Un enemic del poble, de Henrik Ibsen

© Ros Ribas

Aquesta versió lliure de Juan Mayorga gairebé obliga anar al text original d'Ibsen, perquè acabes sense saber què és de qui. ¿El posicionament de cadascun dels poder fàctics (política-empresa-mitjans de comunicació) és més d'Ibsen o de Mayorga? Intueixo que ja ho va escriure el primer, amb les actualitzacions del segon, però m'irrita no conèixer exactament què és el de cadascú. L'assemblea al mig de l'escena (quin horror, veure-s'hi implicat en un déjà vu) ha de ser Mayorga-Miguel del Arco (el director), però el discurset de l'home "pur" segur que ve directament de l'autor romàntic. Vist avui fa llàstima, tot i que em temo que aquesta no era la pretensió del director. Tots els romàntics acaben fent llàstima en el món postindustrial, on el càlcul estratègic és el que preval. El missatge principal, això sí, es manté, que de fet és el de tota escola religiosa o filosòfica: l'home (i la dona, he d'especificar ara) lliure és el que camina sol, no hi ha altre camí, anar en colla serveix per sortir de festa, manifestar-se, o aconseguir una majoria per a unes eleccions o referèndum (o consulta). La veritat ens farà lliures, i sovint és preferible amagar-la o dosificar-la per no acabar al patíbul, real o figurat.

L'esperit del 15-m podia destruir absolutament l'obra, convertir-la en un femer de moralina pudent (els del món del teatre hi tenen tirada, encara recordo l'invasió a l'Iraq), però el tàndem Mayorga-del Arco se'n surt prou bé i el muntatge és de bon veure, amb una escenografia simple i potent, i interpretació (i vocalització) desigual, salvada per la força excepcional de Pablo Derqui o Jordi Martínez, i la notabilitat del principal, Pere Arquillué.