La Virgen de las pieles, de Leopold von Sacher-Masoch

En un reportatge sobre Viena vaig llegir que l'única novel·la de Leopold von Sacher-Masoch que ha quedat és La Venus de las pieles. No sé si l'afirmació és certa, però jo a buscar el llibre com un pepe, fa anys vaig trasbalsar-me la joventut amb la Justine del Marquès de Sade i ara em faltava l'altra banda, o sia la dels que els agrada el rebre. L'avantatge de llegir Sade de jove és que després ja res no et sorprèn, qualsevol suposada transgressió sexual que et presentin et sembla un joc d'infants. La novel·la la vaig trobar a La sonrisa vertical de Tusquets, traducció d'Andrés Sánchez Pascual, una obra bàsica que tampoc no es troba en català, ni en les col·leccions eròtiques de quan se'n publicaven.

La novel·la parla d'una experiència amorosa -amb contracte signat i tot- d'un amic d'un amic del narrador, però com que els lectors d'avui dia coneixem trets biogràfics importants de l'autor, sabem que l'amic de l'amic del narrador s'assembla molt a Sacher-Masoch (l'edició de Tusquets conté un parell de contractes reals de mig any entre les seves dues dones i ell, molt interessants). És per això que al pobre Sacher-Masoch li ha tocat el rebre i el seu cognom ha estat utilitzat per designar el concepte de masoquisme (l'altre cognom designa un pastís, però no crec que tingui res a veure amb ell). Evidentment l'autor no fa servir el terme masoca, i defineix el seu personatge com a "hipersensible". Ara bé, dubto que el terme hipersensibleria pugui arribar a competir mai amb masoquisme.

Doncs això, en Severin s'enamora perdudament de la Wanda (una eslava, les eslaves són perilloses) i li proposa dues opcions: que l'estimi i es casi amb ell o, si no és possible, que l'accepti com a esclau abans que se'n vagi amb un altre. Com que ella diu no estar preparada per tornar-se a casar (és vídua de fa poc, amb una bona herència, i viu de conya), ell l'interpel·la violentament amb frases com "quiero poder adorar a una mujer y sólo puedo hacerlo si ella es cruel conmigo" o "haced de mí lo que queráis, pero no me rechacéis completamente" . Ella l'atura amb "sosegaos" o "me habéis puesto nerviosa con vuestras historias", però ben aviat s'hi repensa, i si té al davant un burro que es deixa fer de tot, ¿per què no aprofitar-lo? Accepta, però amb la por que se li despertin els instints més ocults, li agafi gust a això d'apallisar els homes i ja no pugui parar. "Nosotras la mujeres somos muy imaginativas, tened cuidado."

L'endemà mateix se'n van xino-xano a comprar un fuet dels grossos, el botiguer i tot se sorprèn i els pregunta si és per a un doberman. Els aristòcrates austrohungaresos s'avorrien, estaven en decadència, i bé s'havien de distreure d'alguna manera. Comencen les sessions de fuetades i trepitjades, però la Wanda ben aviat se'n cansa perquè això de la tortura física és molt i molt cansat, sobretot si portes una vida de no fotre brot. Aleshores se li encén la llumeta i pensa que la tortura psíquica és molt més efectiva i sucosa, i canvia de mètodes repressius: obliga en Severin a fer-li de criat, li canvia el nom i tot (li diu Gregor, el mateix nom que triaria Kafka pel seu insecte), el fa treballar com un ruc a canvi de quatre xavos, el menysprea, l'ignora, el crida, l'insulta, li diu que no fa bé la feina, el corregeix, flirteja amb altres homes per fer-lo morir de gelosia, el deixa en ridícul davant d'ells, i el càstig físic li té reservat per quan no es porta prou bé: unes criades negres el lliguen i la Wanda l'alliçona de valent, per dolent.

