L'orfe del clan dels Zhao, de Ji Junxiang

El que més he agraït en la representació d'aquesta obra a càrrec de la Perla 29 al Romea és tornar a sentir text. Text declamat davant un auditori ben a la vora. Com en les representacions joglaresques, entra el rapsoda a l'escenari-ring (entrada-sortida per cada un dels vèrtexs), es presenta com a personatge ("Em dic Tu'an Gu i sóc..."), i dóna via lliure a les passions i els sentiments. En primer lloc insinua o diu explícitament el que dirà i farà, i tot seguit ho diu i ho fa. Declamació corresponent a una època en què el públic només era capaç de seguir d'oïda, potser hi estem tornant. Text indissociable a la música, encara que al muntatge l'hi hagin posat de mena fusió rumbesca, que sorprenentment no desentona. Tot plegat és possible per la professionalitat de bona part del repartiment i de la direcció.

L'orfe del clan dels Zhao, el títol complet del qual sembla que és La gran venjança de l'orfe dels Zhao, és un text escrit al segle 13 de la nostra part de món i curiosament és molt proper a les nostres tragèdies èpiques medievals: la disputa eterna entre família i estat, i entre militars i polítics. L'estat s'anteposa a la família, excepte si aquesta és la reial, ja que aleshores la família és l'estat. Pel rei, per la legalitat establerta, se sacrifica tot: la tranquil·litat, la dignitat, la vida, la vida dels fills, el que sigui. I amb el cap ben alt. Sobre el conflicte polític, el cop d'estat vist tantes vegades: l'estirp dels militars liquida l'estirp dels polítics (la cosa va d'estirps perquè cada familiar col·loca els seus, el nepotisme és pràctica habitual), però no en tenen prou eliminant-ne 300, cal eliminar-ne 301, en falta un, que és l'orfe Zhao que se'ls escapa, a sobre amb sang blava a les venes: l'escollit, l'enviat, el nou inici de tot. El destí està escrit, com a mínim el del Zhao supervivent, obligat com està a dur a terme la Gran Venjança redemptora contra el mal. Podem considerar que es tracta d'un final diguem-ne feliç.