Acció de Gràcies, de Richard Ford

El to és molt important, sobretot en una obra llarga, la sosté o la fa miques. Acció de Gràcies de Richard Ford, en traducció de Jordín Martín Lloret, gasta un to sarcàstic i de tornada de tot. El protagonista és un agent immobiliari de cinquanta-cinc anys a qui el càncer de pròstata (tractat a la Clínica Mayo) i l'abandonament de la segona dona fa veure les coses d'una altra manera. Viu marcat per l'ambient liberal, llegiu-hi demòcrata, del Nord-est nord-americà on viu, un "ambient supervisat, pseudocomunitari, humanistoide i cooperatiu" que respecta tota mena de minories i té cura que les expressions lingüístiques no puguin ferir ningú, que ha substituït el bar de tota la vida on era possible menjar a bon preu "un bistec amb formatge de primera" per un "restaurant supercar" o un "Restaurant de Menjar Sa" on els clients a la cua "es pregunten si el cebiche a la romana porta algun peix inclòs en la llista d'espècies en perill d'extinció o si el cafè prové d'un país que figura al rànquing dels cent països més oprimits del planeta".

La novel·la va plena de moltes coses d'un món que s'assembla al nostre, o millor dit nosaltres ens assemblem a ells. Ens trobem a les escorrialles del boom immobiliari, es comença a apagar una època en què "qualsevol que tingui una excavadora i un telèfon mòbil, i que no estigui ja al corredor de la mort, es pot fer ric sense necessitat de llevar-se al matí." Una situació com la que hem viscut aquí: "De la nit al dia les cases més depriments i amb prou feines habitables dels barris negres que fins aleshores havien estat marginals es van convertir en habitatges de primera qualitat i van esdevenir inaccessibles." La gent té ganes de comprar i s'hipoteca fins als queixals del seny, la qüestió és comprar el que sigui, per oblidar les misèries de la vida. És bo canviar de casa sovint (això aquí no passa tant) i el cotxe ha de lluir com més millor (això sí). El comerç és una activitat sagrada tot i ser un "marxandatge en el qual et venen gat per llebre."

Tot això ho explica en Frank Bascombe, el protagonista, sarcàsticament i de tornada de tot, tota l'estona, també quan es lamenta del que ha estat la seva vida. Molts comentaris brillants i punyents. Un discurs no tan depriment i nihilista com el que gasta Michel Houellebecq, més aviat com el de l'Empar Moliner d'aquí. Un to divertit que s'aguanta una bona estona, però no les gairebé sis-centes pàgines que dura la novel·la, i menys quan les dianes són sempre les mateixes. Jo n'he llegit una tercera part. Massa palla, llàstima.

La tragèdia del rei Lear o El rei Lear, de William Shakespeare

Vam escoltar el primer acte d'aquesta tragèdia a la llibreria La Central de Barcelona, amb les veus de Lluís Soler, Sergi Belbel i altres actors, per presentar la traducció nova que n'ha fet el primer. Tot un luxe. Un cop a casa, n'hem anat continuant la lectura dramatitzada a partir de la traducció de què disposàvem, la de Salvador Oliva del 2003. Més de dues-centes pàgines amb paraments militars inclosos, una extensió gens habitual per a una obra de teatre, la posada en escena es deu allargar prou perquè els espectadors remoguin el cul al seient.

L'obra té dues trames però ambdues vénen a tractar del mateix: els pares que són rucs i busquen i exigeixen el reconeixement dels fills, i és clar, els fills bons acostumen a passar desapercebuts i els dolents aprofiten per fer la gara-gara i quedar-se amb l'herència. I com en tota tragèdia, els bons són boníssims i els dolents dolentíssims, i al final mor gairebé tothom. Els dolents perquè han de ser castigats, els pares perquè han estat prou ignorants de provocar i incentivar el daltabaix familiar (i polític), i la filla bona perquè confirma la norma que reben justos per pecadors. Només queda el fill bo del comte de Gloucester, el que no és fill de puta, perquè hi ha d'haver algú que hereti la corona i no s'acabi el muntatge polític. En tot cas els fills, tant els bons com els dolents, són els que es mantenen més dignes, accepten el rol que els toca jugar i els designis de la mestressa fortuna ("La roda ha completat la volta, i aquí em tens").

