El món d'ahir, de Stefan Zweig (1)

Aquest és un llibre que no hauria estat escrit, en primer lloc perquè l'autor no tenia cap gana d'escriure'l, era massa humil i discret per parlar de si mateix, mai se li havia passat pel cap escriure les seves memòries, altres projectes tenia, relacionats amb la difusió de la cultura i la fraternitat entre pobles. Però el segle passat no va ser un segle qualsevol, la manera d'entendre el món i viure van canviar completament i sense trucar la porta. Gràcies als avenços tecnològics i els nous sistemes de propaganda, uns pocs espavilats van ser capaços d'acaparar moltíssim poder i "als impotents, ens concedien la llibertat o ens esclavitzaven". A Stefan Zweig li va deixar de ser possible dedicar-se a la feina, anar creant una obra consistent vivint d'esquena al món. En un segle de nacionalisme no es pot ser tebi ni internacionalista, llegiu-hi europeu (aquest és el subtítol del llibre, Memòries d'un europeu.)

En segon lloc, Zweig odiava la palla, la pàgines escrites de manera supèrflua i pedant, de fet les seves creacions literàries de ficció són molt curtes, pròpies d'un autor modern. El món d'ahir, en canvi, té més de 500 pàgines (en l'edició catalana traduïda per Joan Fontcuberta), i us ben asseguro que no n'hi ha de sobreres. Hi trobem retratats la Viena esplendorosa i provinciana de tombant de segle, els viatges i els artistes que han col·laborat a canviar el món, els canvis morals i socials, l'eufòria per l'inici de la guerra, la desesperació en adonar-se que no és una guerra com les anteriors -èpica i repic de timbals-, la por al cos del període d'entreguerres amb el naixement del feixisme i del nazisme, la inflació descomunal que destrueix famílies i enfonsa societats, la repressió i les estratagemes paulatines del gran dèspota malaltís, i la continuació bèl·lica, tot, tot plegat ho podem llegir amb una senzillesa i minuciositat absolutes. Autocomplaença, cap ni una.

Potser el que més m'ha sorprès és el descobriment de l'enorme llibertat que la gent gaudia just abans de la "societat contemporània", gent del poble i gent amb recursos. És cert que hi havia una grandíssima repressió moral en qüestions com l'educació o el sexe, i Zweig ho descriu clarament, una escola-presó i unes cotilles-presó, "la societat burgesa predicava moderació i comoditat en totes les formes com a úniques virtuts eficaces de l'home; calia evitar qualsevol mena de pressa per avançar", però alhora la gent feia i desfeia sense que ningú passés a demanar comptes, no hi havia fitxes policials i la burocràcia era incipient, era possible travessar les fronteres sense paperassa ni molèsties. I a Zweig la situació no li anava pas malament perquè estimava la llibertat com cap altra cosa al món, "ja era lliure externament i tots els anys de després fins als dia d'avui els he dedicat exclusivament a la lluita (...) de mantenir-me lliure també interiorment". Tasca no gens fàcil, perquè "amb el nou segle havia començat a Europa l'ocàs de la llibertat individual."

L'humanisme desapareix i els pobles i les cultures passen a ser dominats pels estats. "Els russos, els alemanys, els espanyols, ningú no sap ja quanta llibertat i alegria els ha xuclat del moll de l'os el cruel i voraç espantall de l'"Estat". Tots els pobles només saben una cosa: que una ombra estranya plana, extensa i feixuga, damunt la seva vida. Nosaltres, però, que encara vam conèixer el món de la llibertat individual, sabem i podem donar fer que Europa en altre temps va gaudir del seu joc de colors calidoscòpic." Definitivament, la societat que Zweig descriu és la nostra, la que ens hem trobat nosaltres, que s'ha rentat una mica la cara. Quan es parla tant de llibertat, és que n'hi ha dèficit, quan els poders públics es tapen el nas quan senten la paraula nacionalisme, és que ells el practiquen a cor què vols.