El millor de l'espectacle és que va lligat amb la connexió a temps real de l'última hora i mitja de la Borsa de Nova York (per tant dissabtes i diumenges no hi ha funció), amb improvisacions incloses. Tot plegat li treu l'aire de postís i programat que tenen les obres amb guió tancat, i li afegeix un toc de desconcert: més pròxim a la vida en definitiva. El món de l'art no acostuma a tenir gaire bones relacions amb el financer, i l'espectacle no deixa de tenir l'habitual tuf de moralina quan els artistes toquen el tema, però encara és força suportable, no voldria ni imaginar què hagués passat si hagués estat ideat per catalans o espanyols. Ens trobem davant algunes idees bones i altres ja molt vistes i sentides, i força simplificació, per la durada del muntatge, i alhora repetició, per la naturalesa de l'activitat humana que s'estudiava i emulava: comprar i vendre elements del tot desconeguts amb constants variacions de preu.
Els millors moments van ser quan, al començament, es va passar recompte de les diferents quantitats que havíem pagat el públic per entrada (de 19 a 0 euros) -això es podria fer a cada obra, ajudaria a fer entendre moltes coses del teatre i d'una funció concreta-, i quan el creador, director i intèrpret de l'espectacle va demanar perdó al públic com a nord-americà que és, perquè aquí a Barcelona gairebé tothom li ha dit i repetit que la crisi actual és conseqüència de mals hàbits de les entitats financeres nord-americanes. Fet i fet, un muntatge prou interessant i curiós, i fins i tot útil en un país de població amb coneixements econòmics ínfims. La borsa ahir va pujar, però nosaltres hi vam perdre un percentatge considerable, sobretot perquè vam invertir-hi en l'última hora abans del tancament, que va ser baixista.
No havia sentit parlar abans d'aquesta narració de poc més de cent pàgines de Herman Melville, tot i ser "considerada pels crítics i escriptors més prestigiosos com el millor conte que mai s'hagi escrit en llengua anglesa" segons diu la contrecoberta, edició de Laertes, traducció de Roser Berdagué. Pot ser un llibre difícil de llegir per a un lector actual, perquè la descripció campa per tot arreu i la tensió narrativa no comença fins a la pàgina 28, en el moment es produeix una agessió amb un coltell com qui no vol la cosa. Perquè malgrat l'atmosfera de misteri i estranyesa present en tota l'obra, en cap moment no es produeix un daltabaix ni una gran batzegada ni un cop d'efecte espectacular, tot flueix i rutlla encara que sigui amb calma tensa, i amb una mica d'ironia per rebaixar-la, com quan el capità s'afaita amb una bandera espanyola per pentinador.
Tota l'acció passa "en un vaixell estrany" abandonat a prop de la costa on "hi ha una història estranya i a bord hi va gent estranya", el primer de tots el capità, Benito Cereno, "que o bé era un boig inofensiu o un maligne astut." D'una possibilitat a l'altra n'hi va un tros, però per sort qui li fa d'antagonista és un altre capità, un nord-americà molt assenyat que no perd la calma i ho analitza tot, de nom encara més estrany que el de l'espanyol, Amasa Delano, tot i que sembla ser que va existir realment. L'ambientació és de fantasmes però el tema principal és la lluita per l'esclavitud i la dignitat humanes, en una època de misèria, perquè l'abundància en excés pot portar a la perdició com podem contemplar diàriament al nostre voltant, però "en els exèrcits, en les armades, en les ciutats o en les famílies, i fins i tot en la mateixa naturalesa, no hi ha res que menyscabi tant el bon ordre com la misèria."
Aquest és el segon text portat a escena que veig de Harold Pinter, i el segon que va d'un triangle amorós i de la fidelitat/infidelitat matrimonial, i el segon que em deixa indiferent. Com diu un dels mateixos personatges de l'obra, potser és que el tema no dóna per més. O ja està tot dit, crec que diu. Però és que de tot ja està tot dit, això ja ho sabem, però al darrere sempre hi podem trobar la vianda substanciosa. A Traïció jo només hi he sabut trobar una mica de suc, i aigualit. Potser és que no entenc la nova cuina, veient el munt d'admiradors que té aquest text.