Una de les últimes frases de l'obra és "Diguem el que sentim, no el que hauríem de dir". La sinceritat. Però és clar, la sinceritat només és possible en àmbits molt íntims, i encara. Quan el rei reuneix tota la cort i demana a les filles què senten per ell, estem parlant d'un acte d'estat, i és absurd pensar que elles puguin ser sinceres. La filla bona calla per pudor, però que sa majestat els ho demani demostra com n'és de burro i per tant mereix quedar-se cec i morir, com en Gloucester. ¿Algú creu que en una declaració pública un polític, un empresari, un comunicador com diuen ara, pot dir tota la veritat sense donar-hi voltes? ¿Algú creu que en una relació de poder pot haver-hi sinceritat? Els ingenus que ho creguin mereixen ser castigats. La paraula precisament s'ha creat per girar i regirar el missatge, i qui exigeix que les coses siguin clares s'ha equivocat de partida. Les regles d'un joc de taula han de ser clares, i si són simples millor, però les de la vida no ho poden ser mai.

De fet, un únic personatge té el luxe de ser sincer, de xerrar el que li surt dels nassos i és, naturalment, el bufó, ximple en la traducció de Lluís Soler. És l'únic que té dret a dir al rei que s'ha equivocat i que és un idiota, "sou un zero a l'esquerra. Jo mateix sóc més que vós, ara. Jo sóc un bufó i vós no sou res", i "no us hauríeu d'haver fet vell abans d'haver-vos fet savi." Això és possible perquè no és tingut per res, la llibertat ja ho té això, la fan pagar amb el menyspreu i l'apartament. O caixa o faixa. Fins i tot a la relació del dramatis personae el bufó no té paper propi, surt al final de tot amb els personatges de farciment entre "un metge" i "un herald", en un intent d'amagar-lo i negar-l'hi la importància.

Foto dels Gegants de Mataró.

Actualització 10/01/08: Avui he descobert que també hi ha una traducció de Joan Sellent d'aquesta obra, si en Josep M. de Sagarra també en va fer, ja en són quatre. Es veu que anem sobrats, o mal coordinats. Per cert, en les altres edicions el bufó no apareix tan avall en el dramatis personae.

La llibreta groga, de Robert Saladrigas

Una constatació: els rics s'avorreixen. Una altra constatació: a escriure tothom s'hi atreveix. A partir d'aquí Robert Saladrigas construeix el món d'Alexis Casas, pilot d'avió de cinquanta anys, amb família estàndard establerta a una casa aïllada de disseny a La Garriga. Avorrit de tot (l'edat ja ho fa, això) agafa una excedència entestat a escriure "una peça única", però sense la voluntat de ser escriptor ni encara menys novel·lista, perquè aquests estan subjectes "a la tirania de la imaginació". Però és clar, Alexis en el fons no sap de què escriure tot i disposar en la seva nova vida de molt de temps per pensar, recordar i passejar, i la seva situació no dóna per gaire a l'autor, per això La llibreta groga s'omple tota d'històries paral·les, "episodis breus i descontextualitzats, circumstancials, ordinaris i extraordinaris, que han afectat directe o al·lusivament amb el narrador. O sigui relats temporals, sense abans ni després."

El llibre és això, no ofereix més ni menys, per tant no es pot dir que ens trobem davant d'una novel·la, de manera conscient pretén ser una antinovel·la. Aleshores l'interès que pot oferir depèn dels "episodis breus i descontextualitzats", una mica de tot, el retrobament de l'Alexis amb una antiga amant (res ja no és el que era), o amb un antic company de feina que ha acabat en un sanatori, les queixes de la famíla per sentir-se excloses, la confessió desgraciada i rabiüda d'una de les filles, la pidolaire de l'Eixample, la princesa guatemalenca afincada a Gràcia, o el viatge furtiu de la noia portuguesa. Al final, això sí, Alexis acaba desentenent-se de tothom. Com a lector, el meu interès cap a l'obra ha anat en augment a mida que anava avançant en la lectura i he acabat valorant-la positivament, però no hi he pogut deixar de veure una tirada a exercici d'estil, més quan a l'últim capítol el narrador es dirigeix al protagonista en segona persona. Un protagonista que carrega un sopor existencialista tan depriment, que hi ha el perill que se'ns acabi encomanant.

Mil cretins, de Quim Monzó

Havent llegit a la premsa, tant en paper com digital, i no un cop ni dos, que el nou llibre de Quim Monzó era totalment diferent, que encetava un nou registre, he trobat que segueix per complet la línia habitual. Sobrietat, rigor, imaginació i denúncia en forma de narrativa curta, de vegades molt a la vora de l'articulisme que li podem llegir amb més freqüència. "Que no siguin ostentosos ni mesquins", així són els taüts que busca un personatge per encabir-hi els seus morts i així són els seus contes. Els temes, els habituals de tota la vida: la dificultat de les relacions socials sobretot les de parella, la incompetència i el tocacollisme del proïsme, les misèries del món literari. Una novetat sí que és el tractament de la degeneració dels humans i la no-vida deplorable que porten ja sigui a residències o cases pròpies, i per extensió la no-vida dels seus fills que pateixen la situació, abans i després de la mort dels pares. Aquest és un tema força nou en literatura, i és que realment abans la gent es moria quan tocava, i ara la tecnologia fa que en molts casos ens allarguem més del que seria prudent, encara que a l'hora de la veritat a ningú no li agrada deixar de respirar, tot sigui dit. Dissabte, d'altra banda, és un dels contes més interessants i bells de denúncia del masclisme que he llegit mai, una bona lliçó perquè Monzó sempre es riu del feminisme (i tants d'altres ismes) de pa sucat amb oli.

Una altra novetat és que en un conte hi apareixen fantasmes, crec que mai no hi havia trobat un element fantàstic d'aquesta mena i calibre, i una altra que en la pàgina 170 (primera edició) hi ha una falta d'ortografia. I per La lloança sabem que Monzó no tornarà a recomanar mai més el llibre d'un autor nou català, maleït sigui l'escriptor jove en què s'inspira l'autor, perquè segur que existeix realment i l'anècdota també ha passat realment, i és que en general he tingut la impressió de trobar molta més autobiografia en tot el llibre. Els contes que més m'han agradat han estat els tres primers i l'últim de la primera part.

Els galls, els morts i l'amor de les dones, de Jaroslav Seifert

Caminava entre prestatges i vaig descobrir aquest llibre damunt una taula, vaig fullejar-lo, vaig llegir-ne alguns versos, de poemes diferents (sempre ho faig així), i me'l vaig endur a casa. Parlaven del que es pot parlar, de galls, de morts i de dones que es deixen estimar, ¿què més es pot demanar? Em va recordar l'Estellés. La contracoberta m'indicava que es tracta d'una antologia d'un poeta a qui van donar el Nobel el 1984, versió de Jaume Creus. Un altre txec, ¿quants autors de primera fila ha donat aquell país en els últims cent anys? Deuen ser les ganes de llibertat, i d'estimar, envoltats de veïns que mengen molt i aixafen. Pel pròleg, de Monika Zgustova, sé que el llibre és una selecció de poemes de quinze llibres seus, i que el poeta va quedar marcat de jovenet quan, dalt d'un mur, va descobrir una parella d'enamorats cardant damunt d'un sepulcre. Els cementiris centreeuropeus donen per molt.

I això és la seva poesia: amor i mort del poble i al poble. Sense risc de ser carrincló tot i escriure versos com "tota la vida he buscat el paradís / que algun cop havia existit, / i només n'he trobat rastres / als llavis d'una dona." Ni de perdre la bonhomia per parlar de la mort o del mal: "clavats per l'atractiu de l'horror / cap d'ells no es va moure", "l'infern, el coneixem, és pertot arreu / i camina sobre dues cames." I els galls? També hi surten. "Mai més guerra! / El gall em mirà de fit a fit / amb el seu sinistre ull negre / i amollà una rialla esfereïdora."

