Tots els articles amb el turisme com a tema queixalen amb sarcasme sobre aquest fenomen postindustrial, a la manera que ens té acostumats l'autor: contradiccions, estultícia dels participants, incongruència de l'objectiu amb els rèdits assolits, etc. Textos prou aconseguits però ideari una mica déjà vu. Fan esbossar el somriure i fan agafar fàstic al fenomen, als turistes i a nosaltres mateixos com a turistes, si és que ens hi reconeixem. Val la pena revisitar els escrits, a hores d'ara que és gairebé l'única indústria del país que s'aguanta. Una crítica -insistent- que no té pretensions redemptores, però que si serveix per anar millorar actituds, benvinguda sia.
Els capítols en què l'autor viatja com a corresponsal -caiguda dels règims comunistes europeus, atemptat contra les torres bessones a Nova York, segona intifada- tenen molt més suc i bruc, atesa la tragèdia inherent al conflicte. L'autor segueix en la seva línia d'observació de les coses petites i rebuig de la xerrameca grandiloqüent, sap trobar en tot moment el punt just entre l'alegria i l'avorriment de la vida quotidiana i la transcedència. Regala als lectors d'un altre racó de món unes petites pistes de què s'hi coïa -i s'hi cou- per aquelles contrades i com la gent tirava endavant. No opinar sobre el conflicte és la millor opció quan la incomprensió és aclaparadora, si la situació fos simple ja fa anys que estaria resolta.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada