El món d'ahir, de Stefan Zweig (i 2)

Llegim amb un somriure als llavis els primers capítols de les memòries, la Viena de Schnitzler i Freud, de l'emperador Francesc Josep i els seus súbdits. Hi veiem una joventut amb uns interessos molt diferents als actuals, un món literari i artístic amb un elevat sentit de l'honor -com tota la societat-, on Zweig s'obre pas a poc a poc i es lamenta d'haver publicat massa d'hora. Ja de ben jove troba quin és el sentit de la seva vida: "aquesta modesta transmissió de valors artístics il·lustres (...), una justificació de la meva existència." Però la felicitat i el somriure es van glaçant a mida que el món encarcarat s'enfonsa i el que s'obre pas, a part de coses bones, en porta un munt dolentes. La principal, la pèrdua de la llibertat individual i la manipulació de les masses. ¿Com és possible que la gent no s'adonés de l'"època de turbulència i trasbals general" que era a punt de venir? El llibre no s'està de descriure-ho: els canvis importants, els de debò (no aquests de què parlen ara els polítics quan pugen al poder), no s'acostumen a percebre fins que no hi som immersos fins al coll.

És per això que la gent anava confiada, la situació no havia de ser tan greu deien, però milions i milions de morts han marcat el pas del segle XX. Ser al mateix lloc dels fets no serveix de res, com explica l'autor, no serveix de res advertir la gent que no vol ser advertida. Ell mateix, a la Viena d'abans de la invasió alemanya, recomanava llegir diaris estrangers per saber alguna cosa real i útil, la propaganda s'encarregava de fer veure blanc el negre i viceversa, fenomen que segueix ben viu ara. Però per una altra banda, paradoxalment, "la pitjor maledicció que la tècnica ens ha fet caure al damunt és la d'impedir-nos de fugir, ni que sigui un moment, de l'actualitat." Sempre estem connectats, anem o anem.

De la gent tampoc se'n pot esperar gran cosa, en un segle on sembla que és el poble qui agafa el poder, però Zweig és massa savi per creure en cants de sirena. "Havia estudiat i escrit massa història per no saber que la gran massa sempre es decanta cap al costat on es troba el punt de gravetat de cada moment." Els mateixos ciutadans que duien "el distintiu reglamentari de la coalició [del Front Patriòtic que defensava la independència de la nova i dèbil república austríaca] enganxat a la solapa, per por de perdre la feina, (...) ja feia temps que estaven inscrits a Munic, per precaució, a les files dels nacionalsocialistes." Nedar i guardar la roba. I molt més tràgic era formar part del poble jueu, uns jueus del segle XX amb ganes de ser assimilats i poca fe, "el més tràgic d'aquesta tragèdia del segle XX era que els qui la patien no li trobaven sentit ni culpa." Al poder ja no li calen explicacions ni excuses per als seus abusos.

Tampoc no se salven els 'compromesos', "l'autèntic tipus de revolucionari professional, que se sent enaltit per la seva simple actitud d'oposició i s'aferra al dogmatisme perquè no té suport en si mateix. (...) Cap d'aquells conspiradors de cafè no es va atrevir mai a conspirar." Qui sí que va saber-ho fer va ser el ressentit del bigotet. El llibre explica quins van ser els mètodes que va saber aplicar per arribar a l'immens poder que va aconseguir, "un poder nou que volia el domini", llop amb pell de xai, reprimir paulativament i sense ofendre la majoria, avui més que ahir però menys que demà, prometre a tothom el que demana, ambicions vils i petites, per després donar-los pel sac, trencar sense miraments qualsevol promesa, fer ús de la força per cridar l'atenció i imposar-se al feble.

Lamentablement, moltes d'aquestes maneres de fer política es practiquen avui dia, i a l'hora de fer comerç, i de fer publicitat. Tot s'hi val per assolir els objectius programats, la gent no compta. La propaganda és més important que la realitat. Els grans dictadors potser no han guanyat la partida, però potser els seus mètodes s'han acabat imposat.