El imperialismo catalán, d'Enric Ucelay-Da Cal (i III)

Si sou dels que us tapeu les orelles quan us expliquen el final d'una pel·lícula que no heu vist, ja podeu deixar de llegir. Per solucionar el "embrollo" de la simbologia catalana i la societat civil, "fundida y feliz en una 'unidad cultural'", la Lliga va fer un salt endavant "con una tangente culturalista, el noucentisme, con el ambicioso Eugeni d'Ors al frente, como movimiento de movilización de la 'clase intelectual' catalanista al servicio del proyecto del infra-Estado catalán". Encara avui tenim moltes coses bones provinents d'aquell moment. Però d'Ors era un pensaire amb "una asombrosa falta de sentido político" i, poc després de la mort de Prat de la Riba, no va trigar gaire a ser defenestrat. L'any següent "realizó su paso 'imperialista' de Barcelona a Madrid, tantas veces predicado desde su Glosari, pero consumado como deserción sin contemplaciones del catalanismo."

D'altra banda, si fins aleshores el concepte d'imperi havia pogut ser venut amb connotacions positives, de grandesa i seguretat, i el de república de negatives, de desgavell, amb la fi de la Primera Guerra Mundial va passar a ser completament a l'inrevés, d'imperi només quedava el britànic i el nou ordre mundial convertia en extemporani el discurs de la Lliga. El mateix any 1918 la Lliga va fracassar en la construcció d'un front de regionalistes a Espanya, per prematur i per "la desproporción entre el vasto proyecto y los medios concretos para realizarlo." La seva venda de fum imperialista, la unitat de destí, va anar quedant relegada.

Avui dia segueix sent difícil trobar una definició de la Lliga, perquè al mateix temps "fue separatista (como los magiares), quiso rehacer el Estado español y encarnó un proyecto de unificación pancatalanista, así como iberista e, incluso, panhispanista." A sobre, com que amb mig any de retard es va adherir a l'Alzamiento del general Franco (per cert, Ucelay esmenta la teoria que qui el va planificar i preparar van ser els nacionalsocialistes alemanys, i Franco va ser solament un portaveu triat per ells), avui dia ningú no se'n considera hereu, i "quien en los años treinta formuló la teorización que llegaría al postfranquismo fue Unió Democrática, no la Lliga." Ara bé, Unió va arreplegar molta cosa de la Lliga llevat, és clar, del concepte d'imperi, i "la transmisión de la tesis 'imperial' lligaire quedó así eliminada del recuerdo catalanista."

Ningú no se'n considera hereu però la simbologia i la teorització de la Lliga van influir tothom, en el populisme d'esquerres, en les dretes autònomes de la CEDA "mediante la Derecha Regional Valenciana, siempre conectada de una manera u otra a la Lliga", i en la Falange. "Dicho claramente, el falangismo bebió de fuentes catalanistas, por muy chocante que resulte la afirmación." La majoria d'intel·lectuals fundadors del falangisme van tenir relacions privilagiades amb membres de la Lliga, i en la seva constitució el partit va rebutjar rotundament la consideració de nacionalista per proclamar-se imperial, va defensar la creença que el poble i la societat civil han de prendre el poder, i va recollir el concepte vague d'unitat de destí en l'universal. I d'aquí va passar al franquisme, perquè aquest estava necessitat d'ideologia un cop al poder. Però amb la caiguda de Mussolini i Hitler, Franco va abandonar el falangisme a la cambra dels mals endreços i va substituir-lo per opcions més pragmàtiques.

El imperialismo catalán, d'Enric Ucelay-Da Cal (II)

