Joan Sales es compromet en el garbuix de l'època, no pot ser d'altra manera en un voluntari que odia la rereguarda i desitja la primera línia de front, tot i que li costa de trobar lloc adequat enmig de tanta cridòria demagògica i simplificadora. Les cartes comprenen un període limitat, poc més de 5 anys, però són tan intensos i trasbalsadors que modifiquen per sempre més la majoria de vides del país, fins al punt de produir-se una nova finis Cataloniae. Sales no evita de fer un repàs de la seva trajectòria personal. Després del Cop d'Estat, a Catalunya qui crida més són els anarquistes, on tenen barra lliure. "Jo hauria estat, doncs, anarquista a setze anys si no fos que justament aleshores ens arribava a Barcelona el marxisme amb tot el prestigi de la novetat". Ara bé, l'etapa comunista li dura ben poc, i menys després de sentir de viva veu el relat de "l'extermini sistemàtic" al país dels soviets per part d'Andreu Nin, però a diferència d'aquest, "a nosaltres ens entrava més i més el dubte que si tal vegada Trotski no hauria perpetrat les mateixes atrocitats que Stalin és perquè n'hauria perpetrades unes altres de més grosses." Ara bé, qui realment detesta són els demagogs, que no els comunistes en sí: "els comprenc i fins i qui sap si a rauxes i segons la lluna encara me'n sento poc o molt algun dia; els comunistes es proposen refer de cap i de nou una societat coherent i completa. Els demagogs, en canvi, sembla que només es proposin empetitir-la, cosa molt greu en el cas de Catalunya, que ja ha sortit prou empetitida d'una llarga decadència."
Sales difícilment podia creure en utopies materialistes i es va anar acostant progressivament al catolicisme, un retorn al seny en contraposició als il·luminats justiciers. Aquest és també un dels eixos d'Incerta glòria. No s'està de denunciar l'obsessió d'ERC contra la Lliga, quan aquesta tenia una bossa de votants considerable. I és molt crític i es lamenta del govern de la Generalitat en mans d'ERC, que va trigar mesos a sufocar les revoltes posteriors al Cop. Deia que era absurd que els catalans lluitessin contra ells mateixos quan la guerra no era civil, sinó -entre altres coses- un atac en tota regla contra la nacionalitat catalana, com finalment es van encarregar de deixar clar els vencedors. Abans que res, Sales és un patriota. No suporta que els catalans lluitin sota la bandera "que és com la de la Falange" enlloc de la dels quatre pals, "que és l'única que ens representa a tots", com fan els valencians, símbol que accepten els pobles aragonesos "realliberats" com no podia ser d'altra maner. Durant tot el llibre surt la idea de la FAI i la Falange com a vasos comunicants. Tots els catalans haurien de lluitar en un exèrcit propi, com efectivament va succeir durant un curt període, però "amb les nostres idees universalistes ens anem arraconant cada vegada més un un trist cul de món." Critica que els catalans s'omplin la boca de grans ideals i no s'adonin que en primer lloc cal defensar la terra, la llibertat i la dignitat pròpies: "n'hi ha qui per menys de redimir tota la humanitat no s'hi posen." Parla alguna vegada d'un partit petit, nou i amb afany reconciliador, que respon a les sigles UDC: ¡si pogués veure avui on han anat a parar aquestes sigles!
