Havent llegit a la premsa, tant en paper com digital, i no un cop ni dos, que el nou llibre de Quim Monzó era totalment diferent, que encetava un nou registre, he trobat que segueix per complet la línia habitual. Sobrietat, rigor, imaginació i denúncia en forma de narrativa curta, de vegades molt a la vora de l'articulisme que li podem llegir amb més freqüència. "Que no siguin ostentosos ni mesquins", així són els taüts que busca un personatge per encabir-hi els seus morts i així són els seus contes. Els temes, els habituals de tota la vida: la dificultat de les relacions socials sobretot les de parella, la incompetència i el tocacollisme del proïsme, les misèries del món literari. Una novetat sí que és el tractament de la degeneració dels humans i la no-vida deplorable que porten ja sigui a residències o cases pròpies, i per extensió la no-vida dels seus fills que pateixen la situació, abans i després de la mort dels pares. Aquest és un tema força nou en literatura, i és que realment abans la gent es moria quan tocava, i ara la tecnologia fa que en molts casos ens allarguem més del que seria prudent, encara que a l'hora de la veritat a ningú no li agrada deixar de respirar, tot sigui dit. Dissabte, d'altra banda, és un dels contes més interessants i bells de denúncia del masclisme que he llegit mai, una bona lliçó perquè Monzó sempre es riu del feminisme (i tants d'altres ismes) de pa sucat amb oli.Una altra novetat és que en un conte hi apareixen fantasmes, crec que mai no hi havia trobat un element fantàstic d'aquesta mena i calibre, i una altra que en la pàgina 170 (primera edició) hi ha una falta d'ortografia. I per La lloança sabem que Monzó no tornarà a recomanar mai més el llibre d'un autor nou català, maleït sigui l'escriptor jove en què s'inspira l'autor, perquè segur que existeix realment i l'anècdota també ha passat realment, i és que en general he tingut la impressió de trobar molta més autobiografia en tot el llibre. Els contes que més m'han agradat han estat els tres primers i l'últim de la primera part.
11 comentaris:
Me'l vaig comprar quan es va publicar, però em temia que seria més del mateix i el vaig desar al prestatge. Hi ha tant per llegir que de vegades has d'arraconar autors dels qui ja has llegit unes quantes obres.
és cert, David, però l'avantatge dels narradors que van directe al gra, que espurguen al màxim, és que no perds el temps intentant anar ràpid, com passa amb la poesia. Això sí que s'agraeix
Hola, jo no hi tinc res, en contra de Quim Monzó (faltaria més!!), però si no llegi la, diríem , "nova fornada" (M Comes, E Márquez etc, etc, etc) aleshores les editorials no els fomenten (i això vol dir que els hi tanquen les portes), la qual cosa porta implícita que no avancem mai, i qui perd és la literatura.
Jo fa temps que ho tinc clar, s'han acabat els Monzó, Torrent, Porcel i companyia.
He vist per internet que darrerament alguns dels premis més importants en català els han guanyat joves que no arriben als 40 (el Joanot Martorell, el Fiter i Rosell i l'Andròmina de València, per exemple), aquestes són les lectures que em proposaré de llegir.
Evidentment, cadascú tria les novel·les que vol, però jo seguiré aquest criteri per tal que els joves narradors puguin tenir un mínim de continuïtat.
A reveure, que faig tard a la feina!!!
Bé, Maite no crec que una cosa exclogui l'altra. El que vull dir és que no hi veig el problema en què, per exemple, Baltasar Porcel (ja que l'has esmentat) guanyés el premi Sant Joan l'any passat, si l'obra s'ho mereixia (no l'he llegida i no puc opinar). El que sí que trobo injust és que de vegades els mateixos autors consagrats barrin el pas als joves, cosa que passa de vegades en els premis importants, on tret d'algun representant de les editorials la resta del jurat el formen autors "de la vieja guàrdia" que van donant-se els premis els uns als altres: ara jo et dono el Sant Jordi, ara tu em dones el Prudenci Bertrana, ara jo m'hi poso al Ramon Llull i te'l dono, ara tu...
Això sí que és immoral i s'hauria de mirar d'evitar.
Maite i David, personalment prescindeixo de si l'autor té una obra sòlida o tot just comença. Si ja té obra, i més si és viu, de vegades decep, i si és autor nou, doncs també, perquè hi ha moltes ganes de "descobrir" nous valors.
Pel que fa als premis, no en faig el més mínim cas, al nostre país és evident que són part del màrqueting de la indústria editorial.
Ja fa temps que el vaig llegir, però estic d'acord amb tu, la primer part és genial. Dissabte colpidor.
Hola,
si es pot preguntar: l´Aristòcrata i obrer és l´autor teatral de La ruïna i Simcity.
Gràcies per la resposta
Imma C
Hola Imma C, sóc un simple lector xafarder,
a reveure,
Aquest va ser el primer llibre de Monzó que vaig llegir i em va fer adicta a aquest escriptor. N'he llegit uns quants ja. Cada cop m'agrada més i ara estic per L'illa de Maians :) Jo personalment el recoman
En Monzó sempre té aquella espurna en els seus contes que tot i el pas del temps sempre pot trobar-la en algun relat. Potser el llibre no sorprèn tant com els altres però els primers relats del llibre encara tenen aquella espurna.
Una salutació i bones festes!
Me'l vaig llegir abans de l'estiu. I m'ho vaig passar més o menys bé, però què vols que et digui, tampoc "mata".
Publica un comentari a l'entrada