Com és habitual en molts països al segle XIX, el catalanisme va començar sent un moviment literari i cultural que va derivar en poques dècades a un sentit explícitament polític, amb Valentí Almirall i Víctor Balaguer, però a diferència d'altres nacionalismes no va anar de bracet amb l'independentisme, sinó ben al contrari: "desde Cataluña y con algo de excentricidad política, se han reivindicado formas de identidad colectiva en el seno del Estado y, en consecuencia, de ciudadanía múltiple". Des que una colla de prohoms, Àngel Guimerà inclòs, van lliurar al rei de Madrid una llista dels greuges que segons ells patíem els catalans, periòdicament hem anat lliurant llistetes a Madrid i proposant refundacions d'Espanya, ja sigui sota una monarquia o una república, tant és, el que importa és refundar. I la resposta dels que remenen les cireres estatals sempre ha estat la mateixa: quatre bones paraules, sou molt laboriosos i tot plegat, i au cap a casa que nosaltres som els que decidim. "Lo que resulta trivial en Madrid parece esencial en Barcelona." Han passat més de dotze dècades i els catalans encara estem presentant llistetes a Madrid i proposant refundacions de l'Estat, no es pot dir que haguem avançat gaire.

L'únic independentisme que hi va haver va ser l'impulsat precisament pel cubà, que va influir posteriorment en el que Ucelay anomena el populisme republicà (de fet els seus primers llibres estan dedicats a "la Catalunya populista" i a Francesc Macià). A la península bufaven altres vents, els romàntics i els modernistes van ser escombrats sense pietat pels noucentistes, amb els coetanis Prat de la Riba i Cambó al capdavant, que van promoure el concepte d'imperi. La idea de fons era que Catalunya no podia anar sola enlloc, aleshores calia pertànyer a una potència de pes mundial i, deixant de banda el que pensaven alguns francòfils, aquesta havia de ser Espanya. Però el Regne d'Espanya, pobret, gairebé no s'aguantava dret, i aquí és on els noucentistes creien que hi havíem d'entrar els catalans, per la nostra "superioritat moral", per ser més europeus i avançats i espavilats que ningú. "'Imperialismo' venía a ser sinónimo -al menos emotivo- de una 'hegemonía catalana' en los asuntos de un Estado manifestamente ineficaz." Aquesta cantarella ha funcionat fins als nostres dies, ara que ens adonem -potser massa tard- que els catalans estem ancorats mentre l'Estat espanyol, cada cop més nació, aconsegueix aproximar-se a la plenitud que mai no havia tingut. I és que a ningú li agrada que li diguin com ha de ser i què ha de fer. Amb l'avantatge que ens dóna veure les coses en perspectiva, avui dia podem dir que el catalanisme regeneracionista s'ha equivocat de mig a mig. Ja ben aviat l'espanyolisme va adonar-se que "las aportaciones de la Lliga podían pensarse directamente para España, sin la mediación catalanista", i alhora com qui no vol la cosa presentava quan li convenia el catalanisme com un moviment separatista i traïdor, i provocava "incipientes campañas de boicot a los productos catalanes." Res de nou sota el sol.

La superioritat moral dels catalans, que havia d'aportar seny i pràctiques de bona economia a un estat funcionarial i militarista caduc, es basava sobretot en la societat civil catalana, superior a la resta de la societat espanyola, rural i endarrerida. Ara bé, el catalanisme noucentista, com totes les ideologies, era creadores de mites, i la famosa societat civil catalana no deixava de ser això, un mite. Fins i tot el concepte de burgesia catalana ha estat sempre un mite, perquè mai no ha quedat clar si n'hi ha o n'hi ha hagut. "El modelo de sociedad civil social e ideológicamente estable, pero capaz de un crecimiento expansivo seguro, sobre el cual Prat fundamentó su 'unidad catalana' aixomática, no existía en realidad." El que va fer veure als lligaires que anaven despullats va ser l'esclat de la Setmana Tràgica, van adonar-se que no controlaven les masses, entre el populisme republicà que més endavant els humiliaria a les urnes i l'anarcosindicalisme que no perdia el temps en nimietats, ja que ells vivien per la revolució. El gran defensor del concepte de societat civil i altres mites va ser Prat de la Riba, que va morir jove, però Cambó es va quedar amb la patata calenta a les mans. El primer va quedar com el bo i el segon com el dolent, dicotomia que encara dura.