Val a dir que no suporta un patrioterisme folkloritzant, com que el practica l'Estat Català post-Badia, on "s'hi faci del sentiment patriòtic una ideologia de partit quan és, o hauria de ser, el patrimoni comú de tots." I també podem llegir, en una carta dels primers anys: "el 'separatisme' és una idea mesquina; sense sortir de la República de què formem part, tenim feina llarga si ho sabem comprendre. (...) El que hem de voler és fer-nos grans i forts. (...) Sempre el mateix, sempre Empordà, Pirineus i sardana, ve que cansa; per tan poques nous no calia haver fet tant de soroll." Eren altres temps. En aquella època encara no existia cap teoria política dels Països Catalans, i ell parla de "la resurrecció" dels països de l'antiga Corona, ell que la trepitjava i la vivia pels continus redesplegaments de batallons. Més endavant, davant la previsible derrota i repressió, escriu: "sempre amb la mania d'imposar als castellans el nostre punt de vista si no de grat per força quan fóra tan senzill i just que ells fessin el seu camí i nosaltres el nostre." Quan diu nosaltres es refereix sempre als països de l'antiga Corona, i es fa creus que els aragonesos que per geografia haurien de ser al costat de Catalunya, hagin anat tirant cap a Castella. Ho considera una altra actitud de de provincianisme dels catalans, com haver deixat Mallorca en mans dels facciosos, una altra crítica recorrent al llarg de les cartes perquè ho considera un error estratègic gravíssim. I és que també rep a base de bé el Govern de la República, al qual retreu de deixar de banda el front català si no és per desbaratar qualsevol catalanitat de l'exèrcit per presentar-lo unificat, i encara són més agres les crítiques al Govern de Negrín quan l'acusa d'indiferència davant la massacre de soldats catalans que suposa l'ofensiva suïcida i inútil de l'Ebre, així com per la política de terra cremada de la retirada.
Sorprèn que sovint Sales fa referència al 6 d'octubre, com una ferida que no deixa de supurar, una errada monumental que marca l'època pre-bèl·lica. Va haver-hi un moment que Catalunya era "independent de fet sense que els seus dirigents s'ho proposessin", i no es va saber aprofitar, en canvi "quan no n'és el moment sabem perpetrar les atzagaiades més gratuïtes, com és ara la del 6 d'octubre (...) El ferro era fred, picar-lo era estúpid. El pretext invocat traïa un provincianisme tan arrelat en la mentalitat dels organitzadors que arriba a fer pena." Prèviament havia escrit "¿qui sap si no fou precisament el 6 d'octubre allò que donà als facciosos la lluminosa idea de sublevar-se? Si els altres ho feien, ¿per què no ho podien fer també ells". En definitiva, una manca gravíssima de talla política dels que manaven.
Llegir avui les cartes recopilades en aquest llibre i no commoure's, implicaria tenir menys sensibilitat i nivell cultural que "la alta sociedad" de la República Dominica tal com la descriu l'autor. I l'acusació té agreujant si el lector és català o vinculat a Catalunya, perquè descriu aquest país i les seves misèries (també grandeses, més aviat poques) de quan la generació de l'autor tenia 20 anys, o sigui en fa 80, que tampoc no en són tants. Fa venir basarda, però aquell món s'assembla molt al nostre, menys bèstia és cert, l'augment del nivell de vida d'avui fa que la gent s'ho rumiï tot dues vegades, però moltes maneres de fer, de pensar, moltes errades i comportaments, són calcats als que ens expliquen. L'autor és observador i fa de cronista imparcial del seu temps, mentre la majoria només escolta el soroll de la seva trinxera, molts dels quals acabaran retratats en forma de caricatures ridícules i grandiloqüents a Incerta glòria.
En un temps que semblen transcendents políticament com els que vivim, no estaria gens malament que bona part de la població hagués llegit aquestes cartes, dirigides sobretot al poeta i també a la seva dona Mercè, reclosos en un sanatori i per tant aïllats de la bogeria del món (per cert, no sé per què el títol del llibre només esmenta el poeta, quan les cartes a la seva dona són sovint les més interessants). No estaria gens malament que molts catalans -i espanyols- haguessin llegit aquest llibre, deia, però em temo que és molt improbable, perquè vivim igualment temps d'eslògans i xerrameca, de missatges curts i difamació, de qui crida més té raó, i em temo que Joan Sales és l'altra cara d'aquests vicis tan comuns aleshores i avui.