Feia temps que tenia ganes de llegir Roberto Bolaño, i més des que em vaig assabentar que era un gran jugador. He començat amb el llibre de contes Llamadas telefónicas publicat el 1997, i que des del 2002 s'està reeditant cada any. M'hi he trobat bastant el que m'esperava, biografies de personatges desarrelats, una mica perduts però amb ganes de viure, que pul·lulen d'una banda a l'altra perquè no acaben de tenir pàtria (la pàtria és Occident, d'Amèrica -tots dos hemisferis- a Rússia), en cerca d'alguna oportunitat, algun amor, algun sentit de la vida. Personatges durs però no de disseny hollywoodià, de tornada de tot però capaços de sorprendre's de la vida i de la gent amb qui es van topant, "gente armada, desafortunada, solitaria o con un peculiar sentido de la sociabilidad. (...) Personajes valientes y a la deriva." Gent sovint víctima d'un règim polític totalitari, com llegim en moltes pàgines d'autors sudamericans, gent d'un temps sense internet i activitats tan arcaiques com conversar des de telèfons públics de cabines o bars. Hi endevinem força autobiografia (hi surten Xile, Mèxic, Girona, Barcelona), però no queden clares al lector les dosis de realitat en la ficció.
Aquests persontatges són el fil conductor del llibre, el que el converteix en un autèntic llibre de contes i no en un recull. Dividit en tres parts, la primera està dedicada a escriptors i les seves vicissituds, un tema endogàmic però que pot interessar la majoria de lectors perquè Bolaño furga en les misèries del reconeixement, la creativitat, i el fracàs o èxit, temes universals; l'última part és dedicada tota a biografies de dones. Bolaño sap dibuixar amb traça els personatges femenins, sense concessió ni floritures, dones "alliberades" que també busquen un lloc al món sense acabar-lo de trobar, amb l'agreujant que no els serveix el model de les seves mares, perquè la societat ha canviat i volen optar a les mateixes oportunitats que els homes, amb poc èxit.
Malgrat el que pugui semblar, el to no és derrotista ni ploramiques. És adequat, aquest és el terme, amb un toc d'humor imprescindible i gens fora de lloc. La vida dels personates de Bolaño és dura, de desterrats sense rumb clar, però és així i cal adaptar-s'hi, sense escarafalls. No suporto les exageracions i la pornografia de les "vides terribles". L'estil, en consonància, és veloç i auster, sense barroquismes i amb precisió, directe al gra però no minimalista. Algun experiment, com un conte només diàleg i un altre sense punts i a part; també algunes incursions força interessants del narrador -primera persona-, que donen al llibre un aire de conte oral, t'explico el que m'han explicat d'un amic, o d'una persona peculiar amb qui vaig relacionar-me un període de la meva vida (la majoria de relats són en tercera persona). Com passa amb tots els llibres d'aquest gènere, algun conte no m'ha interessat gens i d'altres m'han entusiasmat, però la "mitjana" -si podem parlar d'aquest terme matemàtica- es mou en la banda alta. El que més m'ha agradat és La nieve, on l'ànima llatinoamericana es fon i s'enfronta a l'ànima russa, i on, novament, la dona és la protagonista de debò.
Llegim amb un somriure als llavis els primers capítols de les memòries, la Viena de Schnitzler i Freud, de l'emperador Francesc Josep i els seus súbdits. Hi veiem una joventut amb uns interessos molt diferents als actuals, un món literari i artístic amb un elevat sentit de l'honor -com tota la societat-, on Zweig s'obre pas a poc a poc i es lamenta d'haver publicat massa d'hora. Ja de ben jove troba quin és el sentit de la seva vida: "aquesta modesta transmissió de valors artístics il·lustres (...), una justificació de la meva existència." Però la felicitat i el somriure es van glaçant a mida que el món encarcarat s'enfonsa i el que s'obre pas, a part de coses bones, en porta un munt dolentes. La principal, la pèrdua de la llibertat individual i la manipulació de les masses. ¿Com és possible que la gent no s'adonés de l'"època de turbulència i trasbals general" que era a punt de venir? El llibre no s'està de descriure-ho: els canvis importants, els de debò (no aquests de què parlen ara els polítics quan pugen al poder), no s'acostumen a percebre fins que no hi som immersos fins al coll.
