Vells temps, de Harold Pinter

La percepció d'uns fets no és el que compta, sinó el que es recorda de la percepció. I com més endarrere queden els fets, més difuminada és, fins que es fixa i es converteix en un dogma inqüestionable d'allò que va passar realment. Si els fets han estat viscuts per més d'una persona, el més normal és que cadascuna en mantingui i defensi un record força diferent al de les altres, un concepte propi d'allò "que va passar realment", i les altres persones van actuar i sentir i opinar com un creu que van actuar, sentir i opinar. A sobre, si les vivències són de mena sentimental, sexual, la diversificació en la percepció i el record es multipliquen.

Vet aquí la idea força de Vells temps, un tema molt pròxim a Harold Pinter, un text d'aproximacions i imprecacions, de vegades malenconioses i d'altres arribant a violentes. Un cop més en un Pinter un triangle de suposicions i malentesos, dues dones i un home. Alguna cosa va passar entre els tres, però no està gens clar el què, i que tomba i gira, que si van anar allà i van fer allò o no, o va ser d'una altra manera. Mai no se sabrà, i potser està bé que així sigui, i com podem llegir a l'oportuna entrevista a l'autor que acompanya el programa de mà de l'excel·lent muntatge a la Beckett, "és una pèrdua de temps" intentar esbrinar-ho. ¿Què hi fa si ell, de joves a Londres, li mirés les cuixes per sota la faldilla o no? L'únic cert és que van anar a veure Llarga és la nit en un cinema solitari, però no està clar si van ser un, o dos, o els tres alhora.

© David Ruano

L'encarregat, de Harold Pinter

© ros ribas

Fer d'encarregat, en anglès caretaker, qui té cura d'alguna cosa, és una ocupació bastant genèrica que se li pot donar a algú que no tingui feina ni especialització coneguda. En l'obra de Pinter la tasca encomanada és certament ambigua, i el contractat -sense papers- un rodamón set-ciències que mira d'escalar socialment a través de les relacions personals, activitat habitual en la majoria de contractats. En el programa de mà del muntatge que podem veure al Lliure s'incideix molt en la figura del rodamón, i en la seva profusió en èpoques de crisi econòmica, i en canvi no s'esmenta la malaltia mental, que al meu entendre és un dels aspectes claus per on gira l'obra. De fet, el moment de màxima tensió dramàtica és la confessió de l'usufructuari permanent de l'immoble al seu hoste, en qui confia, i a qui explica el seu internament d'adolescent en un centre de salut i el tractament amb electroxocs. Aquí ens trobem amb un dels problemes habituals quan s'actualitzen -sempre a mitges- les obres: el muntatge del Lliure fa transcórrer l'acció a casa nostra en l'època actual, però obviant que els tractaments psiquiàtrics dels anys 50 (quan es va escriure el text) eren força diferents als d'avui. No tenir-ho en compte produeix un decalatge que dificulta la comprensió del text, ja per si sol difícil, com ho produeix que en una obra que es vol actual no hi apareguin telèfons mòbils i andròmines similars.

Tornant a l'escrit de Pinter, personalment vaig dubtar -i encara dubto- que en l'obra hi haguessin tres personatges i no dos, perquè els dos germans semblen la mateixa persona, un individu desdoblat en dos que existeixen només en la ment del propietari de l'espai: quan està calmat i quan està eufòric. Tant se val, l'obra no presenta cap argument lineal i la trama no és determinant, no juguem a descobrir qui és el dolent i quin gir hi haurà al poc abans del final: els personatges simplement deambulen, entren i surten amb projectes indeterminats, de vegades grandiosos, que no mai no es compleixen, com passa a la vida de la immensa majoria de mortals. En conseqüència la situació acaba com comença, el rodamón al carrer i el receptor arreglant l'endoll irresoluble, en un muntatge que encara es pot veure i val la pena per les interpretacions extraordinàries.

© ros ribas

Traïció, de Harold Pinter

Aquest és el segon text portat a escena que veig de Harold Pinter, i el segon que va d'un triangle amorós i de la fidelitat/infidelitat matrimonial, i el segon que em deixa indiferent. Com diu un dels mateixos personatges de l'obra, potser és que el tema no dóna per més. O ja està tot dit, crec que diu. Però és que de tot ja està tot dit, això ja ho sabem, però al darrere sempre hi podem trobar la vianda substanciosa. A Traïció jo només hi he sabut trobar una mica de suc, i aigualit. Potser és que no entenc la nova cuina, veient el munt d'admiradors que té aquest text.