diumenge, 2 d’octubre del 2016

L'Inframón, de Jennifer Haley

El muntatge, la direcció i la representació, assoleixen un nivell de notable tirant a excel·lent, la llàstima és que vulguin vendre l'obra com una aportació innovadora a més no poder, quan en realitat el que s'hi diu és més vell que l'anar a peu. Intueixo que deu ser una característica innata en l'homo sapiens que ens servim de la imaginació per superar la realitat diària de buscar aliment i protecció en front dels depredadors. La supervivència no és fàcil. I la literatura n'ha donat mostres a tort i a dret. La publicitat d'aquest espectacle ens crida l'atenció com si Dom Quixot o Madame Bovary no haguessin existit mai.

I que sempre hi ha hagut policia del pensament que no permet que ens esbargim més del compte, també és de l'any de la picor. El poder es basa precisament en això, pa i circ però fins a un límit establert. Tant és que el món de la ficció ara es vengui envasat en bits i a distància, i a bon preu sempre que no t'hi deixis la bossa i la vida.

Foto de ros ribas