament de cadascun dels poder fàctics (política-empresa-mitjans de comunicació) és més d'Ibsen o de Mayorga? Intueixo que ja ho va escriure el primer, amb les actualitzacions del segon, però m'irrita no conèixer exactament què és el de cadascú. L'assemblea al mig de l'escena (quin horror, veure-s'hi implicat en un déjà vu) ha de ser Mayorga-Miguel del Arco (el director), però el discurset de l'home "pur" segur que ve directament de l'autor romàntic. Vist avui fa llàstima, tot i que em temo que aquesta no era la pretensió del director. Tots els romàntics acaben fent llàstima en el món postindustrial, on el càlcul estratègic és el que preval. El missatge principal, això sí, es manté, que de fet és el de tota escola religiosa o filosòfica: l'home (i la dona, he d'especificar ara) lliure és el que camina sol, no hi ha altre camí, anar en colla serveix per sortir de festa, manifestar-se, o aconseguir una majoria per a unes eleccions o referèndum (o consulta). La veritat ens farà lliures, i sovint és preferible amagar-la o dosificar-la per no acabar al patíbul, real o figurat.

L'esperit del 15-m podia destruir absolutament l'obra, convertir-la en un femer de moralina pudent (els del món del teatre hi tenen tirada, encara recordo l'invasió a l'Iraq), però el tàndem Mayorga-del Arco se'n surt prou bé i el muntatge és de bon veure, amb una escenografia simple i potent, i interpretació (i vocalització) desigual, salvada per la força excepcional de Pablo Derqui o Jordi Martínez, i la notabilitat del principal, Pere Arquillué.

Adiós a la infacia, una aventi de Marsé

© ros ribas

Adiós a la infancia és un muntatge d'Oriol Broggi a partir d'un text de Pau Miró que recull fragments de cinc novel·les de Juan Marsé, els que aporten informació autobiogràfica o pseudoautobiogràfica, de quan Marsé devia anar amb pantalons curts. Es una obra que s'escenifica al mateix lloc on comença i transcorre bona part de l'acció dramàtica: el local que havia estat la Cooperativa la Lleialtat (escissió de la cooperativa dels teixidors a mà), suposo que La Lealtad en l'època de l'obra, i Teatre Lliure avui dia. Un mateix lloc per a usos diferents, amb 70 anys de no-res, 70 anys que mostren la diferència entre aquella societat i la nostra. Tota l'acció transcorre al barri de la Salut i zones limítrofes. Els personatges representats són els avis i pares dels espectadors que ara contemplem còmodament la posada en escena. La música de Sisa, primer en forma de pasdobles i boleros amenitzadors de la misèria dels perdedors, enllaça l'època actual amb la representada, i fa de fil conductor de tot el muntatge.

És inevitable preguntar-se què queda d'aquella atmosfera en la Salut d'avui, quines experiències i sentiments viuen els habitants de les cambres en la heterogeneïtat d'edificis dels carrers estrets. Penso que déu n'hi do. Ja no es fa tanta vida de barri, el cotxe mana molt, la tecnologia digital impera, el boom immobiliari ha fet estralls, però hi ha una línia de continuitat clara entre aquella societat i la nostra. Nosaltres hi som perquè ells hi van ser. Una societat que renegava de si mateixa pel temor a l'estat policial que podia colpejar com un martell, capaç de convertir la gent en titelles. El nostre repte és descobrir aquella societat, destapar-la, és l'única manera de descobrir-nos a nosaltres mateixos.

El que sí que ha canviat completament és el comportament dels joves d'avui dia a l'hora d'enfrontar-se al món i arribar a l'art. El jove Marsé es refugiava en els còmics, després en la literatura, també en el cinema, enormes dosis per donar alegria a la vida i seguir endavant. Molta producció de qualitat baixa, però alguna perla de tant en tant. Avui dia, si un jove preadolescent està avorrit a casa seva i no entèn el món dels adults, mai no tindrà la iniciativa de llegir llibres i encara menys posar-se a escriure. Difícilment veurà una pel·lícula sencera, i encara menys es deplaçarà per veure-la. És difícil imaginar-se com serà la Salut d'aquí a 70 anys.

© ros ribas

 

Big fish, de Tim Burton

És recurrent l'exaltació de l'art de narrar històries, o d'inventar-les, però aquest no és el pinyol de la pel·lícula Big fish de Tim Burton, sinó la dificultat a l'hora de traçar una frontera nítida entre realitat i ficció, i per tant l'ús de la ficció que introduïm a les nostres vides, ja sigui amb esforç o per inèrcia. No oblidem la versemblança de com s'hi introdueix, si som traçuts o maldestres, si ho fem per gust o supervivència. El llenguatge hi té un paper cabdal, i la comunicació no verbal, apresos i transmesos per l'homo sapiens en el pas dels segles.

La relació entre pare i fill és la contraposició de dos extrems: viure en la fantasia o en l'empirisme. No es tracta d'un diumenge a la tarda o d'una postura social, per quedar bé, si no de viure-hi i viure-ho amb totes les conseqüències. És d'agrair que la pel·lícula no prengui partit per cap de les dues postures, ja que al món res no és del tot blanc o negre, hi trobem totes les tonalitats del gris i dels colors de l'arc iris que siguem capaços d'afegir-hi.

La qüestió dóna per més: ¿és possible la dicotomia ficció/no ficció que fem servir sense dubtar? En principi la història i la política és no ficció mentre que una història i una política són ficció. ¿Però què passa si un historiador té assumides com a certes unes històries que tenen base d'arena movedissa? ¿La mateixa pregunta val per a un científic? Les teories més fermes s'han basat en contes de la vora del foc. El llenguatge és traïdor, només les matemàtiques es salvarien dels seus tentacles tergiversadors.

A Big fish la mentida és real i la realitat n'està contaminada.

Foto de Columbia Pictures