El dibuix del soldat és d'Otto Dix, Der Krieg, 1924.

El món d'ahir, de Stefan Zweig (1)

Aquest és un llibre que no hauria estat escrit, en primer lloc perquè l'autor no tenia cap gana d'escriure'l, era massa humil i discret per parlar de si mateix, mai se li havia passat pel cap escriure les seves memòries, altres projectes tenia, relacionats amb la difusió de la cultura i la fraternitat entre pobles. Però el segle passat no va ser un segle qualsevol, la manera d'entendre el món i viure van canviar completament i sense trucar la porta. Gràcies als avenços tecnològics i els nous sistemes de propaganda, uns pocs espavilats van ser capaços d'acaparar moltíssim poder i "als impotents, ens concedien la llibertat o ens esclavitzaven". A Stefan Zweig li va deixar de ser possible dedicar-se a la feina, anar creant una obra consistent vivint d'esquena al món. En un segle de nacionalisme no es pot ser tebi ni internacionalista, llegiu-hi europeu (aquest és el subtítol del llibre, Memòries d'un europeu.)

En segon lloc, Zweig odiava la palla, la pàgines escrites de manera supèrflua i pedant, de fet les seves creacions literàries de ficció són molt curtes, pròpies d'un autor modern. El món d'ahir, en canvi, té més de 500 pàgines (en l'edició catalana traduïda per Joan Fontcuberta), i us ben asseguro que no n'hi ha de sobreres. Hi trobem retratats la Viena esplendorosa i provinciana de tombant de segle, els viatges i els artistes que han col·laborat a canviar el món, els canvis morals i socials, l'eufòria per l'inici de la guerra, la desesperació en adonar-se que no és una guerra com les anteriors -èpica i repic de timbals-, la por al cos del període d'entreguerres amb el naixement del feixisme i del nazisme, la inflació descomunal que destrueix famílies i enfonsa societats, la repressió i les estratagemes paulatines del gran dèspota malaltís, i la continuació bèl·lica, tot, tot plegat ho podem llegir amb una senzillesa i minuciositat absolutes. Autocomplaença, cap ni una.

Potser el que més m'ha sorprès és el descobriment de l'enorme llibertat que la gent gaudia just abans de la "societat contemporània", gent del poble i gent amb recursos. És cert que hi havia una grandíssima repressió moral en qüestions com l'educació o el sexe, i Zweig ho descriu clarament, una escola-presó i unes cotilles-presó, "la societat burgesa predicava moderació i comoditat en totes les formes com a úniques virtuts eficaces de l'home; calia evitar qualsevol mena de pressa per avançar", però alhora la gent feia i desfeia sense que ningú passés a demanar comptes, no hi havia fitxes policials i la burocràcia era incipient, era possible travessar les fronteres sense paperassa ni molèsties. I a Zweig la situació no li anava pas malament perquè estimava la llibertat com cap altra cosa al món, "ja era lliure externament i tots els anys de després fins als dia d'avui els he dedicat exclusivament a la lluita (...) de mantenir-me lliure també interiorment". Tasca no gens fàcil, perquè "amb el nou segle havia començat a Europa l'ocàs de la llibertat individual."

L'humanisme desapareix i els pobles i les cultures passen a ser dominats pels estats. "Els russos, els alemanys, els espanyols, ningú no sap ja quanta llibertat i alegria els ha xuclat del moll de l'os el cruel i voraç espantall de l'"Estat". Tots els pobles només saben una cosa: que una ombra estranya plana, extensa i feixuga, damunt la seva vida. Nosaltres, però, que encara vam conèixer el món de la llibertat individual, sabem i podem donar fer que Europa en altre temps va gaudir del seu joc de colors calidoscòpic." Definitivament, la societat que Zweig descriu és la nostra, la que ens hem trobat nosaltres, que s'ha rentat una mica la cara. Quan es parla tant de llibertat, és que n'hi ha dèficit, quan els poders públics es tapen el nas quan senten la paraula nacionalisme, és que ells el practiquen a cor què vols.