He dedicat força temps a aquest llibre que du el subtítol aclaridor de Prat de la Riba, Cambó, D'Ors y la conquista moral de España, per les seves 900 pàgines de text i 200 més de notes, i també per la seva densitat, les tesis innovadores que aporta, i la meva ignorància en la disciplina. L'autor és un historiador nord-americà -establert a Barcelona- que estudia un període ampli i transcendent de la nostra història, des de fora i amb el rigor que correspon a un científic, cosa que s'agraeix ja que és habitual que ens vulguin fer passar textos doctrinals i justificatius per estudis la mar d'objectius. En el fons aquest fenomen és comprensible perquè ens trobem davant un conflicte obert i ben viu, les relacions entre la nació espanyola i les nacions espanyoles (o ibèriques), on hi cap l'una no hi caben les altres, i dins d'elles les relacions entre les diverses opcions polítiques, tradicionalistes, liberals, socialistes, monàrquics de reis variats, i una diversitat més gran que si anéssim a un centre comercial. Sembla que la nostra societat no està prou preparada per dedicar temps i recursos a la R+D+i, i sí a l'alliçonament i la propaganda, perquè la guerra encara no l'ha guanyada ningú.Ucelay reparteix llenya a tot arreu, catalanistes i espayolistes, dretes i esquerres. I és que mentre altres països com els EUA han tingut una evolució política estable i continuada, el Regne d'Espanya ha anat donant cops de cec a una banda i l'altra, entre lluites fratricides i exilis. No hi ha "sistema político que durase más de dos o tres generaciones, hecho de fondo decisivo en España, donde, hasta el presente, no ha habido una situación constitucional estable que haya durado más de medio siglo." ¿Això vol dir que aviat toca canvi?
Si el nacionalisme va venir de bracet amb el romanticisme, a primers del XIX, a Espanya ens va agafar en pilotes. Feia dècades que no fèiem res de bo, i si una cosa pot anar pitjor, hi va: a finals de segle la pèrdua de les últimes colònies importants va suposar l'ensulsiada definitiva, Espanya no era res, una merda lligada del cordill europeu, i només sabia parar la mà mentre els altres es disputaven els territoris del món. El que tocava amb urgència era repensar, aquest verb que torna a estar tan de moda, i els catalans ens hi vam posar de bona gana, a aquesta activat sempre hi tenim molta tirada. El imperialismo catalán, doncs, abasta des de mitjan del segle XIX fins al primer franquisme, 100 segles d'història, enfocats no sols a Catalunya i Espanya, sinó també a altres països, imperis i nacions que també van haver de repensar-se, alguns dels quals encara perduren avui dia. El llibre és molt útil al lector llec ja que li aporta una cultura general per entendre per què el món és com és, i per què hi ha les lluites que hi ha. Per les seves pàgines van passant personatges com Valentí Almirall, Víctor Balaguer, Pompeu Gener, el doctor Robert, Charles Maurras, Gabriel Alomar, Giménez Caballero, Primo de Rivera fill i tants d'altres (a part dels tres protagonistes, és clar, Prat de la Riba, Cambó i D'Ors), amb la qual cosa el lector obté una visió general del panorama que va molt i molt bé per anar pel món.
El títol del llibre és sorprenent, i he de reconèixer que és el que va fer aproximar-m'hi. ¿Com pot ser que hi hagi un imperialisme català? ¿No havíem quedat que som de fa segles una nació oprimida? L'autor assenyala que "la pérdida de memoria es absoluta" (¿no la volem recuperar, ara?) i que "se daba por supuesto que españolismo y catalanismo eran [i són] por definición tan incompatibles que no permetirían traspaso alguno", però ell s'encarrega de desemmascarar la falsedat. És cert que hi ha hagut un nacionalisme català de nació oprimida, com el noruec o el txec que no han parat fins tenir estat propi, però des del primer moment hi ha hagut un nacionalisme català imperial, emmirallat en Austro-Hongria, Gran Bretanya, el segon Reich alemany i d'altres. Un catalanisme que evidentment no parla de Països Catalans (aquest terme és molt més tardà, d'en Joan Fuster, i no té res a veure amb l'imperialisme sinó en la unitat cultural malgrat que els blaveros s'encaparrin a creure el contrari), sinó d'Espanya. La Catalunya gran al servei del gran Imperi espanyol renascut (Portugal inclosa, si convé).
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada