Sublim i ridícul

A Tiefland, òpera d'Eugen d'Albert de 1902 basada en la Terra Baixa de Guimerà del 1896, passa del sublim al ridícul (no agafo aquest terme pejorativament) amb una velocitat sorprenent, no sols els personatges, ni el text, sinó la música. De l'himne viatgem al número de vodevil amb una facilitat que és plaent a l'oïda, del tot aliena a la brusquedat. I si el Romanticisme sovint és grotesc (aquí sí que és pejoratiu), i més el tardà, l'humor és el que el redimeix i fa compensar la balança.

El pobre pastor que deïfica les dones queda redimit per les xafarderes compulsives, la pobra molinereta explotada i violada, per l'amo feudal amb problemes de finançament (com els bancs d'avui en dia). Després d'una cullerada de cant a l'amor, una altra de xerrameca d'ànecs, després d'un plany de deixar de viure, uns esgarips de fanfarró. Som ridículs i sublims. Deu ser per això que Tiefland es manté com a òpera de repertori.

Sembla ser que a Hitler li agradava: ¿reia sota el nas quan la sentia?

Per cert, canviant de tema, la visió d'Espanya a Tiefland no difereix gaire de la de Vicky Cristina Barcelona, no hem avançat gaire en cent anys.