Catorze ciutats comptant-hi Brooklyn, de Quim Monzó

Una altra recopilació d'articles de Quim Monzó, amb la particularitat que tots provenen de viatges seus, ja sigui com a observador del fet turístic o com a enviat especial en algun indret calent.

Tots els articles amb el turisme com a tema queixalen amb sarcasme sobre aquest fenomen postindustrial, a la manera que ens té acostumats l'autor: contradiccions, estultícia dels participants, incongruència de l'objectiu amb els rèdits assolits, etc. Textos prou aconseguits però ideari una mica déjà vu. Fan esbossar el somriure i fan agafar fàstic al fenomen, als turistes i a nosaltres mateixos com a turistes, si és que ens hi reconeixem. Val la pena revisitar els escrits, a hores d'ara que és gairebé l'única indústria del país que s'aguanta. Una crítica -insistent- que no té pretensions redemptores, però que si serveix per anar millorar actituds, benvinguda sia.

Els capítols en què l'autor viatja com a corresponsal -caiguda dels règims comunistes europeus, atemptat contra les torres bessones a Nova York, segona intifada- tenen molt més suc i bruc, atesa la tragèdia inherent al conflicte. L'autor segueix en la seva línia d'observació de les coses petites i rebuig de la xerrameca grandiloqüent, sap trobar en tot moment el punt just entre l'alegria i l'avorriment de la vida quotidiana i la transcedència. Regala als lectors d'un altre racó de món unes petites pistes de què s'hi coïa -i s'hi cou- per aquelles contrades i com la gent tirava endavant. No opinar sobre el conflicte és la millor opció quan la incomprensió és aclaparadora, si la situació fos simple ja fa anys que estaria resolta.

Monzó

A la transició jo era un marrec, no vivia a Barcelona ni a la seva circumval·lació, i el meu entorn més immediat era aliè a la política (tal com tocava, "no et fiquis en política"), per tant tots els aldarulls que veia a la tele em semblaven d'un altre país, gent que demanava coses rares i cridava al carrer, que no estava contenta de viure en el millor dels mons. Gent que parlava de músics i escriptors estranys i experiències estrafolàries. En canvi, sí que m'ha tocat de més a prop i he tastat i tasto el desencís, i el triomf de l'estultícia, tota la meva vida hi ha anat lligada, i la de la majoria dels de la meva generació, la "massa aforma" com ens anomenva un professor de primària. D'adolescent de seguida vaig llegir Monzó i puc dir que en certa manera Monzó em va ensenyar a llegir. Per això l'exposició, que ja he visitat un parell de vegades i espero tornar-hi, m'ha posat al damunt una pesantor de nostàlgia i tristesa.

Nostàlgia perquè és la primera vegada que em trobo muntada una exposició d'un autor que, com he dit, m'ha acompanyat tota la vida, i això és senyal que em faig gran. Però sobretot perquè descobrint el Monzó de quan encara creia en la política, el dels 70, m'he adonat que en aquella dècada parlava de les mateixes coses que comentem ara, satiritzava les mateixes coses que avui encara ens fan riure i plorar, protestava per les mateixes coses per les quals alguns encara tenen o tenim esma de protestar. Els agents causants en teoria han canviat, hi ha hagut un recanvi, però en el fons tot segueix si fa no fum igual. Si no hem avançat gens, què ha passat en aquests trenta anys? Anar-hi anant i només moure's per copar els llocs de poder. M'he carregat de nostàlgia acompanyada de tristesa, perquè si hi ha hagut una línia de continuïtat ha estat per anar a pitjor, molts projectes positius dels 80 se n'han anat en orris, els personatges models a seguir només han sobreviscut refugiats en trinxeres, alguns ja s'han mort i d'altres s'han perdut, mentre els negats i els llecs són les cares visibles de la nostra societat.

Això ja fa massa temps que dura, ara som en una època que sembla de nova transició, volem creure que tal vegada hi haurà canvis. Potser és tan sols la nostra última esperança, la necessitat de creure. Sabem que és l'última oportunitat abans que el pas de la història ens passi pel damunt. Volem imaginar que hi haurà un redreçament, però en el subconscient sabem que poden ser focs d'encenalls i després sí que tindrem raons per acabar més escèptics que en Monzó.

