L'orfe del clan dels Zhao, de Ji Junxiang

El que més he agraït en la representació d'aquesta obra a càrrec de la Perla 29 al Romea és tornar a sentir text. Text declamat davant un auditori ben a la vora. Com en les representacions joglaresques, entra el rapsoda a l'escenari-ring (entrada-sortida per cada un dels vèrtexs), es presenta com a personatge ("Em dic Tu'an Gu i sóc..."), i dóna via lliure a les passions i els sentiments. En primer lloc insinua o diu explícitament el que dirà i farà, i tot seguit ho diu i ho fa. Declamació corresponent a una època en què el públic només era capaç de seguir d'oïda, potser hi estem tornant. Text indissociable a la música, encara que al muntatge l'hi hagin posat de mena fusió rumbesca, que sorprenentment no desentona. Tot plegat és possible per la professionalitat de bona part del repartiment i de la direcció.

L'orfe del clan dels Zhao, el títol complet del qual sembla que és La gran venjança de l'orfe dels Zhao, és un text escrit al segle 13 de la nostra part de món i curiosament és molt proper a les nostres tragèdies èpiques medievals: la disputa eterna entre família i estat, i entre militars i polítics. L'estat s'anteposa a la família, excepte si aquesta és la reial, ja que aleshores la família és l'estat. Pel rei, per la legalitat establerta, se sacrifica tot: la tranquil·litat, la dignitat, la vida, la vida dels fills, el que sigui. I amb el cap ben alt. Sobre el conflicte polític, el cop d'estat vist tantes vegades: l'estirp dels militars liquida l'estirp dels polítics (la cosa va d'estirps perquè cada familiar col·loca els seus, el nepotisme és pràctica habitual), però no en tenen prou eliminant-ne 300, cal eliminar-ne 301, en falta un, que és l'orfe Zhao que se'ls escapa, a sobre amb sang blava a les venes: l'escollit, l'enviat, el nou inici de tot. El destí està escrit, com a mínim el del Zhao supervivent, obligat com està a dur a terme la Gran Venjança redemptora contra el mal. Podem considerar que es tracta d'un final diguem-ne feliç.

Un enemic del poble, de Henrik Ibsen

El muntatge del Lliure era prou fidel al text original d'Ibsen, que he llegit en la traducció directa de Jem Cabanes, probablement la diferència més important és que a la representació el matrimoni Stockmann tenen una filla gran i un nen de bolquers, mentre que al text original els fills són tres: la filla gran i dos nens que ja van a escola. L'obra s'acaba amb els nens que han de tornar a casa perquè els esbatussen a l'escola i el pare els diu que no hi tornaran més, i que els farà classe ell mateix a casa juntament amb nens de carrer ("necessito almenys una dotzena de nois"). Els nens estan contents per la nova situació ("Visca!") i pregunten amb innocència "però què farem, quan siguem homes dignes i lliures?"

La postura del pare Stockmann és moralitzant i revolucionària, i llegit avui és difícil de dir si el podríem considerar de dretes o d'esquerres, un revolucionari de dretes o un revolucionari d'esquerres, l'únic que està clar és que la societat és falsa i està corrompuda d'arrel, "un femer", i només hi ha una opció per regenerar-la, que és viure amb la veritat i la dignitat sense defalliment. Podríem dir que l'obra tracta del conflicte pel pas d'una comunitat tribal a una de social: "Només pensen en la família, però no en la societat!", es queixa el protagonista ja abans de ser repudiat.

Uns dels aspectes extraordinaris de l'obra és que mostra el naixement de la societat democràtica liberal capitalista que, amb algunes modificacions, ens ha arribat fins a avui dia. I els escandinaus ens porten una pila d'anys d'avantatge en la matèria, perquè el text es va estrenar el 1882 i molts dels aspectes i problemes de la nova societat ja són tractats en l'acció dramàtica mentre que nosaltres hem tardat un segle a trobar-nos-hi, i encara no ens n'hem sortit.

Tots els homes són iguals i tots tenen dret a vot (en aquest cas vull dir explícitament homes, mascles), els mitjans de comunicació són els que senyalen el sentit del vot de la "incommovible majoria", i per tant tenir el poder consisteix a controlar-los, els quals alhora, per subsistir, s'han de deixar controlar, han de "blegar-se als sentiments del públic". A tots plegats, el que en última instància els cal és "conèixer els sentiments de la majoria", perquè en una societat on ja no mana l'aristocràcia la majoria és l'únic que importa, la majoria que no vol maldecaps, "el públic [que] va més ben servit amb les idees velles, bones i provades, que ja té." Per això l'assemblea general és un orgue de gats que en cap cas qüestiona la veritat establerta.