És per això que la gent anava confiada, la situació no havia de ser tan greu deien, però milions i milions de morts han marcat el pas del segle XX. Ser al mateix lloc dels fets no serveix de res, com explica l'autor, no serveix de res advertir la gent que no vol ser advertida. Ell mateix, a la Viena d'abans de la invasió alemanya, recomanava llegir diaris estrangers per saber alguna cosa real i útil, la propaganda s'encarregava de fer veure blanc el negre i viceversa, fenomen que segueix ben viu ara. Però per una altra banda, paradoxalment, "la pitjor maledicció que la tècnica ens ha fet caure al damunt és la d'impedir-nos de fugir, ni que sigui un moment, de l'actualitat." Sempre estem connectats, anem o anem.
De la gent tampoc se'n pot esperar gran cosa, en un segle on sembla que és el poble qui agafa el poder, però Zweig és massa savi per creure en cants de sirena. "Havia estudiat i escrit massa història per no saber que la gran massa sempre es decanta cap al costat on es troba el punt de gravetat de cada moment." Els mateixos ciutadans que duien "el distintiu reglamentari de la coalició [del Front Patriòtic que defensava la independència de la nova i dèbil república austríaca] enganxat a la solapa, per por de perdre la feina, (...) ja feia temps que estaven inscrits a Munic, per precaució, a les files dels nacionalsocialistes." Nedar i guardar la roba. I molt més tràgic era formar part del poble jueu, uns jueus del segle XX amb ganes de ser assimilats i poca fe, "el més tràgic d'aquesta tragèdia del segle XX era que els qui la patien no li trobaven sentit ni culpa." Al poder ja no li calen explicacions ni excuses per als seus abusos.
Tampoc no se salven els 'compromesos', "l'autèntic tipus de revolucionari professional, que se sent enaltit per la seva simple actitud d'oposició i s'aferra al dogmatisme perquè no té suport en si mateix. (...) Cap d'aquells conspiradors de cafè no es va atrevir mai a conspirar." Qui sí que va saber-ho fer va ser el ressentit del bigotet. El llibre explica quins van ser els mètodes que va saber aplicar per arribar a l'immens poder que va aconseguir, "un poder nou que volia el domini", llop amb pell de xai, reprimir paulativament i sense ofendre la majoria, avui més que ahir però menys que demà, prometre a tothom el que demana, ambicions vils i petites, per després donar-los pel sac, trencar sense miraments qualsevol promesa, fer ús de la força per cridar l'atenció i imposar-se al feble.
Lamentablement, moltes d'aquestes maneres de fer política es practiquen avui dia, i a l'hora de fer comerç, i de fer publicitat. Tot s'hi val per assolir els objectius programats, la gent no compta. La propaganda és més important que la realitat. Els grans dictadors potser no han guanyat la partida, però potser els seus mètodes s'han acabat imposat.
El dibuix del soldat és d'Otto Dix, Der Krieg, 1924.
Aquest és un llibre que no hauria estat escrit, en primer lloc perquè l'autor no tenia cap gana d'escriure'l, era massa humil i discret per parlar de si mateix, mai se li havia passat pel cap escriure les seves memòries, altres projectes tenia, relacionats amb la difusió de la cultura i la fraternitat entre pobles. Però el segle passat no va ser un segle qualsevol, la manera d'entendre el món i viure van canviar completament i sense trucar la porta. Gràcies als avenços tecnològics i els nous sistemes de propaganda, uns pocs espavilats van ser capaços d'acaparar moltíssim poder i "als impotents, ens concedien la llibertat o ens esclavitzaven". A Stefan Zweig li va deixar de ser possible dedicar-se a la feina, anar creant una obra consistent vivint d'esquena al món. En un segle de nacionalisme no es pot ser tebi ni internacionalista, llegiu-hi europeu (aquest és el subtítol del llibre, Memòries d'un europeu.)