Fet i fet La Venus de las pieles és una novel·la normal i corrent, perquè això del sadomaso i tota la parafernàlia sí que és una mica rar, però les humiliacions psíquiques que acabo d'esmentar són d'allò més normal, les veiem cada dia a la feina, al carrer, fins i tot a moltes llars. ¿Quanta gent s'arrossega (o ens arrosseguem) i es deixa humiliar abans de no perdre una feina, de no quedar-se sol? No hi ha res que duri per sempre, l'amor passional s'acaba, en Severin en té els collons plens i la Wanda també, ell es fa neorural i ella troba un príncep blau amb qui li ve de gust fer de súbdita, no de mestressa, i de qui envídua al cap d'un any per seguir el costum. Amics/enemics per sempre, com la cançó de les olimpíades. Llegint-la a distància, la novel·la provoca un fart de riure, però pensar que hi ha gent que viu la sexualitat d'aquesta manera, fa patir molt.

El llibre acaba per sorpresa amb un discurs feminista: "La mujer, tal como la naturaleza la ha creado y tal como la educa ahora el varón, es enemiga de éste y sólo puede ser su esclava o su déspota, pero nunca su compañera. Sólo podrá ser su compañera cuando ella tenga los mismos derechos que él, cuando ella se iguale a él por la formación y por el trabajo". Això el 1870. ¿Què s'escrivia i es publicava aquí, a Catalunya, aquell mateix any?

Nota: la foto és d'una obra teatral argentina basada en la novel·la, actualment en cartell.

Tristesa i alegria alhora

Doncs "la gran creación del negro de Norteamérica" a què fa referència el poeta José María Fonollosa és el jazz, en un poema de plany d'un passat millor que no tornarà, un tema no gens habitual en el poeta. "Se nos está muriendo el jazz". Es queixa que els afroamericans s'estan tornant rics de nou, estan agafant poder, només aspiren a progressar, com el de la narració de Fante i, és clar, l'art queda de banda, "la música despreciada y amada. Humana. Mágica. El oscuro milagro de este siglo."

No he estat gaire bon oïdor de jazz, ni de gairebé res. Però de tant en tant sí que em cau a les mans un DC o CD (sóc arcaic, encara n'utilitzo) i no paro de punxar-lo (¿també es punxen, oi?). A Toni Solà (saxo) i Ignasi Terraza (piano) ja els coneixia, ara han tret un disc nou amb Ramon Fossati (trombó), The Black Key, editat a Barcelona. Com em passa sovint amb la primera escoltada, primer em va deixar fred, o potser és que el meu cervellet no és capaç d'assimilar de cop tanta bellesa. Però després hi he tornat i ja m'hi he aviciat. Bé, és un vici barat, com no n'hi ha gaires. I si us espavileu, crec que encara estan de gira.


La meva cançó favorita ha anat variant d'una setmana a l'altra, però finalment ha pujat al capdamunt del podi La Copa Rota d'Ignasi Terraza, i ara per ara si no l'escolto periòdicament me n'agafa mono. Primer el trombó, després el saxo, després el piano, i finalment tots tres, amb baix i bateria de fons, em parlen amb tristesa i alegria alhora, com al poema d'en Fonollosa, sap greu que es mori el jazz però tot el que hem viscut no ens ho treu ningú, ens agradaria que el nostre país no fos com s'està tornant, les vacances s'acaben, tant que ens hem estimat i ara ens hem de separar. Alegria i tristesa alhora, sempre és millor estimar amb data de caducitat que aparentar ser de pedra.

Vetusta Express

¿Una comedia de enredos espanyola, de qualitat, amb un fort component literari, humor intel·ligent, jocs de paraules que no fan caure la cara de vergonya, personatges estereotipats que tenen molt força (el Dom Joan, la ben casada que cau en les seves xarxes, el marit banyut i la seva puteta, l’amargat suïcida...), i a sobre basada en un relat de Stefan Zweig? Ah, ja ho entenc, el director és Gonzalo Suárez, el que va fer Remando al viento, una pel·lícula que no té res a veure amb el que s’entén com a cinema espanyol.