Mil cretins, de Quim Monzó

Havent llegit a la premsa, tant en paper com digital, i no un cop ni dos, que el nou llibre de Quim Monzó era totalment diferent, que encetava un nou registre, he trobat que segueix per complet la línia habitual. Sobrietat, rigor, imaginació i denúncia en forma de narrativa curta, de vegades molt a la vora de l'articulisme que li podem llegir amb més freqüència. "Que no siguin ostentosos ni mesquins", així són els taüts que busca un personatge per encabir-hi els seus morts i així són els seus contes. Els temes, els habituals de tota la vida: la dificultat de les relacions socials sobretot les de parella, la incompetència i el tocacollisme del proïsme, les misèries del món literari. Una novetat sí que és el tractament de la degeneració dels humans i la no-vida deplorable que porten ja sigui a residències o cases pròpies, i per extensió la no-vida dels seus fills que pateixen la situació, abans i després de la mort dels pares. Aquest és un tema força nou en literatura, i és que realment abans la gent es moria quan tocava, i ara la tecnologia fa que en molts casos ens allarguem més del que seria prudent, encara que a l'hora de la veritat a ningú no li agrada deixar de respirar, tot sigui dit. Dissabte, d'altra banda, és un dels contes més interessants i bells de denúncia del masclisme que he llegit mai, una bona lliçó perquè Monzó sempre es riu del feminisme (i tants d'altres ismes) de pa sucat amb oli.

Una altra novetat és que en un conte hi apareixen fantasmes, crec que mai no hi havia trobat un element fantàstic d'aquesta mena i calibre, i una altra que en la pàgina 170 (primera edició) hi ha una falta d'ortografia. I per La lloança sabem que Monzó no tornarà a recomanar mai més el llibre d'un autor nou català, maleït sigui l'escriptor jove en què s'inspira l'autor, perquè segur que existeix realment i l'anècdota també ha passat realment, i és que en general he tingut la impressió de trobar molta més autobiografia en tot el llibre. Els contes que més m'han agradat han estat els tres primers i l'últim de la primera part.

Si menges una llimona sense fer ganyotes, de Sergi Pàmies

Em sembla que de la meva generació en som uns quants els que vam començar a llegir literatura catalana (¿és l'escrita en català, oi?), amb Quim Monzó, a part dels llibres específicament per a nens i adolescents. Teníem pocs condicionants culturals, ens agradava el que escrivia, i amb això n'hi havia prou. Pels que no ho sàpiguen, estic parlant d'una època en què els diaris no parlaven dels seus llibres, i quan ho feien, era per fotre-se'n, tractant-los d'acudits i criticant-ne la poca profunditat. No com ara que tothom li va al darrere i li riu les gràcies.

Quan va arribar Sergi Pàmies, confesso que sóc dels que esperava un nou Monzó i, és clar, no em va agradar. Ni T'hauria de caure la cara de vergonya ni, ja llegida amb desgana, Infecció. Era molt diferent, encara que molts periodistes i ressenyadors diguessin el contrari, s'entestessin a emparentar-los, potser és que llegeixen poc o ho fan massa de pressa. Com vaig sentir dir un dia a en Monzó, els periodistes culturals només miren dels llibres la portada i la contra, i com que totes les portades de Quaderns Crema s'assemblen, es pensen que tots els llibres de l'editorial són similars.

Ara fa uns anys un centre cultural em va demanar una aportació sobre Sergi Pàmies, i com que encara no he après prou a dir que no, vaig dir que sí, i és clar, em vaig haver de llegir tota la seva obra. Vaig fer-ho per ordre cronològic. Les novel·les no em van dir res, les vaig trobar força inconsistents, però vaig caure de la cadira amb La gran novel·la sobre Barcelona. Uns contes sobris, potents, fantàstics, emocionants, no se'ls veia el llautó, poc a veure amb els de feia anys. I un bon nivell en tot el llibre, que és la prova del cotó en un contista. ¿Un cop de sort? Em va fer una mica de por començar L'últim llibre de Sergi Pàmies, però per sort el nivell es mantenia, nous contes d'alt nivell i sense alts i baixos importants.

El mateix m'ha passat amb Si menges una llimona sense fer ganyotes. He tingut el llibre mesos i mesos a l'escriptori, mirant-me'l de reüll, tocant-lo, fullejant-lo, patint. Patint per si no m'agradava i, si m'agradava, que el plaer fos massa curt (això que passa sempre). Doncs el llibre és una continuació dels anteriors, més contes memorables, potser n'hi ha algun de massa ingenu, o algun final no gaire ben resolt (són molt perillosos, els finals dels contes), i -com passa amb Monzó- més tristos, la vida no és com ens havíem pensat quan érem joves, l'eufòria de la transició ja fa anys i panys que està enterrada. En aquests últims llibres també hi apareix el nostre país retratat, cosa que l'autor anteriorment havia evitat com una malaltia, però això encara els fa agafar més força, és allò del glocal que en diuen. No sé què vindrà ara, però tampoc no m'importa tant, perquè Pàmies amb aquesta trilogia (tot i que no està pensada com una trilogia) es troba ja en la línia de Cekhov, Cortázar, Mrozek, la dels grans contistes europeus, universals (dono per entès que Cortázar i Mrozek són, sobretot, europeus).