En segon lloc, Zweig odiava la palla, la pàgines escrites de manera supèrflua i pedant, de fet les seves creacions literàries de ficció són molt curtes, pròpies d'un autor modern. El món d'ahir, en canvi, té més de 500 pàgines (en l'edició catalana traduïda per Joan Fontcuberta), i us ben asseguro que no n'hi ha de sobreres. Hi trobem retratats la Viena esplendorosa i provinciana de tombant de segle, els viatges i els artistes que han col·laborat a canviar el món, els canvis morals i socials, l'eufòria per l'inici de la guerra, la desesperació en adonar-se que no és una guerra com les anteriors -èpica i repic de timbals-, la por al cos del període d'entreguerres amb el naixement del feixisme i del nazisme, la inflació descomunal que destrueix famílies i enfonsa societats, la repressió i les estratagemes paulatines del gran dèspota malaltís, i la continuació bèl·lica, tot, tot plegat ho podem llegir amb una senzillesa i minuciositat absolutes. Autocomplaença, cap ni una.
Potser el que més m'ha sorprès és el descobriment de l'enorme llibertat que la gent gaudia just abans de la "societat contemporània", gent del poble i gent amb recursos. És cert que hi havia una grandíssima repressió moral en qüestions com l'educació o el sexe, i Zweig ho descriu clarament, una escola-presó i unes cotilles-presó, "la societat burgesa predicava moderació i comoditat en totes les formes com a úniques virtuts eficaces de l'home; calia evitar qualsevol mena de pressa per avançar", però alhora la gent feia i desfeia sense que ningú passés a demanar comptes, no hi havia fitxes policials i la burocràcia era incipient, era possible travessar les fronteres sense paperassa ni molèsties. I a Zweig la situació no li anava pas malament perquè estimava la llibertat com cap altra cosa al món, "ja era lliure externament i tots els anys de després fins als dia d'avui els he dedicat exclusivament a la lluita (...) de mantenir-me lliure també interiorment". Tasca no gens fàcil, perquè "amb el nou segle havia començat a Europa l'ocàs de la llibertat individual."
L'humanisme desapareix i els pobles i les cultures passen a ser dominats pels estats. "Els russos, els alemanys, els espanyols, ningú no sap ja quanta llibertat i alegria els ha xuclat del moll de l'os el cruel i voraç espantall de l'"Estat". Tots els pobles només saben una cosa: que una ombra estranya plana, extensa i feixuga, damunt la seva vida. Nosaltres, però, que encara vam conèixer el món de la llibertat individual, sabem i podem donar fer que Europa en altre temps va gaudir del seu joc de colors calidoscòpic." Definitivament, la societat que Zweig descriu és la nostra, la que ens hem trobat nosaltres, que s'ha rentat una mica la cara. Quan es parla tant de llibertat, és que n'hi ha dèficit, quan els poders públics es tapen el nas quan senten la paraula nacionalisme, és que ells el practiquen a cor què vols.
Sempre he tingut tendència valorar més l'art que la vida, encara que ja fa anys que vaig deixar enrere la il·lusió que fossin destriables, i que aquella estigués per sobre d'aquesta. Per la malaltia d'un familiar, he estat unes setmanes totalment apartat de l'art, de la bellesa creada per l'home quan deixar de ser humà i ateny el més enllà. Era incapaç de llegir, escoltar música, veure una pel·lícula, conversar, jugar. Tot ens era superflu, no venia a tomb, la vida exigia dedicació exclusiva. A poc a poc hem pogut tornat a llegir uns fragments, fer una partideta, veure una pel·lícula de la qual només prestàvem atenció a estones. L'art sense vida no és possible, i la vida sense art insofrible.
El to és molt important, sobretot en una obra llarga, la sosté o la fa miques. Acció de Gràcies de Richard Ford, en traducció de Jordín Martín Lloret, gasta un to sarcàstic i de tornada de tot. El protagonista és un agent immobiliari de cinquanta-cinc anys a qui el càncer de pròstata (tractat a la Clínica Mayo) i l'abandonament de la segona dona fa veure les coses d'una altra manera. Viu marcat per l'ambient liberal, llegiu-hi demòcrata, del Nord-est nord-americà on viu, un "ambient supervisat, pseudocomunitari, humanistoide i cooperatiu" que respecta tota mena de minories i té cura que les expressions lingüístiques no puguin ferir ningú, que ha substituït el bar de tota la vida on era possible menjar a bon preu "un bistec amb formatge de primera" per un "restaurant supercar" o un "Restaurant de Menjar Sa" on els clients a la cua "es pregunten si el cebiche a la romana porta algun peix inclòs en la llista d'espècies en perill d'extinció o si el cafè prové d'un país que figura al rànquing dels cent països més oprimits del planeta".
La novel·la va plena de moltes coses d'un món que s'assembla al nostre, o millor dit nosaltres ens assemblem a ells. Ens trobem a les escorrialles del boom immobiliari, es comença a apagar una època en què "qualsevol que tingui una excavadora i un telèfon mòbil, i que no estigui ja al corredor de la mort, es pot fer ric sense necessitat de llevar-se al matí." Una situació com la que hem viscut aquí: "De la nit al dia les cases més depriments i amb prou feines habitables dels barris negres que fins aleshores havien estat marginals es van convertir en habitatges de primera qualitat i van esdevenir inaccessibles." La gent té ganes de comprar i s'hipoteca fins als queixals del seny, la qüestió és comprar el que sigui, per oblidar les misèries de la vida. És bo canviar de casa sovint (això aquí no passa tant) i el cotxe ha de lluir com més millor (això sí). El comerç és una activitat sagrada tot i ser un "marxandatge en el qual et venen gat per llebre."
Tot això ho explica en Frank Bascombe, el protagonista, sarcàsticament i de tornada de tot, tota l'estona, també quan es lamenta del que ha estat la seva vida. Molts comentaris brillants i punyents. Un discurs no tan depriment i nihilista com el que gasta Michel Houellebecq, més aviat com el de l'Empar Moliner d'aquí. Un to divertit que s'aguanta una bona estona, però no les gairebé sis-centes pàgines que dura la novel·la, i menys quan les dianes són sempre les mateixes. Jo n'he llegit una tercera part. Massa palla, llàstima.
Vam escoltar el primer acte d'aquesta tragèdia a la llibreria La Central de Barcelona, amb les veus de Lluís Soler, Sergi Belbel i altres actors, per presentar la traducció nova que n'ha fet el primer. Tot un luxe. Un cop a casa, n'hem anat continuant la lectura dramatitzada a partir de la traducció de què disposàvem, la de Salvador Oliva del 2003. Més de dues-centes pàgines amb paraments militars inclosos, una extensió gens habitual per a una obra de teatre, la posada en escena es deu allargar prou perquè els espectadors remoguin el cul al seient.
L'obra té dues trames però ambdues vénen a tractar del mateix: els pares que són rucs i busquen i exigeixen el reconeixement dels fills, i és clar, els fills bons acostumen a passar desapercebuts i els dolents aprofiten per fer la gara-gara i quedar-se amb l'herència. I com en tota tragèdia, els bons són boníssims i els dolents dolentíssims, i al final mor gairebé tothom. Els dolents perquè han de ser castigats, els pares perquè han estat prou ignorants de provocar i incentivar el daltabaix familiar (i polític), i la filla bona perquè confirma la norma que reben justos per pecadors. Només queda el fill bo del comte de Gloucester, el que no és fill de puta, perquè hi ha d'haver algú que hereti la corona i no s'acabi el muntatge polític. En tot cas els fills, tant els bons com els dolents, són els que es mantenen més dignes, accepten el rol que els toca jugar i els designis de la mestressa fortuna ("La roda ha completat la volta, i aquí em tens").
Una de les últimes frases de l'obra és "Diguem el que sentim, no el que hauríem de dir". La sinceritat. Però és clar, la sinceritat només és possible en àmbits molt íntims, i encara. Quan el rei reuneix tota la cort i demana a les filles què senten per ell, estem parlant d'un acte d'estat, i és absurd pensar que elles puguin ser sinceres. La filla bona calla per pudor, però que sa majestat els ho demani demostra com n'és de burro i per tant mereix quedar-se cec i morir, com en Gloucester. ¿Algú creu que en una declaració pública un polític, un empresari, un comunicador com diuen ara, pot dir tota la veritat sense donar-hi voltes? ¿Algú creu que en una relació de poder pot haver-hi sinceritat? Els ingenus que ho creguin mereixen ser castigats. La paraula precisament s'ha creat per girar i regirar el missatge, i qui exigeix que les coses siguin clares s'ha equivocat de partida. Les regles d'un joc de taula han de ser clares, i si són simples millor, però les de la vida no ho poden ser mai.
