No tenia ganes d'anar a veure l'últim muntatge de L'hort dels cirerers perquè és una obra que he vist representada unes quantes vegades, i perquè em malfio molt de les "actualitzacions" que s'empesquen la majoria de directors que corren ara, i perquè la crítica era massivament negativa. Ara que de tot se'n diu critica, perquè a Butxaca hi vaig poder llegir "A diferència d'altres peces de Txèkhov (com La gavina o Les tres germanes), a L'hort dels cirerers costa trobar-li el què... Les últimes alenades de la Rússia tsarista ens queden massa lluny, i se'ns fa difícil identificar-nos amb aquesta família que amaga el cap sota l'ala per no afrontar la seva ruïna. Però ja que ens entestem a representar-la, el resultat d'aquest muntatge no acaba de convèncer." Si l'autor d'aquest escrit no se sent representat per uns individus que estimen i s'eviten, es llencen floretes i sarcasmes, veuen xampany i viatgen per evadir-se del record de les morts abans d'hora, dels amors que no arranquen o acaben com el rosari de l'aurora, per oblidar que amb prou feines poden cobrir els interessos de la hipoteca, mentre d'altres -els espavilats sense escrúpols ni cultura- se n'aprofiten amb projectes immobiliaris per a turistes, és que està totalment aïllat de la nostra societat o viu en un país amb un règim polític d'abans de les democràcies liberals, com ara l'Aràbia Saudita o l'Afganistan. És veritat que tothom s'hi atreveix, a fer ressenyes.Una de les misèries d'aquest país: a algú que cau en gràcia se li acut dur ulleres de pasta negra, i tot el seguici corre a canviar-se les ulleres. I el pitjor és que fora de les ulleres de pasta negra, no hi ha vida. Poca veu crítica i independent. El que em va fer canviar d'opinió és una ressenya positiva de Xènia Diakonova al Cultura de l'Avui, que després he vist que col·labora en l'obra, o sigui hi ha trampa. Però crec que la seva opinió és sincera: el muntatge val la pena. Un caos controlat, una família que es desfa, un món engolit pel progrés (sempre que veig l'obra no puc evitar de pensar què li devia passar al Sr. Lopakhin en la Revolució), gent que no sap on navega i, sobretot, una comedia de enredos, que pel que sembla és la lectura que exigia Cekhov. És cert que les representacions que havia vist anteriorment de l'obra eren més solemnes, i és que tenim la tendència a revisitar els clàssics amb solemnitat, o és que amb la solemnitat de fireta suplim la manca de talent.