Una nova societat implica un home nou, i l'home que resisteix és "l'home que vol fer veure que és", com es queixa la joveneta Petra. El que importa és dissimular, fer veure que ets, i el pitjor que pots pretendre és ser honest. És imprescindible calcular a cada moment què dius i què fas, a qui dones suport, amb opció a revisió sense remordiments. Els reis d'aquest nou comportament són els representants del tres pilars del poder: el batlle, el director del diari, i el representant de les pimes. Tots tres s'omplen la boca de "seny i moderació", de "ho faria però no goso", Ibsen ho repeteix fins a la burla, els veu com a antídot més potent al canvi i permanència de la corrupció soterrada. Uns representants del poder que es malfien de qui és honest, convençuts com estan que l'honest en el fons ho és per aconseguir algun benefici ocult, cree el ladrón que todos son de su condición. Són els mateixos amb qui ens trobem només que obrim un mitjà de comunicació. Mentrestant, els que tenen el capital es mantenen a l'ombra poc amics del soroll com són, i vetllen pels seus interessos: "Als rics, els diners no ens sobren pas, recordeu-ho."

Una obra que també té la virtut de manual per sobreviure en la nostra societat.

L'encarregat, de Harold Pinter

© ros ribas

Fer d'encarregat, en anglès caretaker, qui té cura d'alguna cosa, és una ocupació bastant genèrica que se li pot donar a algú que no tingui feina ni especialització coneguda. En l'obra de Pinter la tasca encomanada és certament ambigua, i el contractat -sense papers- un rodamón set-ciències que mira d'escalar socialment a través de les relacions personals, activitat habitual en la majoria de contractats. En el programa de mà del muntatge que podem veure al Lliure s'incideix molt en la figura del rodamón, i en la seva profusió en èpoques de crisi econòmica, i en canvi no s'esmenta la malaltia mental, que al meu entendre és un dels aspectes claus per on gira l'obra. De fet, el moment de màxima tensió dramàtica és la confessió de l'usufructuari permanent de l'immoble al seu hoste, en qui confia, i a qui explica el seu internament d'adolescent en un centre de salut i el tractament amb electroxocs. Aquí ens trobem amb un dels problemes habituals quan s'actualitzen -sempre a mitges- les obres: el muntatge del Lliure fa transcórrer l'acció a casa nostra en l'època actual, però obviant que els tractaments psiquiàtrics dels anys 50 (quan es va escriure el text) eren força diferents als d'avui. No tenir-ho en compte produeix un decalatge que dificulta la comprensió del text, ja per si sol difícil, com ho produeix que en una obra que es vol actual no hi apareguin telèfons mòbils i andròmines similars.

Tornant a l'escrit de Pinter, personalment vaig dubtar -i encara dubto- que en l'obra hi haguessin tres personatges i no dos, perquè els dos germans semblen la mateixa persona, un individu desdoblat en dos que existeixen només en la ment del propietari de l'espai: quan està calmat i quan està eufòric. Tant se val, l'obra no presenta cap argument lineal i la trama no és determinant, no juguem a descobrir qui és el dolent i quin gir hi haurà al poc abans del final: els personatges simplement deambulen, entren i surten amb projectes indeterminats, de vegades grandiosos, que no mai no es compleixen, com passa a la vida de la immensa majoria de mortals. En conseqüència la situació acaba com comença, el rodamón al carrer i el receptor arreglant l'endoll irresoluble, en un muntatge que encara es pot veure i val la pena per les interpretacions extraordinàries.

© ros ribas

Un enemic del poble, de Henrik Ibsen

© Ros Ribas

Aquesta versió lliure de Juan Mayorga gairebé obliga anar al text original d'Ibsen, perquè acabes sense saber què és de qui. ¿El posicionament de cadascun dels poder fàctics (política-empresa-mitjans de comunicació) és més d'Ibsen o de Mayorga? Intueixo que ja ho va escriure el primer, amb les actualitzacions del segon, però m'irrita no conèixer exactament què és el de cadascú. L'assemblea al mig de l'escena (quin horror, veure-s'hi implicat en un déjà vu) ha de ser Mayorga-Miguel del Arco (el director), però el discurset de l'home "pur" segur que ve directament de l'autor romàntic. Vist avui fa llàstima, tot i que em temo que aquesta no era la pretensió del director. Tots els romàntics acaben fent llàstima en el món postindustrial, on el càlcul estratègic és el que preval. El missatge principal, això sí, es manté, que de fet és el de tota escola religiosa o filosòfica: l'home (i la dona, he d'especificar ara) lliure és el que camina sol, no hi ha altre camí, anar en colla serveix per sortir de festa, manifestar-se, o aconseguir una majoria per a unes eleccions o referèndum (o consulta). La veritat ens farà lliures, i sovint és preferible amagar-la o dosificar-la per no acabar al patíbul, real o figurat.