M’agrada que els autors que en saben toquin temes i gèneres populars, com ara el vodevil, d’altra manera els sapastres se’ls apropien i els fan degenerar ràpidament, fent-los acabar en el pitjor rostre de el club de la comedia. Només cal engegar la tele. O en el teatre amateur del nostre país, molt em temo que no es representen comèdies lleugeres de qualitat, jo com a mínim no n’he vista cap, sinó les banyes, corredisses, malentesos, jocs de paraules, de sempre. Patètics i depriments.

En un moment de la pel·lícula l’amant obre l’armari de la cambra de Dom Joan i l’amant que la substitueix avisa de seguida “No es lo que parece”. Una escena i una frase que hem vist i sentit milers de vegades, però en aquest cas sembla nova, original, i fa riure i tot. Pel que fa a les paròdies de crítica social, tot i que alguna està una mica vista, en general estan força ben aconseguides, sobretot la del director genial que ha preparat una escenografia trencadora i total d’ulls i llengües, sembla ben bé un director d’aquests que corren ara per Catalunya.

Oviedo express és una pel·lícula coral, ja s’adverteix al començament amb una cita o pseudocita de Mark Twain que qui busqui una trama, hauria de ser afusellat. Llàstima que algunes escenes siguin excessivament caòtiques i alguns personatges quedin penjats, no estan prou ben dibuixats, sinó estaríem parlant d’una gran pel·lícula (sempre dins els límits d’una pel·li de per riure, com vaig comentar fa uns dies). Com a mínim és una sorpresa en l’ensopidor panorama cinematogràfic. I si la veieu havent llegit La Regenta, millor que millor.

Al oeste de Roma, de John Fante

Ja he publicat un parell de missatges malparlant de les repúbliques del poble, ara toca l'altra banda, els que encara tallen el bacallà del món. Però no és el mateix, perquè tot i ser tan infantils, tan ignorants i tan arrogants com diuen, sempre tinc un agraïment cap als EUA, perquè crec que la poca llibertat que tenim la tenim gràcies a ells. A part de la dicotomia dreta-esquerra, que no la nego, també hi ha la de comunitarisme-individualisme, i és evident que els nord-americans (i potser els anglesos) han estat els més grans defensors d'aquest últim. A l'Europa continental també vam (van) fer la revolució liberal, però el sentit d'Estat s'ha acabat imposant, només cal veure com està França a hores d'ara, i com s'estén el totalitarisme entre nosaltres de seguida que hi ha una minicrisi.

A més, la meva simpatia cap als EUA augmenta paral·lelament a la ràbia que li tenen els progre-pihos nostrats. Molta ràbia, sí, però només falta que ells es tirin un pet perquè aquí alcin el nas per olorar com més profundament millor. Provincianisme a dojo. És per això que em fa mandra llegir autors nord-americans contemporanis, trobo que generalment estan sobrevalorats, pel fet que controlen els mitjans de seducció i distribució de tot el món. Paul Auster m'avorreix com una mala cosa, i em sembla pedant, i a alguns que m'han agradat com Philip Rott o John Irving sempre hi trobo massa concessions, perden el cul per agradar, tenen l'espasa de Damocles del mercat al damunt i això es paga.

Amb aquestes prevencions he encetat el meu primer John Fante, traducció de Antonio-Prometeo Moya, i no serà l'últim, perquè Fante és una altra cosa, com canta el Pavlovski. Per començar, el llibre es va publicar pòstumament, o sigui que no era esclau del mercat i escrivia el que li rotava, verb molt procedent perquè l'escatologia i el sexe són presents en tot moment, la llibertat creativa que a mi m'agrada. I és que no es calla res, les misèries de la societat californiana però alhora les grandeses, la hipocresia d'haver de semblar el que no ets per sobreviure. Per sort, l'individu és el que importa, i sempre se'n pot sortir, amb el suport de la família, o dels amics, els poders polítics i econòmics queden molt lluny i cal fer el possible per crear-se un microestat a mida, aquesta és la grandesa d'Amèrica. La creativitat, "la gran creación del negro de Norteamérica."