Els que manen s'inhibeixen de les seves funcions potser perquè no en saben més ("se'ns va dir que els nostres governants eren molt hàbils, ui, es perdien de vista"), les esquerres pateixen de bonisme ("es veu que la paraula 'esquerra', sobretot si es pronuncia 'esquerrrra', ja ho cura tot. Et parlen patèticament dels 'humils' com si només fossin ells que desitgessin endolcir-los la vida") i pedanteria ("el marxisme és tan pedant que temps a venir només en seran els 'catedráticos por oposición'"), la pseudomedicina triomfa ("no és pas perquè sí que des de l'endemà mateix del desbordament anarquista els quioscos de Barcelona apareguessin inundats d'exemplars d'aquell opuscle de Las virtudes curativas del limón, el ajo y la cebolla"), els catalans anem amb un lliri a la mà mentre es reparteix llenya ("esperem que un dia Catalunya es curarà del seu estúpid antimilitarisme, fruit com tants d'altres de la decadència") alhora que perdem el cul pels estrangers que ens ens visiten perquè ens troben exòtics ("aquestes famoses 'brigades internacionals' (...) anarquistes i comunistes, stalinistes i trotsquistes, gent que entre ells s'haurien tret el fetge (...) tot el que hi ha de més esqueixat i de més olla a cada país, anaven compareixent a la Rambla com a cal sogre"), i els lerrouxistes embolcallen el seu discurs per dissimular el primitivisme ("quan els de la FAI cantaven a Barcelona allò de Hijos del pueblo, os oprimen las cadenas (...) pensaven en el 'pueblo' concret i naturalment de mala mort d'on deuen procedir tots i cada un d'ells (...) allò que amb aquell himne oposaven a Catalunya, que sentien com a 'burgesa'").
Tot plegat, s'assembla sospitosament a la Catalunya d'avui, o potser no, en tot cas és depriment, encara que "La Fontaine i Cervantes sabien molt bé que els mals d'aquest món no tenen remei i que no val la pena posar-s'hi cap pedra al fetge".
Aquesta és una adaptació d'una novel·la, el principal al·licient de la qual és que el narrador i personatge principal té la síndrome d'Asperger, el que implica que percep la realitat d'una manera peculiar, i per tant es relaciona amb el proïsme a la seva manera. En literatura, s'han fet molts intents de descriure la realitat des de persones que pateixen trastorns, i la majoria han estat fallits, ja que si és prou conegut que és difícil posar-se en la pell d'altri, molt més ho és posar-se en el cervell d'altri. Acaben sent textos de com algú es pensa que és algú altre que pateix un trastorn determinat. No he llegit la novel·la, però sense ser un expert en la matèria intueixo que en aquest cas l'autor se'n surt prou bé, probablement a causa de la seva feina quotidiana en aquest àmbit, i perquè el text està escrit des de la humilitat, la curiositat i el respecte.
El muntatge del Lliure està encaminat a encabir-nos en el cervell del Christopher, el protagonista, i també se'n surt prou bé tirant a excel·lent. La major part del pes interpretatiu recau en l'actor principal, no podia ser d'altra manera. Dit això, és una llàstima, un cop més i tenint en compte que es tracta d'una obra de text, que el muntatge coixegi per la part lingüística. Es tracta d'una clara mancança de país. És inconcebible que es dediquin grans esforços a la interpretació, l'escenografia, la tecnologia o el vestuari, i es menystingui completament la llengua, que és un dels pilars centrals. La traducció i la dicció és plena d'errors i incoherències, i això malbarata els enormes esforços de totes les altres parts, malaguanyada totalitat. Com he dit, no he llegit la traducció catalana de la novel·la, però vull creure que el seu nivell és força més alt.
 |
| © Ros Ribas |
Cada cop que aquests dies sento a la ràdio o veig al diari l'anunci d'una entitat bancària que regala llet als nens del nostre país que no en poden beure, em vénen al cap els filantrops del Frank V corrent amb neguit per l'escenari del Lliure. Aquest banc -posteriorment anomenat Frank VI- dóna títol a una opereta del 1959 del suís Friedrich Dürrenmatt (suposo que pel seu país sabia de què parlava), que Feliu Formosa ja va traduir el 1977.
L'opereta és un gènere de broc gros, amb inici de trempera vigorosa que inevitablement tendeix a la flaccidesa, i d'això no se n'escapa aquest muntatge de més de dues hores de durada. Per sort la música en directe ajuda a salvar la situació, i també algun actor que sorprenentment sap cantar. És un dilema que ve de lluny en les obres amb text cantat: els actors no acostumen a saber cantar, i si s'hi posen cantants, no acostumen a saber actuar.
