Se suposa que els homes d'estat no poden ser sensibles ni cultes, perquè es deuen a l'Estat, i això implica mentida i brutícia. Tant és que mirin pel bé de la societat (democràcia avançada), com del propi clan (familisme amoral), perquè a l'hora de triar una opció o altra, o de negociar amb altres estats de tota condició, és imprescindible deixar els escrúpols i bons sentiments a casa, i sortir a la guerra. El que és increïble és que un home de lletres, poeta i dramaturg i a sobre còmic, comandés un estat durant una pila d'anys, deuen ser les coses de la transició nacional, del canvi de règim.
Václav Havel va haver de deixar d'escriure durant 20 anys per la seva elecció, i quan va tornar-hi la mort el va sorprendre prematurament. I és una llàstima, perquè de dramaturgs còmics que hagin estat caps d'estat i hagin coincidit en els actes socials amb altres caps d'estat no és una cosa que passi cada dia. Tenim, això sí, La retirada, que ha estat llegida a l'escenari del Lliure de Gràcia, amb direcció de Dolors Vilarasau i Jordi Boixaderas en el (doble) paper principal (heroi i antiheroi). I amb una representació de la lectura, a l'estil de Vània al carrer 42, una grata sorpresa.
Si algú espera grans revelacions de l'obra, s'emportarà una decepció, perquè sí que hi surten temes com la corrupció o la poca intimitat dels mandataris, però abans que res estem davant d'un vodevil en què l'autor remarca que s'ha de representa de manera absolutament sòbria i si pot ser seriosa. Els personatges són certament els que pertoquen a un esperpento: un patriarca en l'ocàs de la seva carrera i amb la seva petita vanitat, el pretendent ambiciós que el vol comprar i substituir, la mare i filles que només pensen en les seves cosetes, la companya sentimental que aguanta la casa i fa de filtre, els joves que li fan la gara-gara per mirar de treure'n un profit, els servidors fidels i els que no en són tant... La família Ulisses al Castell de Praga. Però és clar, la gràcia de tot plegat, és que Havel realment ho va viure.
 |
© Foreign Policy
|
Aprofitar la història èpica del país propi per fer-ne obra artística i no caure en el ridícul ni la carrincloneria, és feina reservada a mestres (prou que ho estem vivint en aquest racó de món on els vents incerts de l'enaltiment nacional bufen fort), a part que cal anar amb peus de plom que no et pengin la llufa de traïdor, com Shakespeare molt bé sabia, el més gran i prolífic entre els grans de l'era moderna.
I per adaptar una obra clàssica de factura nacionalista i fer-la comprensible a ulls d'avui (quan conceptes com nació i honor no tenen res a veure amb els d'altres èpoques) i alhora no caure en el ridícul ni la carrincloneria, també se n'ha de saber molt, i en el muntatge que es podem veure actualment al Lliure de Gràcia se'n surten molt i molt bé, en una multidisciplinarietat (teatre, música, dansa) molt ben travada i una vivesa excepcional, capaces de transportar l'espectador a l'època en que es lliura la batalla. Totes els nivells socials barrejats, la noblesa i la xusma, el Rei entremig arengant-los per convèncer que la lluita (pel seu Regne, propietat privada) val la pena.
Prescindiu de l'explicació del programa de mà, la representació diu tot el que s'havia de dir. Lamentablement la grada només estava dos terços plena, i això que l'aforament no és gaire gran, val la pena que us regaleu aquest espectacle en el parell de setmanes que queden.
 |
© Ros Ribas
|
En gairebé totes les òperes el text és irrellevant, ja que no t'expliquen més que sopars de duro, el que importa és la música, i la manera com es du a escena. Al Romea estan representant Berlín -amb dues peces més de discos anteriors- de Lou Reed (al qual diuen que li volen cobrar un impost, ara que és mort). És una de les grans obres de la història del rock sinó la més gran, però per molt que s'hi esforcin els actors i els que han fet possible el muntatge, no aconsegueixen que ens interessem per la història, perquè no té cap mena d'interès, i el que realment voldríem és escoltar la música, amb els temes complets, l'obra completa que per si sola és rodona.
La primera part és com una sitcom, diversos personatges de comèdia que van apareixent i es van presentant, de vegades en dos subescenaris paral·lels, amb energia i celeritat, introduint temes de l'actualitat. El tonto bon jan, l'espavilat amargat, el que considera que no va pel bon camí i vol millorar, l'amo exigent però de bon cor, el fill de l'amo esgarriat, tots els papers de l'auca van passant per la cercavila, estil obrer anglès, shit i fuck.
Això s'acaba amb l'arribada de l'element distorsionador, el dolent de la pel·lícula, el professional que ve a cobrar el que se li deu i no està per orgues. La comèdia es fa thriller i s'ensuma la violència, imatge que han volgut vendre al cartell. Aleshores, quan comença el que s'ofereix com a part del lleó, la partida de pòquer, tot el peix ja està venut. L'acció és molt previsible i s'endevina amb força claredat com acabarà cadascun dels jugadors, fet que malgrat tot no desmereix l'obra, al contrari es fa veure i ve de gust arribar a la matinada amb els jugadors. Això parla a favor del muntatge i les interpretacions, qualsevol no ho aguantaria.
Però al cap i a la fi el problema de l'obra és el de sempre: ¿com es pot retransmetre un campionat d'escacs per la tele? ¿Com poden els xafarders tastar, adonar-se, ja no dic viure la passió i la tensió d'una partida de pòquer, una mà rere una altra, guaitant per damunt els muscles en tensió? Cada cop més em convenço més que no és possible, per això totes les pel·lícules on surten jocs de taula (amb atzar o sense, amb més o menys vici) acostumen a fracassar, i exageren o ridiculitzen. El joc intel·lectual i psicològic és un món paral·lel amb regles hermètiques als profans, no apte per a un recinte zoològic. Per això al Romea l'escena de la partida és relativament curta i interrompuda amb les habituals brometes per fugir d'estudi. En el joc com amb molts altres assumptes de la vida, no té res a veure ser a dins que a fora de badoc.
La percepció d'uns fets no és el que compta, sinó el que es recorda de la percepció. I com més endarrere queden els fets, més difuminada és, fins que es fixa i es converteix en un dogma inqüestionable d'allò que va passar realment. Si els fets han estat viscuts per més d'una persona, el més normal és que cadascuna en mantingui i defensi un record força diferent al de les altres, un concepte propi d'allò "que va passar realment", i les altres persones van actuar i sentir i opinar com un creu que van actuar, sentir i opinar. A sobre, si les vivències són de mena sentimental, sexual, la diversificació en la percepció i el record es multipliquen.
Vet aquí la idea força de Vells temps, un tema molt pròxim a Harold Pinter, un text d'aproximacions i imprecacions, de vegades malenconioses i d'altres arribant a violentes. Un cop més en un Pinter un triangle de suposicions i malentesos, dues dones i un home. Alguna cosa va passar entre els tres, però no està gens clar el què, i que tomba i gira, que si van anar allà i van fer allò o no, o va ser d'una altra manera. Mai no se sabrà, i potser està bé que així sigui, i com podem llegir a l'oportuna entrevista a l'autor que acompanya el programa de mà de l'excel·lent muntatge a la Beckett, "és una pèrdua de temps" intentar esbrinar-ho. ¿Què hi fa si ell, de joves a Londres, li mirés les cuixes per sota la faldilla o no? L'únic cert és que van anar a veure Llarga és la nit en un cinema solitari, però no està clar si van ser un, o dos, o els tres alhora.
 |
© David Ruano
|
Tenia moltes ganes de veure l'obra perquè s'ha parlat molt positivament de l'autor, en els muntatges anteriors, però com acostuma a passar les expectatives eren molt superiors al que m'he trobat. Cels és una trama exagerada que pretensiosament intenta atrapar l'espectador amb estratègies de best-seller del subgènere de l'estratègia, però fet i fet es presenta buida i inversemblant, no aporta res de sucós i converteix els actors en titelles grotesques. Una decepció.
Ja no em va dir res el Godot i la història s'ha repetit amb Els dies feliços. Una sola idea allargada fins a l'extenuació, no ens podem comunicar i estem sols i la vida no té sentit. Vaig anar al teatre a pèl, i un cop a casa m'he quedat perplex en saber que és tracta d'una obra escrita l'any 60: si fos d'unes dècades abans encara li sabria trobar un lloc, però sembla fora d'època, un intent d'avantguarda covat.
Unes grans direcció, interpretació i escenografia al Lliure, però no n'hi ha prou. I cercant una mica, també m'ha sorprès que sigui una obra que es representi amb assiduitat. L'explicació deu venir que és un text formidable per fomentar l'ego del món d'aquesta professió, hi tenen molta tirada. El teatre ple com un nou i el públic aguantant estoicament entre sospirs i estiraments musculars reprimits, com molt bé comenta Temps perdut.
El que més he agraït en la representació d'aquesta obra a càrrec de la Perla 29 al Romea és tornar a sentir text. Text declamat davant un auditori ben a la vora. Com en les representacions joglaresques, entra el rapsoda a l'escenari-ring (entrada-sortida per cada un dels vèrtexs), es presenta com a personatge ("Em dic Tu'an Gu i sóc..."), i dóna via lliure a les passions i els sentiments. En primer lloc insinua o diu explícitament el que dirà i farà, i tot seguit ho diu i ho fa. Declamació corresponent a una època en què el públic només era capaç de seguir d'oïda, potser hi estem tornant. Text indissociable a la música, encara que al muntatge l'hi hagin posat de mena fusió rumbesca, que sorprenentment no desentona. Tot plegat és possible per la professionalitat de bona part del repartiment i de la direcció.
L'orfe del clan dels Zhao, el títol complet del qual sembla que és La gran venjança de l'orfe dels Zhao, és un text escrit al segle 13 de la nostra part de món i curiosament és molt proper a les nostres tragèdies èpiques medievals: la disputa eterna entre família i estat, i entre militars i polítics. L'estat s'anteposa a la família, excepte si aquesta és la reial, ja que aleshores la família és l'estat. Pel rei, per la legalitat establerta, se sacrifica tot: la tranquil·litat, la dignitat, la vida, la vida dels fills, el que sigui. I amb el cap ben alt. Sobre el conflicte polític, el cop d'estat vist tantes vegades: l'estirp dels militars liquida l'estirp dels polítics (la cosa va d'estirps perquè cada familiar col·loca els seus, el nepotisme és pràctica habitual), però no en tenen prou eliminant-ne 300, cal eliminar-ne 301, en falta un, que és l'orfe Zhao que se'ls escapa, a sobre amb sang blava a les venes: l'escollit, l'enviat, el nou inici de tot. El destí està escrit, com a mínim el del Zhao supervivent, obligat com està a dur a terme la Gran Venjança redemptora contra el mal. Podem considerar que es tracta d'un final diguem-ne feliç.
El muntatge del Lliure era prou fidel al text original d'Ibsen, que he llegit en la traducció directa de Jem Cabanes, probablement la diferència més important és que a la representació el matrimoni Stockmann tenen una filla gran i un nen de bolquers, mentre que al text original els fills són tres: la filla gran i dos nens que ja van a escola. L'obra s'acaba amb els nens que han de tornar a casa perquè els esbatussen a l'escola i el pare els diu que no hi tornaran més, i que els farà classe ell mateix a casa juntament amb nens de carrer ("necessito almenys una dotzena de nois"). Els nens estan contents per la nova situació ("Visca!") i pregunten amb innocència "però què farem, quan siguem homes dignes i lliures?"
La postura del pare Stockmann és moralitzant i revolucionària, i llegit avui és difícil de dir si el podríem considerar de dretes o d'esquerres, un revolucionari de dretes o un revolucionari d'esquerres, l'únic que està clar és que la societat és falsa i està corrompuda d'arrel, "un femer", i només hi ha una opció per regenerar-la, que és viure amb la veritat i la dignitat sense defalliment. Podríem dir que l'obra tracta del conflicte pel pas d'una comunitat tribal a una de social: "Només pensen en la família, però no en la societat!", es queixa el protagonista ja abans de ser repudiat.
Uns dels aspectes extraordinaris de l'obra és que mostra el naixement de la societat democràtica liberal capitalista que, amb algunes modificacions, ens ha arribat fins a avui dia. I els escandinaus ens porten una pila d'anys d'avantatge en la matèria, perquè el text es va estrenar el 1882 i molts dels aspectes i problemes de la nova societat ja són tractats en l'acció dramàtica mentre que nosaltres hem tardat un segle a trobar-nos-hi, i encara no ens n'hem sortit.