De fet, un únic personatge té el luxe de ser sincer, de xerrar el que li surt dels nassos i és, naturalment, el bufó, ximple en la traducció de Lluís Soler. És l'únic que té dret a dir al rei que s'ha equivocat i que és un idiota, "sou un zero a l'esquerra. Jo mateix sóc més que vós, ara. Jo sóc un bufó i vós no sou res", i "no us hauríeu d'haver fet vell abans d'haver-vos fet savi." Això és possible perquè no és tingut per res, la llibertat ja ho té això, la fan pagar amb el menyspreu i l'apartament. O caixa o faixa. Fins i tot a la relació del dramatis personae el bufó no té paper propi, surt al final de tot amb els personatges de farciment entre "un metge" i "un herald", en un intent d'amagar-lo i negar-l'hi la importància.
Foto dels Gegants de Mataró.
Actualització 10/01/08: Avui he descobert que també hi ha una traducció de Joan Sellent d'aquesta obra, si en Josep M. de Sagarra també en va fer, ja en són quatre. Es veu que anem sobrats, o mal coordinats. Per cert, en les altres edicions el bufó no apareix tan avall en el dramatis personae.
Una constatació: els rics s'avorreixen. Una altra constatació: a escriure tothom s'hi atreveix. A partir d'aquí Robert Saladrigas construeix el món d'Alexis Casas, pilot d'avió de cinquanta anys, amb família estàndard establerta a una casa aïllada de disseny a La Garriga. Avorrit de tot (l'edat ja ho fa, això) agafa una excedència entestat a escriure "una peça única", però sense la voluntat de ser escriptor ni encara menys novel·lista, perquè aquests estan subjectes "a la tirania de la imaginació". Però és clar, Alexis en el fons no sap de què escriure tot i disposar en la seva nova vida de molt de temps per pensar, recordar i passejar, i la seva situació no dóna per gaire a l'autor, per això La llibreta groga s'omple tota d'històries paral·les, "episodis breus i descontextualitzats, circumstancials, ordinaris i extraordinaris, que han afectat directe o al·lusivament amb el narrador. O sigui relats temporals, sense abans ni després."
El llibre és això, no ofereix més ni menys, per tant no es pot dir que ens trobem davant d'una novel·la, de manera conscient pretén ser una antinovel·la. Aleshores l'interès que pot oferir depèn dels "episodis breus i descontextualitzats", una mica de tot, el retrobament de l'Alexis amb una antiga amant (res ja no és el que era), o amb un antic company de feina que ha acabat en un sanatori, les queixes de la famíla per sentir-se excloses, la confessió desgraciada i rabiüda d'una de les filles, la pidolaire de l'Eixample, la princesa guatemalenca afincada a Gràcia, o el viatge furtiu de la noia portuguesa. Al final, això sí, Alexis acaba desentenent-se de tothom. Com a lector, el meu interès cap a l'obra ha anat en augment a mida que anava avançant en la lectura i he acabat valorant-la positivament, però no hi he pogut deixar de veure una tirada a exercici d'estil, més quan a l'últim capítol el narrador es dirigeix al protagonista en segona persona. Un protagonista que carrega un sopor existencialista tan depriment, que hi ha el perill que se'ns acabi encomanant.
El millor de l'espectacle és que va lligat amb la connexió a temps real de l'última hora i mitja de la Borsa de Nova York (per tant dissabtes i diumenges no hi ha funció), amb improvisacions incloses. Tot plegat li treu l'aire de postís i programat que tenen les obres amb guió tancat, i li afegeix un toc de desconcert: més pròxim a la vida en definitiva. El món de l'art no acostuma a tenir gaire bones relacions amb el financer, i l'espectacle no deixa de tenir l'habitual tuf de moralina quan els artistes toquen el tema, però encara és força suportable, no voldria ni imaginar què hagués passat si hagués estat ideat per catalans o espanyols. Ens trobem davant algunes idees bones i altres ja molt vistes i sentides, i força simplificació, per la durada del muntatge, i alhora repetició, per la naturalesa de l'activitat humana que s'estudiava i emulava: comprar i vendre elements del tot desconeguts amb constants variacions de preu.