Guionista hoollywoodià de professió, l'estil cinematogràfic es nota en tot el llibre, format per una novel·la curta de títol sublim, Mi perro Idiota, i una narració llarga, La orgía. Per compensar, la novel·la comença malament i acaba bé, i la narració a l'inrevés, però en tots dos casos els protagonistes són llatins-europeus catòlics que se senten com un pop a la terra dels wasp's. A Mi perro Idiota, un guionista a les últimes fundador de família nombrosa en barri residencial només pensa a deixar-los tots plantats i fotre el camp a Europa o a Nova York (que ve a ser el mateix), però finalment s'adona que al seu país de debò s'hi està la mar de bé (i el text no cau en la carrincloneria ni en el patriotisme). Un gos gegant i ¿misogin? (¿com en diríem, d'un gos que odia les gosses?) fa de nexe d'unió. A La orgía, un obrer de la construcció negre aconsegueix el somni de prosperitat social, es forra, però els italoamericans quan proven d'emular-lo en lloc del sacrifici necessari només saben que beure i cardar: els llatins, és que no tenim remei.

Concurs: ¿quina és "La gran creación del negro de Norteamérica" de què parla el poeta?

Petita antologia de Daniïl Kharms

Els autors còmics es queixen, amb raó, que se'ls fa poc cas. Ens els prenem a broma, els menystenim. Si escriguessin el mateix però amb un altre to, amb solemnitat i dolor de creador, els encimbellaríem al parnàs, però com que fan conyeta, són i seran sempre de segona fila. Feu-ne la prova: escriviu alguna desgràcia (que us han diagnosticat un mal, que la dona us posa banyes) dues vegades amb tons diferents: un de pallasso de mira què hi farem, i l'altre de pensarós que s'adona de la gravetat de la vida. Passeu-los a dos amics: el que rebrà el text solemne us planyerà i es desfarà per ajudar-vos, l'altre es partirà el cul i reenviarà el text de seguida per fer córrer la notícia i continuar amb la festa.

I per si no n'hi hagués prou, a l'hora de rebre, reben més els autors còmics que els seriosos (o que van de seriosos), com va passar amb el pobre d'en Daniïl Kharms i tota la seva colla de lletraferits, afusellats, deportats o tancats en sanatoris pel sol fet que els estalinistes no sabien entendre les seves gràcies (el poder sempre s'envolta d'autors seriosos, mai de graciosos). Desconeixia totalment en Kharms (i en segueixo desconeixent tot dels seus col·legues), però ara l'he conegut una mica per la petita antologia (es diu així), que n'ha publicat 1984, seleccionada, traduïda i anotada (notes breus i clares) de Miquel Cabal Guarro. Per algun lloc he llegit, crec que al Benzina, que l'antologia és poc representativa, però com que jo no en conec res més ja m'està bé.

El volumet es tanca amb una petita obra de teatre d'aquelles dadaistes que no s'entén res, m'ha recordat El Público de García Lorca, però el millor -com Kafka- són les narracions. N'hi ha de ficció i d'autobriogràfiques, evidentment no hi ha cap diferència entre les unes i les altres, i també hi ha una novel·la de trenta pàgines, deu ser allò de la decadència de la novel·la. Humor agredolç que vessa per tot arreu, què hi farem, ens ha tocat viure això, els personatges intenten estimar, creure en Déu, menjar alguna cosa decent en el país dels soviets, malgrat que tot s'enfonsa i tothom és espiat. Ritme accelerat i diàlegs de sapiència popular. Val al pena acostar-se a aquest autor.

Un dels temes recurrents del llibre és l'odi als nens, suposo que són vistos com la continuació de la desgràcia, abans de viure així és millor acabar amb tot. "-No puc suportar ni els morts ni els nens. -Sí, els nens són una immundícia" és una de les moltes perles del llibre. Curiosament el règim stalinista va prohibir a Kharms publicar res llevat de literatura infantil: els règims totalitaris sempre han tingut bon ull a l'hora de repartir responsabilitats entre els homes i dones nous i noves de la nova societat.