El imperialismo catalán, d'Enric Ucelay-Da Cal (I)

He dedicat força temps a aquest llibre que du el subtítol aclaridor de Prat de la Riba, Cambó, D'Ors y la conquista moral de España, per les seves 900 pàgines de text i 200 més de notes, i també per la seva densitat, les tesis innovadores que aporta, i la meva ignorància en la disciplina. L'autor és un historiador nord-americà -establert a Barcelona- que estudia un període ampli i transcendent de la nostra història, des de fora i amb el rigor que correspon a un científic, cosa que s'agraeix ja que és habitual que ens vulguin fer passar textos doctrinals i justificatius per estudis la mar d'objectius. En el fons aquest fenomen és comprensible perquè ens trobem davant un conflicte obert i ben viu, les relacions entre la nació espanyola i les nacions espanyoles (o ibèriques), on hi cap l'una no hi caben les altres, i dins d'elles les relacions entre les diverses opcions polítiques, tradicionalistes, liberals, socialistes, monàrquics de reis variats, i una diversitat més gran que si anéssim a un centre comercial. Sembla que la nostra societat no està prou preparada per dedicar temps i recursos a la R+D+i, i sí a l'alliçonament i la propaganda, perquè la guerra encara no l'ha guanyada ningú.

Ucelay reparteix llenya a tot arreu, catalanistes i espayolistes, dretes i esquerres. I és que mentre altres països com els EUA han tingut una evolució política estable i continuada, el Regne d'Espanya ha anat donant cops de cec a una banda i l'altra, entre lluites fratricides i exilis. No hi ha "sistema político que durase más de dos o tres generaciones, hecho de fondo decisivo en España, donde, hasta el presente, no ha habido una situación constitucional estable que haya durado más de medio siglo." ¿Això vol dir que aviat toca canvi?

Si el nacionalisme va venir de bracet amb el romanticisme, a primers del XIX, a Espanya ens va agafar en pilotes. Feia dècades que no fèiem res de bo, i si una cosa pot anar pitjor, hi va: a finals de segle la pèrdua de les últimes colònies importants va suposar l'ensulsiada definitiva, Espanya no era res, una merda lligada del cordill europeu, i només sabia parar la mà mentre els altres es disputaven els territoris del món. El que tocava amb urgència era repensar, aquest verb que torna a estar tan de moda, i els catalans ens hi vam posar de bona gana, a aquesta activat sempre hi tenim molta tirada. El imperialismo catalán, doncs, abasta des de mitjan del segle XIX fins al primer franquisme, 100 segles d'història, enfocats no sols a Catalunya i Espanya, sinó també a altres països, imperis i nacions que també van haver de repensar-se, alguns dels quals encara perduren avui dia. El llibre és molt útil al lector llec ja que li aporta una cultura general per entendre per què el món és com és, i per què hi ha les lluites que hi ha. Per les seves pàgines van passant personatges com Valentí Almirall, Víctor Balaguer, Pompeu Gener, el doctor Robert, Charles Maurras, Gabriel Alomar, Giménez Caballero, Primo de Rivera fill i tants d'altres (a part dels tres protagonistes, és clar, Prat de la Riba, Cambó i D'Ors), amb la qual cosa el lector obté una visió general del panorama que va molt i molt bé per anar pel món.

El títol del llibre és sorprenent, i he de reconèixer que és el que va fer aproximar-m'hi. ¿Com pot ser que hi hagi un imperialisme català? ¿No havíem quedat que som de fa segles una nació oprimida? L'autor assenyala que "la pérdida de memoria es absoluta" (¿no la volem recuperar, ara?) i que "se daba por supuesto que españolismo y catalanismo eran [i són] por definición tan incompatibles que no permetirían traspaso alguno", però ell s'encarrega de desemmascarar la falsedat. És cert que hi ha hagut un nacionalisme català de nació oprimida, com el noruec o el txec que no han parat fins tenir estat propi, però des del primer moment hi ha hagut un nacionalisme català imperial, emmirallat en Austro-Hongria, Gran Bretanya, el segon Reich alemany i d'altres. Un catalanisme que evidentment no parla de Països Catalans (aquest terme és molt més tardà, d'en Joan Fuster, i no té res a veure amb l'imperialisme sinó en la unitat cultural malgrat que els blaveros s'encaparrin a creure el contrari), sinó d'Espanya. La Catalunya gran al servei del gran Imperi espanyol renascut (Portugal inclosa, si convé).