Malgrat el que es pugui pensar, i el que ocorre fàcilment si s'hi té poca traça, la moralina hi és poc present, tot es fa passar pel sedàs de l'astracanada, i els dards contra la banca es podrien aplicar a qualsevol altra institució, fins i tot familiar. No per res les relacions sexuals i parentofilials són omnipresents en l'obra.
 |
© ros ribas |
 |
© Ros Ribas
|
El millor d'El rei Lear és que la majoria de temes que tracta són actuals, ens toquen de prop, i sobretot que els personatges dolents són avorrits perquè només pensen a manar, i els bons són divertits perquè miren de gaudir de la vida i passar-s'ho bé en companyia. Les milles escenes són les del rei amb el bufó: Sa Majestat no té amb qui parlar, llevat del bufó, però això el busca. "On és el meu bufó" crida la Núria Espert abans que entri en escena la Teresa Lozano, i com que aquesta parella funciona, el muntatge funciona.
El pitjor d'El rei Lear és que el suc per a un espectador contemporani se serveix a la primera part: l'estupidesa reial, el llepaculisme filial i el posterior "aquí mano jo, els vells repapiegeu". De seguida és l'hora de la caiguda de les màscares, que cadascú mostri la natura pròpia (privilegi habitualment reservat al bufó), i també l'hora de les esmentades converses entre el rei i el seu funcionari llenguallarg. La segona part, per contra, es veu immersa en un entrellat de tragèdies de tall grec que farien riure si no fessin avorrir, en la societat de l'espectacle no estem avesats a aquesta mena d'escenificacions.
Els pallassos espavilats fa temps que van entendre que havien d'abandonar l'espectacle d'entreteniment barat -espai avui cobert per la major part de televisions- i pujar al carro de la cultura, tot i renunciar a una part de públic potencial. Molts se n'han sortit prou bé, com el Rhum que podem veure al Lliure, tot i que en aquest cas com en molts altres facin mal l'excés d'atzagaiades, i de trompades i cops aquí i allà, l'abús de canvi de llengua per -intentar- fer riure, i la dependència de musiquetes i bromes de gran consum, moltes d'elles únicament comprensibles pel públic d'una quinta determinada, cosa que paradoxalment converteix les bromes pretesament populars en bromes privades. La poca quitxalla present feia cara de babau quan els pallassos referència a músiques i pel·lícules viscudes pels que ja tenim uns anyets.
 |
| © Josep Aznar |
I malgrat tot, les interpretacions són formidables, ja que eviten el perdonavidisme dels actors professionals, són versemblants i per tant funcionen -el ximple i el savi o suposat savi de tota la vida-, i defugen el políticament correcte que put en les nostres vides quotidianes, i en molts muntatges pretesament culturals. Concloem que en els pallassos el que falla massa sovint és -ai làs- el guió. Són també pallassos els del Polònia i el Crackòvia, i si els gags s'aguanten és perquè els intèrprets són bons però els guions encara millor, no hi ha volta de full. És clar que Polònia i Crackòvia van dirigits a un públic determinat, i muntar un espectacle de pallassos que es pretengui intergeneracional i interclassista, no deu ser cosa fàcil. Aleshores no hi ha més sortida que tractar els temes clau, i sempre amb dignitat: l'amistat, la fidelitat, el rebuig, la gelosia... i fins i tot la mort i el record, que a Rhum són molt presents per l'homenatge que és la representació en si. Llarga vida als pallassos, siguin augustus o carablanques, perquè uns no tenen sentit sense els altres.
Un palau no deu ser lloc prou adequat per a un esperit lliure, per molt gentleman que sigui, en conseqüència són les cotxeres del Palau Robert oposades a les plantes nobles, les que acullen l'exposició a Eugeni Xammar, en un racó del jardí. Un lloc de pas per poder observar tothom. Si una cosa es dedueix de l'exposició és que Xammar va ser -a més d'inquiet, culte, pensador, al·lèrgic als dogmes, gourmet-, al damunt de tot lliure. No és fàcil endevinar que no ho devia tenir fàcil en una societat gregària com la del nostre petit país, i en una època d'ideologies que oferien la salvació a la terra de manera total (i obligatòria). El murri d'en Pla va predir que moriria inèdit, i gairebé la va encertar si no fos perquè en el retir dels seus últims anys vallesans van convèncer-lo que dictés les memòries.