El desesperant dolor de descartar-se d'una carta desitjada

Sóc jugador, i què? Multituds perden el temps en altres tonteries, i els jugadors encara hem de demanar perdó i fer-nos perdonar la vida pel nostre vici. Sóc jugador de Brettspielen, literalment jocs de taula, però com passa amb molts termes alemanys la traducció es queda curta, serien més aviat jocs d'estratègia, sense apostes pecuniàries. Els aristòcrates i els obrers hem jugat sempre, els grans detractors de tota la vida han estat els burgesos, obsedits com estan en la producció i en la promoció social (i la destrucció del medi). Tapem-nos les orelles davant les crítiques i els riures fotetes de la burgesia.

Ves per on, les prediccions dels setciències auguraven la desaparició d'aquesta mena de jocs per la competència del suport digital i la xarxa de xarxes, i ara mateix n'estem vivint una bona època. Es produeixen centenars de jocs cada any, només alguns dels quals, com és normal, sobreviuran durant dècades. Podeu donar un cop d'ull a la base de dades per excel·lència, nord-americana, encara que el principal productor de jocs sigui Alemanya. Jo vaig descobrir aquest món fa un parell d'anys, encara no, i n'he quedat meravellat. Si us costa trobar companys de joc, actualment es pot jugar en línia aquí o aquí o aquí, de franc, a temps real o per torns.

Un component interessant i de fortes discussions és l'atzar. Tinc amics que es neguen a jugar a jocs que tinguin una gota d'atzar, són els entusiastes de la raó, l'empirisme a ultrança, però pel meu gust pateixen d'una abstracció excessiva, matemàtiques, i m'agraden més els jocs amb una dosi d'atzar ben dosificada, s'acosten més a la vida. En aquest mundillu es considera un mal joc aquell en el qual l'atzar és determinant, o sigui que un mal estrateg guanyi un de bo a causa de la sort. Tots els jocs en els quals s'agafin cartes, fitxes, o s'esperi que un dau deixi de rodolar, tenen atzar.

Un dels moments més dolorosos per a un bon jugador és haver de prescindir d'una carta o fitxa llargament desitjada, solament perquè no arriba en el moment oportú. I és que el joc, com l'art, és una metàfora de la vida: estàs tranquil·let a la feina i de sobte te n'ofereixen una altra de molt millor però molt arriscada; et surt la possibilitat de fer el viatge sempre desitjat quan molts lligams t'ho impedeixen; has format una família estàndard amb nens que et diuen papa i de cop i volta apareix una dona de la qual t'enamores com un col·legial. Ja tens l'estratègia muntada i plaf, apareix la carta que es resistia a sortir. La tens uns moments a la mà, els companys-competidors t'increpen perquè ja comences a tardar massa, te la mires, l'estimes, i finalment te'n descartes. Adéu, carteta meva, el nostre és un amor impossible, et recordaré molt de temps, segur que ens trobarem en una altra partida i serem molt feliços junts. (El joc té l'avantatge que després d'una partida en ve una altra, i una altra, en la vida encara no ho sabem).

Ens pensem que les nostres estratègies són molt ben planificades i rumiades, les nostres vides segures i estables com la protagonista d'Another woman de Woody Allen, i en un instant una carteta de no-res ens fa trontollar, ens adonem que la seguretat que ens volen vendre no existeix perquè vivim en fonaments de fang, i no ens serveix de res cap de les assegurances multirrisc que ens han encolomat. Per això mai, mai nou us rigueu d'un jugador.

Rates, de Manel Zabala

Vaig conèixer Manel Zabala arran de les efusives recomanacions de Julià Guillamon al Culturas de La Vanguardia. I de debò que els seus contes són potents malgrat pecar sovint d'excés de loquacitat, però la força dels diàlegs grotescos actuen de compensació. Recordo especialment la jove que vol ser poeta de les lletres nostrades i acaba injectant-se el Fabra a les venes, o la carta d'un sofert usuari de Gas Natural que implora que pel que més vulguin no li enviïn més publicitat, que no vol la calefacció, ni l'aire condicionat, ni la targeta de crèdit amb punts de regal. Em va agradar que els contes parlessin de problemes reals del dia a dia, denunciant-los, al contrari del que diuen que passa amb els escriptors catalans, que parlen de mons irreals perquè no ens agradem.

