Adiós a la infacia, una aventi de Marsé

© ros ribas

Adiós a la infancia és un muntatge d'Oriol Broggi a partir d'un text de Pau Miró que recull fragments de cinc novel·les de Juan Marsé, els que aporten informació autobiogràfica o pseudoautobiogràfica, de quan Marsé devia anar amb pantalons curts. Es una obra que s'escenifica al mateix lloc on comença i transcorre bona part de l'acció dramàtica: el local que havia estat la Cooperativa la Lleialtat (escissió de la cooperativa dels teixidors a mà), suposo que La Lealtad en l'època de l'obra, i Teatre Lliure avui dia. Un mateix lloc per a usos diferents, amb 70 anys de no-res, 70 anys que mostren la diferència entre aquella societat i la nostra. Tota l'acció transcorre al barri de la Salut i zones limítrofes. Els personatges representats són els avis i pares dels espectadors que ara contemplem còmodament la posada en escena. La música de Sisa, primer en forma de pasdobles i boleros amenitzadors de la misèria dels perdedors, enllaça l'època actual amb la representada, i fa de fil conductor de tot el muntatge.

És inevitable preguntar-se què queda d'aquella atmosfera en la Salut d'avui, quines experiències i sentiments viuen els habitants de les cambres en la heterogeneïtat d'edificis dels carrers estrets. Penso que déu n'hi do. Ja no es fa tanta vida de barri, el cotxe mana molt, la tecnologia digital impera, el boom immobiliari ha fet estralls, però hi ha una línia de continuitat clara entre aquella societat i la nostra. Nosaltres hi som perquè ells hi van ser. Una societat que renegava de si mateixa pel temor a l'estat policial que podia colpejar com un martell, capaç de convertir la gent en titelles. El nostre repte és descobrir aquella societat, destapar-la, és l'única manera de descobrir-nos a nosaltres mateixos.

El que sí que ha canviat completament és el comportament dels joves d'avui dia a l'hora d'enfrontar-se al món i arribar a l'art. El jove Marsé es refugiava en els còmics, després en la literatura, també en el cinema, enormes dosis per donar alegria a la vida i seguir endavant. Molta producció de qualitat baixa, però alguna perla de tant en tant. Avui dia, si un jove preadolescent està avorrit a casa seva i no entèn el món dels adults, mai no tindrà la iniciativa de llegir llibres i encara menys posar-se a escriure. Difícilment veurà una pel·lícula sencera, i encara menys es deplaçarà per veure-la. És difícil imaginar-se com serà la Salut d'aquí a 70 anys.

© ros ribas

 

Vida privada i Nit de Sant Joan

La novel·la recordo que em va agradar, sobretot les situacions socials descrites i "la psicologia" dels personatges en una època en què s'acabava de descobrir la psicologia, però en recordo poca cosa més. Em feia una mica de por veure-la dramatitzada, els experiments a partir dels textos literaris de la gent del món del teatre són perillosos perquè no tenen cap mania a llegir i rebregar i fer servir els originals com els ve de gust, però en aquest cas l'artifici funciona prou bé: fragments de la novel·la dits pels mateixos personatges, enllaçats tots per recreacions de números musicals, suposo que reals de l'època. Els discursos dels personatges de vegades són difícils de seguir a causa de la descontextualització, i si no fos per la llargària es podrien considerar els fragments de text, monòlegs i diàlegs d'un espectacle de revista. La selecció dels textos són l'opció del director, Xavier Albertí, que hi fa prevaldre la doble moral sobretot en la sexualitat, la homosexualitat, la covardia de la societat catalana, la il·lusió barcelonina pels grans esdeveniments, i la política. Llevat de la repressió sexual, la resta d'aspectes fan enllaçar aquella època amb la nostra.

També em feia por anar a veure Nit de Sant Joan, i no perquè l'hagués vista en la seva època -em va anar de poc per edat- sinó perquè n'he escoltat el CD d'en Jaume Sisa dotzenes de vegades, i n'hem cantat les cançons a casa. I sí que em va agradar veure-la, segurament per curiositat històrica, però l'espectacle no acaba de ser rodó. Les cançons cantades per en Sisa són les cançons cantades per en Sisa, i encara que els actors del muntatge actual són grans cantants en general no saben donar el toc irònic que fan que l'obra sigui un tot i no una disgregació de cançonetes. D'altra banda, és una obra molt lligada a l'arribada de l'estiu i tot el que comporta, per tant l'època prenadalenca no hi acompanya gaire. Finalment, el muntatge vol aconseguir un aire de grandesa i solemnitat, de gran musical en un gran teatre, quan és una obra molt lligada a l'amateurisme i al teatre de barri o de poble. Aleshores s'entreveu un regust persistent d'extemporanetat. Evidentment que es pot representar una obra pseudoamateur en un teatre de "gran musical", els de la Cubana ho fan cada dos per tres, però l'enfocament hauria de ser diferent.

Musicals

Van regalar-los Boscos endins, l’últim muntatge de Dagoll Dagom, un musical molt i molt fluixet i d’ideologia nord-americana carrinclona i obsoleta (és curiós, amb la moda antiamericana que es gasta a casa nostra: deu ser només això, una moda), que ha aconseguit, com em passa sempre en casos similars, mitificar encara més Antaviana i Nit de Sant Joan, que sí que m’hagués agradat viure, però no vaig poder per haver nascut massa tard i en un lloc on el teatre estava gairebé reservat a la Festa Major (la situació no ha millorat gaire).

N'he sentit parlar amb tant d'entusiasme, i n'he escoltat els discos tantes vegades, sobretot la Nit de Sant Joan amb música de Jaume Sisa, que és probable que fets avui em decebessin. Però no me’ls perdria. Per compensar escolto un cop més El congrés dels solitaris, també de Jaume Sisa, un musical sense escenari ni actors, només els que l’oïdor sigui capaç de construir-se al cap, però un musical amb totes les lletres. Crec que no se’n va parlar gaire, o gens, quan va sortir. En musicals com aquest sí que hi seria, en els que es munten últimament a Barcelona ja m'hi han vist prou (a no ser que toqui fer d’acompanyant).