Automobile, de Martin Wallace

Acabat de sortir del forn, Automobile és -un altre- joc de simulació econòmica, de Martin Wallace, un autor no gaire aficionat a aquesta temàtica. La història és la mateixa: produir com més barat millor i vendre com més car millor, i qui s'enriqueix més guanya, en aquest cas en el negoci incipient de producció de cotxes en cadena als Estats Units de principis del segle passat. Però el que fa realment nou el joc és la plasmació d'una sèrie de conceptes econòmics que jo no havia vist mai damunt un tauler, simbolitzats per cubs blancs i negres (en els eurogames sempre hi acaben sortint cubs), els blancs per a les coses bones i els negres per a les dolentes o molt dolentes, pictòricament incorrecte.

Els blancs són la R+D+i, utilitzada per crear cotxes més nous i potents, i també per millorar les tècniques de venda. Els negres simbolitzen tres coses, totes nefastes per a una economia que pretengui ser competitiva: sobreproducció amb la conseqüent acumulació d'estocs, venedors que no venen perquè no troben compradors (i sentint-ho molt els hem d'enviar al carrer), i fàbriques que es queden obsoletes i com més obsoletes més cubets negres ens mengem. Els cubets negres no són de franc, sinó una rèmora que suposen un cost per a tota la partida. El mecanisme del joc funciona prou bé, amb rapidesa si els jugadors són repetidors, i per a un rang que comprèn de 3 a 5 jugadors o fabricants, però penso que amb més fabricants més dificultat presenta el joc ja que la competència augmenta i la demanda no creix exponencialment. El disseny és una mica lleig de vegades confús, pel meu gust.

O sigui que no s'hi val produir com un desesperat, produir més i més cotxes quan el negoci rutlla, perquè quan les vendes no arribin, que acaben no arribant, al fabricant, a part d'haver-se gastat els quartos i haver-se de menjar els excedents amb patates, li cauen al damunt els cubets negres com a símbol d'improductivitat i despeses de manteniment. Un joc agradable de jugar perquè és totalment extrapolable a la vida real, on s'hi venen cotxes com s'hi podrien vendre pisos, medicines o viatges turístics. Si apliquéssim el joc a l'economia espanyola, ¿quants cubets blancs i negres tindríem? Em temo que no podríem veure el sol de la negror dels núvols.

Steel driver, de Martin Wallace

En els jocs de cotxes la cosa va de conduir cotxes, en els de bicis bicis, i el mateix en tota altra mena de carrera, de raiers, motos aquàtiques o trineus de gossos, però als jocs de trens mai no s'hi va a conduir trens, sinó a invertir-hi, a fer de capitalista i posar pistrincs en les vies, les màquines i fer el servei el més rentable possible. Jocs de negocis, en definitiva, segurament successors dels ja mítics 1929 i 1830 de Francis Tresham, als quals no val posar-s'hi un parell d'horetes sinó tota una jornada el més probable.

Steel driver, del prolífic Martin Wallace, n'és també successor, però amb unes qualitats que el fan ben particular: es pot jugar en una hora, no té gota d'atzar (això no és exclusiu d'aquest joc), admet de 3 a 6 jugadors i funciona, la mecànica és elegant amb moltes accions disponibles (recorda el Wealth of nations), i com a simulació econòmica és ajustada. Producció, la justa: és curiós que les inversions no es facin amb diners, sinó amb cubs blancs com a unitats de capital. Però el més interessant és l'estructura de joc: després de cinc torns construint vies amb problemes de capital i aixafant-se amb els competidors, hi ha un últim torn on el que es tracta és de recollir mercaderies, i per això cal tenir la xarxa ferroviària més útil i completa i haver acabat abans que els altres. És difícil que un jugador es destaqui clarament i fins a l'últim moment no es coneix el guanyador. Aquest, i el que vaig comentar la setmana passada, per mi els millors jocs del 2008.