Homes i dones del cap dret

Recordo un article d’en Quim Monzó, de fa molts anys –i que quan he volgut recuperar per rellegir mai no he sabut trobar- que deia que anar de jove escriptor és molt fàcil (avui potser hauríem de dir jove creador, queda més modern), perquè tothom té moltes idees, però escriure de debò és molt i molt difícil, perquè ningú no suporta la merdeta en què se t’han convertit les grandeses imaginades. Acabava amb la metàfora d'un castell majestuós imaginat del qual un cop traspassat al paper només en queda un torre, i encara de gairell.

Tenir ganes o sentir el desig de fer un joc de taula és fàcil, idear-lo ja costa més. Ara, dissenyar-lo, fer-ne la maqueta, provar-lo i convèncer gent perquè el provin, muntar una empresa, publicar-lo, fer-ne difusió i distribuir-lo, això ja sembla impossible, cap esbojarrat no s'hi posarà i menys en un país sense tradició de jocs, doncs tot plegat és el que ha fet la gent de Vexillum, amb el seu primer joc PatimPatamPatum. Un bon joc de majories de temàtica catalana –la Patum de Berga-, components de qualitat, i ben il·lustrat. He de dir que encara no hi he jugat, però un dia o altre caurà en aquestes festes familiars (i de vegades avorrides) que s'acosten, per això encara no l’he pogut puntuar a la BGG.

En jocs d'estratègia, el terme joc de majories -o també de control d’àrees- fa referència a la manera de puntuar per aconseguir la victòria, que és similar a la de les eleccions americanes: qui guanya en un estat encara que sigui per un vot, s’ho emporta tot. En el PatimPatamPatum els estats on cal guanyar són les places de Berga, durant la Patum, amb molta gent de tot arreu que empeny per fer-s'hi un lloc. El primer joc de majories va ser El Grande, alemany, editat el 1995 i amb una edició commemorativa deu anys després. Ambientat a Espanya, amb Old Castile, New Castile, una macroGranada islàmica, un Basque Country que va de mig Astúries fins a mig Navarra, i una Valencia que inclou Múrcia. Sort que els mitjans de comunicació amb seu a Madrid no en deuen conèixer la existència.

Un desig de fa vint-i-tres anys

A aquestes alçades ja sé que hi ha molts llibres que no podré llegir mai, per temps material (no puc oblidar que a part d'aristòcrata sóc obrer), música que no podré escoltar, pel·lícules que no podré veure, llocs que no podré visitar. La varietat és molta, la pila de desitjos no fa més que augmentar i la vida no dóna per més. Cal no atabalar-s'hi, vaig llegir que Lobo Antunes feia com si hagués de viure cent cinquanta anys i es despreocupava del tema. I Borges deia que cadascú es va formant la seva biblioteca, suficient per a un mateix.

Una d'aquestes pel·lícules que fa temps que volia veure i sempre ho anava deixant era Stranger than paradise, de Jim Jarmusch, a casa nostra traduïda curiosament per Extraños en el paraíso (el meu anglès no és gaire bo però m'arriba per saber que no és una traducció literal). I recordo que va ser arran d'un article de Quim Monzó, del qual recordo el comentari que el primer que fan els protagonistes quan arriben a Califòrnia és comprar-se i posar-se unes ulleres de sol (al final resulta que és Miami, la memòria sempre aporta petites variacions).

He mirat la data d'estrena de la pel·lícula i és el 1984. No sé si a Espanya es va estrenar el mateix any, potser no, en tot cas des del naixement del desig fins a portar-lo a terme han passat més de vint anys. No està gens malament, diuen que és millor l'espera del plaer que tastar-lo ("no te desnudes todavía".)

La còpia era bastant dolentota, però és una pel·lícula de les que queden a la ment. Simplicitat al servei de la grandesa, cap escarafall inútil. Xoc cultural entre l' Europa (encara comunista) i l'Amèrica. Vaig sortir del cinema pensant quines tonteries m'havien estant explicant, però les vivències dels tres somiatruites i de la tieta que no renuncia a la llengua ja són amb mi.