Fa poc Proa va presentar la novel·la de l'autor (perquè un contista fins que no fa novel·la no és autor ni és res), però tractant-se de Zabala no podia de cap manera tractar-se d'una novel·la com les que hagués plagut a l'editor de Proa, per fer dinerons, d'aquestes que parlen de monuments històrics i tot això. Per començar és curta, un centenar de pàgines, i sent estrictes hauríem de parlar de faula: uns animals que s'humanitzen per deixar clar als humans que en som de burros i per mostrar-nos el que hem de fer.

Doncs el que hauríem d'haver fet i no hem fet és la transició cap a un país democràtic, i a sobre havent de dir que sí que n'hi ha hagut. Aquest és el punt central de l'obra. Ja us podeu imaginar el repertori de personatges que hi pul·lulen deixant de banda els animals que són els espavilats: un democratacristià que no s'assabenta de la missa la meitat, bòfios que es deleixen per estomacar, polítics venuts i arrogants, alts funcionaris inútils que són els fills o filles dels polítics abans esmentats... Amb aquest panorama és comprensible que s'hagi parlat poc de l'obra, o se n'hagi devaluat el missatge, sobretot en els mitjans de comunicació còmplices, que són tots (com a mínim els de més difusió). No acostumo a llegir novetats, però si segueix en la línia segur que llegiré la nova obra de Zabala: deixant-ne de banda la qualitat literària, va molt bé per a la salut mental en aquesta societat de fantasia.

La gran rutina, de Valentí Puig

De Valentí Puig n'havia llegit un llibre de contes fa anys, potser vint, crec que és Dones que fumen, i no en guardo un record especialment bo però tampoc dolent. De fet, l'únic que en recordo és una imatge d'unes dones en una sala d'espera atemporal, com si fos el purgatori, i aquesta imatge em retorna periòdicament a la memòria. És un fenomen que em passa de tant en tant, però quan busco la imatge que sé segur que està en un llibre determinat molt sovint no la trobo, i he d'acabar acceptant amb recança que m'equivoco de llibre.

Tenia ganes de llegir La gran rutina perquè tracta el tema de la desorientació de la nostra societat, perduda en valors estúpids i allunyada del que realment importa, una crítica a la "burgesia emprenedora" del nostre país, si és que alguna vegada hi ha hagut burgesia i ha estat emprenedora. Però l'obra té poca volada, és limita a descriure unes vides avorrides i, és clar, cau en l'avorriment. Famílies que no progressen com voldrien -sempre amb un ull espiant el veí-, fills que no surten com s'havien somiat, empreses que es venen a multinacionals, homes que abandonen les dones per unes altres de més joves, pares que perden el cul per enxufar els fills... Res de nou, tot això ja ho sabem, ho veiem cada dia, i és avorrídissim i fa fàstic, i els mitjans de comunicació (la majoria) que voldrien veure reduït el poc poder polític que tenim com a país -sí és que som país- ens ho refreguen per la cara dia sí dia també. Així doncs, ¿per què llegir una novel·la com aquesta, si ens explica el que ja vivim sense gaire més gràcia? ¿Què ens aporta? Els dos primers capítols fan gràcia i tot, però de seguida el lector cau en un sopor i en una malenconia de fer les maletes i fugir terra enllà (o sigui, res de nou).