L'esperit del 15-m podia destruir absolutament l'obra, convertir-la en un femer de moralina pudent (els del món del teatre hi tenen tirada, encara recordo l'invasió a l'Iraq), però el tàndem Mayorga-del Arco se'n surt prou bé i el muntatge és de bon veure, amb una escenografia simple i potent, i interpretació (i vocalització) desigual, salvada per la força excepcional de Pablo Derqui o Jordi Martínez, i la notabilitat del principal, Pere Arquillué.

Adiós a la infacia, una aventi de Marsé

© ros ribas

Adiós a la infancia és un muntatge d'Oriol Broggi a partir d'un text de Pau Miró que recull fragments de cinc novel·les de Juan Marsé, els que aporten informació autobiogràfica o pseudoautobiogràfica, de quan Marsé devia anar amb pantalons curts. Es una obra que s'escenifica al mateix lloc on comença i transcorre bona part de l'acció dramàtica: el local que havia estat la Cooperativa la Lleialtat (escissió de la cooperativa dels teixidors a mà), suposo que La Lealtad en l'època de l'obra, i Teatre Lliure avui dia. Un mateix lloc per a usos diferents, amb 70 anys de no-res, 70 anys que mostren la diferència entre aquella societat i la nostra. Tota l'acció transcorre al barri de la Salut i zones limítrofes. Els personatges representats són els avis i pares dels espectadors que ara contemplem còmodament la posada en escena. La música de Sisa, primer en forma de pasdobles i boleros amenitzadors de la misèria dels perdedors, enllaça l'època actual amb la representada, i fa de fil conductor de tot el muntatge.

És inevitable preguntar-se què queda d'aquella atmosfera en la Salut d'avui, quines experiències i sentiments viuen els habitants de les cambres en la heterogeneïtat d'edificis dels carrers estrets. Penso que déu n'hi do. Ja no es fa tanta vida de barri, el cotxe mana molt, la tecnologia digital impera, el boom immobiliari ha fet estralls, però hi ha una línia de continuitat clara entre aquella societat i la nostra. Nosaltres hi som perquè ells hi van ser. Una societat que renegava de si mateixa pel temor a l'estat policial que podia colpejar com un martell, capaç de convertir la gent en titelles. El nostre repte és descobrir aquella societat, destapar-la, és l'única manera de descobrir-nos a nosaltres mateixos.

El que sí que ha canviat completament és el comportament dels joves d'avui dia a l'hora d'enfrontar-se al món i arribar a l'art. El jove Marsé es refugiava en els còmics, després en la literatura, també en el cinema, enormes dosis per donar alegria a la vida i seguir endavant. Molta producció de qualitat baixa, però alguna perla de tant en tant. Avui dia, si un jove preadolescent està avorrit a casa seva i no entèn el món dels adults, mai no tindrà la iniciativa de llegir llibres i encara menys posar-se a escriure. Difícilment veurà una pel·lícula sencera, i encara menys es deplaçarà per veure-la. És difícil imaginar-se com serà la Salut d'aquí a 70 anys.

© ros ribas

 

Big fish, de Tim Burton

És recurrent l'exaltació de l'art de narrar històries, o d'inventar-les, però aquest no és el pinyol de la pel·lícula Big fish de Tim Burton, sinó la dificultat a l'hora de traçar una frontera nítida entre realitat i ficció, i per tant l'ús de la ficció que introduïm a les nostres vides, ja sigui amb esforç o per inèrcia. No oblidem la versemblança de com s'hi introdueix, si som traçuts o maldestres, si ho fem per gust o supervivència. El llenguatge hi té un paper cabdal, i la comunicació no verbal, apresos i transmesos per l'homo sapiens en el pas dels segles.

La relació entre pare i fill és la contraposició de dos extrems: viure en la fantasia o en l'empirisme. No es tracta d'un diumenge a la tarda o d'una postura social, per quedar bé, si no de viure-hi i viure-ho amb totes les conseqüències. És d'agrair que la pel·lícula no prengui partit per cap de les dues postures, ja que al món res no és del tot blanc o negre, hi trobem totes les tonalitats del gris i dels colors de l'arc iris que siguem capaços d'afegir-hi.

La qüestió dóna per més: ¿és possible la dicotomia ficció/no ficció que fem servir sense dubtar? En principi la història i la política és no ficció mentre que una història i una política són ficció. ¿Però què passa si un historiador té assumides com a certes unes històries que tenen base d'arena movedissa? ¿La mateixa pregunta val per a un científic? Les teories més fermes s'han basat en contes de la vora del foc. El llenguatge és traïdor, només les matemàtiques es salvarien dels seus tentacles tergiversadors.

A Big fish la mentida és real i la realitat n'està contaminada.

Foto de Columbia Pictures

Rhinocéros, d'Eugen Ionescu

Sempre fa respecte encarar-se a un text com Rhinocéros d'Eugen Ionescu, convertit en mite de tant que n'has sentit a parlar. L'obra es defineix a si mateixa en les seves entranyes com a avantguarda, el teatre que es fa ara. Parlem de l'any 1959, i a dia d'avui l'obra està inserida completament en la tradició, o sigui que ha creat escola, i segueix funcionant perquè els diàlegs són formidables, amb gravetat sorneguera, i els personatges estereotips ridículs, que els espectadors d'ara hem anat veient des de la infantesa i ja els trobem del tot normals. El missatge és el mateix que el de moltes altres obres filles del totalitarisme: ens mostra una distopia com a millor dels móns, ciutat de vacances, i carbó per als dissidents que són rucs i s'automarginen.

És clar que s'agraeix la lletra si és duta a escena amb el nivell que es mereix,  dirigida amb classe i dita per uns actors que declamen amb passió i ímpetu mentre corren i fan el pallasso, com el muntatge del Théâtre de la Ville de Paris d'Emmanuel Demarcy-Mota que vam poder veure al Lliure pel Grec.

Hedda Gabler, de Henrik Ibsen

Foto de Felipe Mena

"Abans, la mort!", crida la Hedda quan es veu desesperada, i el degà "únic gall del galliner" li respon sabent-se la veu de l'experiència: "Són coses que es diuen, però no es fan." Poc després, com que veu que la frívola i no gens estúpida Hedda -per qui li cau la bava de vell verd- s'adona que la té atrapada sine die entre les seves urpes, li deixa anar amb compassió més sentències de la mena cal acceptar el que et ve, la resignació és el et permet de sobreviure, he vist gent que amb el temps ha acabat acceptant allò que mai no hagués imaginat.

Aquest és el punt que fa de Hedda Gabler una obra totalment moderna. Molts discursos romàntics que ens parlen de la llibertat individiual de triar i de deixar-se endur per les passions, avui ens semblen ingenus i ridículs, però el text de l'autor noruec no deixa de banda la ressignació, i l'acaba convertint en el motiu principal: ¿fins a quin punt estem disposats a ressignar-nos per anar fent? ¿Fins a quin punt podran collar-nos, fer treballar més per menys, anar pagant la hipoteca fins que algun dia llunyà -al paradís- potser s'acabi, si ets bon minyó tindràs dret a una pensió sempre que no facis gaire soroll? Pels qui tenen el poder, els galls del galliner, el que importa de debò no és la quitança d'estalvis als treballadors per donar-la als bancs ni la prima de risc ni el percentatge de desocupats, sinó el grau de ressignació que estem disposats a assumir, que com cinícament manifesta el degà Brack (ell que amb grans esforços ha aconseguit fer-se un bon espai dins el sistema) pot ser inversemblantment elevat.

Victus, d'Albert Sánchez Piñol

No llegeixo novel·les de les dites històriques, perquè no me les crec. Un exemple: només posar els ulls a la contracoberta de Victus i de seguida que hi llegeixo: "¡Lo contaré todo! Cómo jodieron al general Villarroel...", arrufo el nas: ¿a les primeries del segle XVIII s'utilitzava el verb joder amb el sentit de perjudicar amb què el fem servir actualment? I tants i tants detalls (expressions en les converses, gestos, hàbits...) que fan que les novel·les dites històriques se m'ennueguin amb unes poques pàgines.