Tots els homes són iguals i tots tenen dret a vot (en aquest cas vull dir explícitament homes, mascles), els mitjans de comunicació són els que senyalen el sentit del vot de la "incommovible majoria", i per tant tenir el poder consisteix a controlar-los, els quals alhora, per subsistir, s'han de deixar controlar, han de "blegar-se als sentiments del públic". A tots plegats, el que en última instància els cal és "conèixer els sentiments de la majoria", perquè en una societat on ja no mana l'aristocràcia la majoria és l'únic que importa, la majoria que no vol maldecaps, "el públic [que] va més ben servit amb les idees velles, bones i provades, que ja té." Per això l'assemblea general és un orgue de gats que en cap cas qüestiona la veritat establerta.
Una nova societat implica un home nou, i l'home que resisteix és "l'home que vol fer veure que és", com es queixa la joveneta Petra. El que importa és dissimular, fer veure que ets, i el pitjor que pots pretendre és ser honest. És imprescindible calcular a cada moment què dius i què fas, a qui dones suport, amb opció a revisió sense remordiments. Els reis d'aquest nou comportament són els representants del tres pilars del poder: el batlle, el director del diari, i el representant de les pimes. Tots tres s'omplen la boca de "seny i moderació", de "ho faria però no goso", Ibsen ho repeteix fins a la burla, els veu com a antídot més potent al canvi i permanència de la corrupció soterrada. Uns representants del poder que es malfien de qui és honest, convençuts com estan que l'honest en el fons ho és per aconseguir algun benefici ocult, cree el ladrón que todos son de su condición. Són els mateixos amb qui ens trobem només que obrim un mitjà de comunicació. Mentrestant, els que tenen el capital es mantenen a l'ombra poc amics del soroll com són, i vetllen pels seus interessos: "Als rics, els diners no ens sobren pas, recordeu-ho."
Una obra que també té la virtut de manual per sobreviure en la nostra societat.
 |
| © ros ribas |
Fer d'encarregat, en anglès caretaker, qui té cura d'alguna cosa, és una ocupació bastant genèrica que se li pot donar a algú que no tingui feina ni especialització coneguda. En l'obra de Pinter la tasca encomanada és certament ambigua, i el contractat -sense papers- un rodamón set-ciències que mira d'escalar socialment a través de les relacions personals, activitat habitual en la majoria de contractats. En el programa de mà del muntatge que podem veure al Lliure s'incideix molt en la figura del rodamón, i en la seva profusió en èpoques de crisi econòmica, i en canvi no s'esmenta la malaltia mental, que al meu entendre és un dels aspectes claus per on gira l'obra. De fet, el moment de màxima tensió dramàtica és la confessió de l'usufructuari permanent de l'immoble al seu hoste, en qui confia, i a qui explica el seu internament d'adolescent en un centre de salut i el tractament amb electroxocs. Aquí ens trobem amb un dels problemes habituals quan s'actualitzen -sempre a mitges- les obres: el muntatge del Lliure fa transcórrer l'acció a casa nostra en l'època actual, però obviant que els tractaments psiquiàtrics dels anys 50 (quan es va escriure el text) eren força diferents als d'avui. No tenir-ho en compte produeix un decalatge que dificulta la comprensió del text, ja per si sol difícil, com ho produeix que en una obra que es vol actual no hi apareguin telèfons mòbils i andròmines similars.
Tornant a l'escrit de Pinter, personalment vaig dubtar -i encara dubto- que en l'obra hi haguessin tres personatges i no dos, perquè els dos germans semblen la mateixa persona, un individu desdoblat en dos que existeixen només en la ment del propietari de l'espai: quan està calmat i quan està eufòric. Tant se val, l'obra no presenta cap argument lineal i la trama no és determinant, no juguem a descobrir qui és el dolent i quin gir hi haurà al poc abans del final: els personatges simplement deambulen, entren i surten amb projectes indeterminats, de vegades grandiosos, que no mai no es compleixen, com passa a la vida de la immensa majoria de mortals. En conseqüència la situació acaba com comença, el rodamón al carrer i el receptor arreglant l'endoll irresoluble, en un muntatge que encara es pot veure i val la pena per les interpretacions extraordinàries.
 |
| © ros ribas |