Dues d'Eduard Màrquez

Un altre autor que sempre m'ha fet por de llegir per tenir-lo en consideració de massa tecnicista -o sigui abocat en excés a la tècnica- és Eduard Màrquez. Per sort, en compensació, és al·lèrgic a la palla, element que no convé en l'ambient perquè les nostres maneres de vida ens porten a moltes al·lèrgies. N'he llegit El silenci dels arbres i La decisió de Brandes, i m'ha agradat molt més el primer llibre, el més antic. Efectivament és un autor excessivament perfeccionista pel meu gust, amb un intent desmesurat que l'obra no tingui res de sobrer, de banal, poesia en prosa, hi ha moments que el text fins sembla escrit per una màquina. I que jo sàpiga, els humans cometem errors, i estic convençut que totes les grans obres són grans obres perquè contenen errors (errors de classe, és clar, no d'aprenent, ni de pixatinters que es pensa que es menjarà el món).

Segur que m'ha agradat més El silenci dels arbres pel fet que l'acció passa a Sarajevo durant la guerra (encara que el llibre no ho especifiqui en cap moment), i el component humà, sentimental, hi té molt de pes, el qual falta en l'altra novel·la, massa centrada en el món de l'art. Només al final els artistes que ho han donat tot per l'art s'adonen que la seva vida no ha valgut res, però no cal ser artista per adonar-se'n. M'he anat trobant amb moltes obres amb artistes de protagonistes, i la majoria són avorrides, siguin escriptors, pintors o músics, i és que quant a artistes interessen poc, són uns avorrits de mena, i quant a persones valen poc.

L'altre dia vaig anar a veure Tres dramolette, de Thomas Bernhard, amb la Sardà, i si ho arribo a saber no hi vaig. Va estar bé, però no és un text per ser representat: dramaturgs i actors parlant de dramaturgs i actors, el que faltava. I per acabar-ho d'adobar L'home de teatre de fa uns anys, també de Bernhard, també parlava del món del teatre.

Jo no sóc de nocilla

Després del breu parèntesi tornaré amb els llibres llegits aquest any. Últimament no llegeixo llibres, em fa mandra, només m'empasso articles de diari i comentaris de blocs, va com va. Això que em facin mandra els llibres ja ve de lluny. I encara més les novetats. I encara més els anuncis d'arribada de noves generacions amb llibres genials, imparables, nocilles, generacions ics o el que sigui, no són més que estratagemes perquè es parli una mica d'un producte en un mercat saturat.

Excepcionalment, m'he llegit els dos articles que ha publicat el Culturas de La Vanguardia sobre un tal Proyecto Nocilla. En l'últim, Agustín Fernández Mallo parla d'un article de Vicente Verdú i de certes afirmacions amb què coincideixo bastant: la novel·la està exhaurida ja que ens trobem en l'era de la "ficció de realitat", i llegir i escriure novel·les és un fet folklòric, ja que no són del nostre temps, sinó "d'una cultura en vies d'extinció". Que la gran majoria de novel·les actuals són putrefactes, que dirien Dalí-Gasch-Muntanyà, ho sabem amb un simple cop d'ull als títols més venuts. El curiós és que encara hi hagi tanta gent que se les llegeixi; les novel·les de cavallaries també van tardar molt a extingir-se, i -esperança- aleshores vam tenir el Quixot.

També estic d'acord amb Fdez. Mallo quan diu que avui dia el mercat és el món, i el que no s'hi ven és que no existeix. Ara bé, hi discrepo quan diu que les arts pictòriques estan molt més renovades que la novel·la, allà també hi ha molta podridura i esnobisme. Igualment no em sembla bé que posi al mateix sac de la narrativa la poesia, molt més arriscada (suposo que per això té tants lectors). Potser em llegiré el llibre aquest de Nocilla Dream i tot, amb el risc que es tracti d'un bluff, és clar.

Jo no he sigut mai de nocilla, i amb els anys m'he anat separant dels gustos de la meva generació, he anat cap al pa amb oli, formatge, xocolata (amargant). ¿És una mostra de no-identificació generacional? El nom que han posat a aquest "Proyecto" em recorda quan, a secundària, el profe va demanar que diguéssim frases fetes, i un dels tontos de la classe va fer l'aportació de "pa amb nocilla". Ves per on, el que teníem per tonto resulta que era un visionari.