Malgrat tot he fet una excepció amb Victus pel conflicte en què està situada, del qual m'he documentat en els últims anys per una feineta personal. He de dir-ne que és una novel·la que es llegeix bé, cosa que deu ser una bona definició de best-seller. De fet, el seu punt fort és tot el que té de novel·la bèl·lica: com es milloraven les fortificacions i com es construïen les trinxeres per superar-les, els moviments militars, la diplomàcia, les campanyes i els seus moviments amunt i avall, les relacions entre la tropa, la seva quotidianitat, els cossos militars, els generals i els seus vicis, la rereguarda, el suport popular a un pretendent o altre, i molts més aspectes d'aquesta mena. L'interès rau sobretot en la nombrosa informació d'índole militar documentada minuciosament per l'autor i abocada a la novel·la. És, doncs, com a novel·la bèl·lica que val la pena ser llegida, ja que en altres aspectes tira força a fluix: en les relacions sentimentals, en les descripcions de llocs, i en el final, per posar estratagemes habituals de les novel·les de públic ampli. Per això Victus no agradarà qui no hi busqui el que hi ha de buscar.

Felip i Vendôme a Villaviciosa

En lloc de gastar un to èpic l'autor l'ha preferit sarcàstic, que està prou bé però que en 600 pàgines pot fer-se carregós. El que no és perdonable són algunes de les imprecisions i contradiccions que enlletgeixen abundament l'obra: la poca uniformitat lingüística (Girona però en canvi Beceite o noms valencians en castellà), les inversenblances difícils de pair (¿Vauban acceptaria un galifardeu estranger d'aprenent?, ¿el protagonista acaba d'arribar a Castella i ja té prou coneixement de castellà per fer de traductor?, ¿Villarroel no parla gens de català i l'entenen?), l'abús dels adjectius francès i espanyol en contraposició a català per referir-se a borbons o austriacistes, com si hi haguessin nacions abans del nacionalisme i els soldats s'allistessin per patriotisme ("a españoles y franceses había que matarlos sin rencor, eran el enemigo": ¿un català de fa 300 anys hagués dit això?), l'omisió total del terme Aragó quan aquest era el nom de la Corona, fins al punt que l'Aragó estricta desapareix territorialment ("Cuando cruzó la frontera entre Castilla y Cataluña...": no res entremig). Penso que amb tantes revisions que devia tenir l'obra i les nombroses reimpressions tot això s'hauria d'haver polit.

Victus és una novel·la que pren partit endinsant-se de ple en el maniqueisme, però és possible que no sigui un defecte greu sempre que es prengui com un joc: els nobles són molt i molt covards i interessats, i els de dalt de tot (pretendents reials inclosos) els més aprofitats, mentre que el poble és honest i valent i lluita pel que de debò val la pena, fins i tot els miquelets que són presentats com a bandolers acaben com a lleials i justos. Un marxisme-nacionalisme d'abans de la Revolució Francesa. Rafael Casanova com a bon "felpudo rojo" surt força mal parat, sobretot en contraposició a Antonio de Villarroel, l'autèntic heroi, pal de paler de la narració. ¿Es modificaran a partir d'ara els homenatges dels 11 de setembre? També depèn de quanta gent s'hagi comprat la novel·la per tenir-la i no per llegir-la.

Una història catalana, de Jordi Casanovas

Una vegada feia cua en una caixa de supermercat a Sort i la dona del davant, del país i d'edat avançada, parlava per qui volgués escoltar-la sobre una expressió concreta que ella la deia d'una manera determinada i "en català" se'n deia d'una altra. Xafarder com sóc en aquesta mena de temes, vaig introduir-me al monòleg per preguntar-li a què es referia amb allò de "català", i va barbotejar, "en català, allà a Barcelona, però aquí ho diem així".

Aquesta escena no me la podia treure del cap mentre veia i escoltava els diferents escenaris d'Una història catalana, de Jordi Casanovas, al Nacional, tots ambientats fa una vintena d'anys: una casa aïllada a la part de muntanya del Pallars, uns pinxos que es busquen la vida al Somorrostro, gent de casa bona barcelonauta, i la Revolució Sandinista. Curiós tot plegat, que l'autor i la companyia per analitzar "un poble que se sent orgullós de demoninar-se català", utilitzin personatges que fet i fet no es considerin catalans. Hauria valgut més la pena fer servir Vilafranca. Llàstima.

Malgrats les interpretacions notables, les escenes de les dues primeres parts transcorren amb uns quants gags i situacions que no aporten res de tan vistes (els feréstecs de Rusiñol i els pijoapartes de Marsé), però en l'última part es tensa tan la corda de la versemblança que el muntatge arriba als cims més alts del ridícul.

© David Ruano/TNC