La llibreta groga, de Robert Saladrigas
Una constatació: els rics s'avorreixen. Una altra constatació: a escriure tothom s'hi atreveix. A partir d'aquí Robert Saladrigas construeix el món d'Alexis Casas, pilot d'avió de cinquanta anys, amb família estàndard establerta a una casa aïllada de disseny a La Garriga. Avorrit de tot (l'edat ja ho fa, això) agafa una excedència entestat a escriure "una peça única", però sense la voluntat de ser escriptor ni encara menys novel·lista, perquè aquests estan subjectes "a la tirania de la imaginació". Però és clar, Alexis en el fons no sap de què escriure tot i disposar en la seva nova vida de molt de temps per pensar, recordar i passejar, i la seva situació no dóna per gaire a l'autor, per això La llibreta groga s'omple tota d'històries paral·les, "episodis breus i descontextualitzats, circumstancials, ordinaris i extraordinaris, que han afectat directe o al·lusivament amb el narrador. O sigui relats temporals, sense abans ni després."
El llibre és això, no ofereix més ni menys, per tant no es pot dir que ens trobem davant d'una novel·la, de manera conscient pretén ser una antinovel·la. Aleshores l'interès que pot oferir depèn dels "episodis breus i descontextualitzats", una mica de tot, el retrobament de l'Alexis amb una antiga amant (res ja no és el que era), o amb un antic company de feina que ha acabat en un sanatori, les queixes de la famíla per sentir-se excloses, la confessió desgraciada i rabiüda d'una de les filles, la pidolaire de l'Eixample, la princesa guatemalenca afincada a Gràcia, o el viatge furtiu de la noia portuguesa. Al final, això sí, Alexis acaba desentenent-se de tothom. Com a lector, el meu interès cap a l'obra ha anat en augment a mida que anava avançant en la lectura i he acabat valorant-la positivament, però no hi he pogut deixar de veure una tirada a exercici d'estil, més quan a l'últim capítol el narrador es dirigeix al protagonista en segona persona. Un protagonista que carrega un sopor existencialista tan depriment, que hi ha el perill que se'ns acabi encomanant.
Una constatació: els rics s'avorreixen. Una altra constatació: a escriure tothom s'hi atreveix. A partir d'aquí Robert Saladrigas construeix el món d'Alexis Casas, pilot d'avió de cinquanta anys, amb família estàndard establerta a una casa aïllada de disseny a La Garriga. Avorrit de tot (l'edat ja ho fa, això) agafa una excedència entestat a escriure "una peça única", però sense la voluntat de ser escriptor ni encara menys novel·lista, perquè aquests estan subjectes "a la tirania de la imaginació". Però és clar, Alexis en el fons no sap de què escriure tot i disposar en la seva nova vida de molt de temps per pensar, recordar i passejar, i la seva situació no dóna per gaire a l'autor, per això La llibreta groga s'omple tota d'històries paral·les, "episodis breus i descontextualitzats, circumstancials, ordinaris i extraordinaris, que han afectat directe o al·lusivament amb el narrador. O sigui relats temporals, sense abans ni després."
El llibre és això, no ofereix més ni menys, per tant no es pot dir que ens trobem davant d'una novel·la, de manera conscient pretén ser una antinovel·la. Aleshores l'interès que pot oferir depèn dels "episodis breus i descontextualitzats", una mica de tot, el retrobament de l'Alexis amb una antiga amant (res ja no és el que era), o amb un antic company de feina que ha acabat en un sanatori, les queixes de la famíla per sentir-se excloses, la confessió desgraciada i rabiüda d'una de les filles, la pidolaire de l'Eixample, la princesa guatemalenca afincada a Gràcia, o el viatge furtiu de la noia portuguesa. Al final, això sí, Alexis acaba desentenent-se de tothom. Com a lector, el meu interès cap a l'obra ha anat en augment a mida que anava avançant en la lectura i he acabat valorant-la positivament, però no hi he pogut deixar de veure una tirada a exercici d'estil, més quan a l'últim capítol el narrador es dirigeix al protagonista en segona persona. Un protagonista que carrega un sopor existencialista tan depriment, que hi ha el perill que se'ns acabi encomanant.
7 comentaris:
Hola,
encara no he llegit La llibreta groga, m´has fet recordar quan en Robert Saladrigas parlava de llibres al programa de la Sílvia Coppulo a COM Ràdio.
En vaig aprendre molt: parlava del contingut, l´estructura, de les diferents classes de literatura,...
Li donaven temps per explicar-se.
Bon records.
Imma
Aquest llibre el posaven molt bé al blog del "violinista celest", ja fa mesos per això.
És un autor de qui encara no he llegit res. Últimamanet llegeixo molt, però el llistat de lectures que m'esperen és inacabable!!!
Imma, no l'he sentit mai a la ràdio, segur que deu estar bé
David, no coneixia "el violinista celest", però no hi he sabut trobar el comentari perquè crec que no té cercador
si us llegiu el llibre, ja em direu el què
és l'altre blog que m'agarada consultar per decidir les lectures que faig. Tens tota la raó, no té cercador, fa poques setmanes va parlar d'un altre llibre d'en Saladrigas, aquests post encara hi és.
sí, ja l'he vist, parla de L'altre. De Saladrigas ens llegien Entre juliol i setembre quan anava a primària, un bon record d'infantesa
He seguit amb atenció els vostres comentaris sobre Saladrigas. A mi sempre m'ha semblat interessant, tot i que m'agraden alguns llibres més que els altres. Com ja he dit alguna vegada, em va encisar "Claris".
Una abraçada.
Benvingut violinista celest, ja aniré visitant el teu bloc, i quan pugui llegiré Claris.
salutacions,
Publica un comentari a l'entrada