L'encarregat, de Harold Pinter

© ros ribas

Fer d'encarregat, en anglès caretaker, qui té cura d'alguna cosa, és una ocupació bastant genèrica que se li pot donar a algú que no tingui feina ni especialització coneguda. En l'obra de Pinter la tasca encomanada és certament ambigua, i el contractat -sense papers- un rodamón set-ciències que mira d'escalar socialment a través de les relacions personals, activitat habitual en la majoria de contractats. En el programa de mà del muntatge que podem veure al Lliure s'incideix molt en la figura del rodamón, i en la seva profusió en èpoques de crisi econòmica, i en canvi no s'esmenta la malaltia mental, que al meu entendre és un dels aspectes claus per on gira l'obra. De fet, el moment de màxima tensió dramàtica és la confessió de l'usufructuari permanent de l'immoble al seu hoste, en qui confia, i a qui explica el seu internament d'adolescent en un centre de salut i el tractament amb electroxocs. Aquí ens trobem amb un dels problemes habituals quan s'actualitzen -sempre a mitges- les obres: el muntatge del Lliure fa transcórrer l'acció a casa nostra en l'època actual, però obviant que els tractaments psiquiàtrics dels anys 50 (quan es va escriure el text) eren força diferents als d'avui. No tenir-ho en compte produeix un decalatge que dificulta la comprensió del text, ja per si sol difícil, com ho produeix que en una obra que es vol actual no hi apareguin telèfons mòbils i andròmines similars.

Tornant a l'escrit de Pinter, personalment vaig dubtar -i encara dubto- que en l'obra hi haguessin tres personatges i no dos, perquè els dos germans semblen la mateixa persona, un individu desdoblat en dos que existeixen només en la ment del propietari de l'espai: quan està calmat i quan està eufòric. Tant se val, l'obra no presenta cap argument lineal i la trama no és determinant, no juguem a descobrir qui és el dolent i quin gir hi haurà al poc abans del final: els personatges simplement deambulen, entren i surten amb projectes indeterminats, de vegades grandiosos, que no mai no es compleixen, com passa a la vida de la immensa majoria de mortals. En conseqüència la situació acaba com comença, el rodamón al carrer i el receptor arreglant l'endoll irresoluble, en un muntatge que encara es pot veure i val la pena per les interpretacions extraordinàries.

© ros ribas