Poesia catalana per a cosmopolites

Durant anys i panys ho he negat, però finalment ho he acabat assumint i acceptant, i així estic més amb pau amb la societat i amb mi mateix: l'embolcall és important, molt important, i pot fer que un contingut -ja sigui deporable o magnífic- es miri amb uns ulls d'interès o de menyspreu. La percepció general és que tot allò relacionat amb el substantiu poesia acompanyat de l'adjectiu catalana, és avorrit i obsolet, i a fe que en molts casos és així, com ja denunciava ara fa exactament 80 anys El Manifest groc, però també és cert que n'hi ha de la categoria del campanar mundial.

Ara bé, ¿com la fem conèixer si els catalans no tenim altaveus, no tenim plataformes, no tenim res? Doncs s'agafa l'antítesi, allò en què la modernitat i el cosmopolitisme se li suposen (com el valor en el soldat espanyol), i es fa la barreja, com les receptes de cuina que estan de moda ara, que barregen el dolç amb el salat i aquesta mena d'experiments. A una banda, doncs, poesia catalana contemporània de qualitat, i a l'altra, el matrimoni rapsòdic Lou Reed i Laurie Anderson. Baralles a la cua immensa per les mancances organitzatives i els que remenen les cireres ocupant les primeres fileres de cadires sense cap esforç, tan panxos ells. On hi hagi premsa i fotos, ells hi són, mai no fallen.

El so de la sala va ser pèssim al començament, fet que va posar de mala gaita el rapsoda, fins i tot va moure els músculs facials per fer una ganyota i maleir el que li devia venir de gust. Segurament tampoc no hi devia veure bé, amb aquell llumenet misèrrim. Llàstima, perquè va encetar el recital amb una mica de desgana i no va aconseguir agafar el to fins cap al final. Tres quarts d'hora. Llàstima, no vam poder gaudir del millor Reed, del Reed de debò. Amb una tensió que semblava que hagués de caure rodó damunt l'escenari, va acabar fent-se un automassatge per resistir, i va marxar samarreta negra que li marcava la panxa voleiant la mà un cop, el palmell tot obert.

La seva muller, la rapsoda a l'altra banda de l'Atlàntic, no devia patir aquests problemes, i va estar magnífica. Jo no la coneixia de res, era el primer cop que en sentia el nom. Recitava la nostra poesia, que ja no era nostra perquè passava a ser universal, com si l'hagués mamada del mugró matern, il·lusió, sentiment i ironia. Un somriure murri tota l'estona, la joia de viure, l'antítesi del seu company. Devia pensar com són, aquests catalans. La seva lectura del manifest groc va causar commoció a la sala, un públic no habitual, que va irrompre en aplaudiments.



Reed recitant Amèrica d'Enric Casasses, amb Anderson de fons, expectant, i inici de la seva lectura d'El Manifest groc.

Sublim i ridícul

A Tiefland, òpera d'Eugen d'Albert de 1902 basada en la Terra Baixa de Guimerà del 1896, passa del sublim al ridícul (no agafo aquest terme pejorativament) amb una velocitat sorprenent, no sols els personatges, ni el text, sinó la música. De l'himne viatgem al número de vodevil amb una facilitat que és plaent a l'oïda, del tot aliena a la brusquedat. I si el Romanticisme sovint és grotesc (aquí sí que és pejoratiu), i més el tardà, l'humor és el que el redimeix i fa compensar la balança.

El pobre pastor que deïfica les dones queda redimit per les xafarderes compulsives, la pobra molinereta explotada i violada, per l'amo feudal amb problemes de finançament (com els bancs d'avui en dia). Després d'una cullerada de cant a l'amor, una altra de xerrameca d'ànecs, després d'un plany de deixar de viure, uns esgarips de fanfarró. Som ridículs i sublims. Deu ser per això que Tiefland es manté com a òpera de repertori.

Sembla ser que a Hitler li agradava: ¿reia sota el nas quan la sentia?

Per cert, canviant de tema, la visió d'Espanya a Tiefland no difereix gaire de la de Vicky Cristina Barcelona, no hem avançat gaire en cent anys.