Xammar és en el lloc oportú en el moment oportú, i a sobre sap escriure-ho. Els que podem llegir-lo tenim la sort que no va viure èpoques de política gallinàcia, ni de pactes contenidors sota la taula. Destaquen entre altres la crònica del Putsch de Munic o l'entrevista que ell i Pla -suposadament- van fer a Hitler l'any 23, quan era un passerell. Exposa fil per randa les dèries antijueves del dirigent gairebé desconegut, que desgraciadament per la humanitat es van dur a la pràctica, per això l'exactitud del relat fa més intrigant la possibilitat que no hagués existit mai dita entrevista.
La fi de la Mancomunitat, la República amb qui mai no va acabar de congeniar (tot i ser un liberal català de pedra picada, o potser per això), l'arribada del sàtrapa que va saber fer la gara-gara per mantenir-se al poder (el règim del qual era tan curt que va condemnar Xammar per "roig separatista", un roig lliurepensador). A l'exili, capaç de guanyar-se bé la vida, va optar per fer l'únic que podia fer, de gourmet, contemplant de lluny i probablement amb tristesa les baralles caïnites dels vençuts. Per sort, com he dit, finalment va explicar les seves batalletes.
Call llegir Xammar.
 |
© Josep Aznar
|
Les cultures poc difoses ja ho tenen, que et deixen sense la possibilitat de conèixer el que en val la pena. Hem tingut la sort que el Lliure ens ha ofert una de la setantena d'obres que va escriure Hanoch Levin, un dramaturg que per no tenir, només té entrada wikipèdica en cinc llengües diferents a la pròpia, que és l'hebreu. I no estem parlant d'un autor totalment nou, ja que el gruix de la seva producció va ser escrita i representada als anys 70 i 80 del segle passat. Sabut això, no es fa estrany que amb Krum ens trobem davant d'una obra punk. És el punk de tantes peces de música i altres manifestacions artístiques (i comercials), però damunt un escenari. No hi ha futur, no hi fem res aquí, això no té sentit, ens relacionem només per anar passant l'estona i amb qui no queda més remei, els somnis són inabastables i alienants, acabarem en no-res; en fi totes aquestes maneres d'entendre la vida que engresquen tant i alcen els ànims. Aquesta característica també fa entendre que la seva obra no hagi estat més representada.
Però a diferència de bona part del punk amargat, Krum és comèdia, i gens sarcàstica. Fa riure de debò, i et violentes i et revoltes perquè ens estem rient de nosaltres mateixos. Tots, espectadors interpel·lats, som empleats que no sortirem mai del pou, no farem mai res de bo, som deixalla i el nostre destí és ser deixalla. No és estrany que Levin comencés en el cabaret. El muntatge del Lliure ha estat extraordinari, onze actors que entren i surten per les portes que duen enlloc, s'emparren per escales sense destinació, un ambient ambigu on cadascú balla a la seva quan la música arrenca, pobres diables que intenten estimar sense èxit, i fan sexe per passar l'estona, i saben que no sortiran del barri ni coneixeran ningú fora del seu àmbit. Tot és banal, no hi ha futur. Personatges que per no tenir no tenen ni nom, el malnom els identifica i marca com en un ramat. El Crosta, l'Ansiosa, l'Afligit, el Silenciós, són personatges de les nostres vides. Fet i fet l'obra es podria dir l'Afligit en lloc de el Crosta, ja que aquest és l'observador i l'altre -magistralment interpretat- el protagonista que no vol ser-ho.
Se suposa que els homes d'estat no poden ser sensibles ni cultes, perquè es deuen a l'Estat, i això implica mentida i brutícia. Tant és que mirin pel bé de la societat (democràcia avançada), com del propi clan (familisme amoral), perquè a l'hora de triar una opció o altra, o de negociar amb altres estats de tota condició, és imprescindible deixar els escrúpols i bons sentiments a casa, i sortir a la guerra. El que és increïble és que un home de lletres, poeta i dramaturg i a sobre còmic, comandés un estat durant una pila d'anys, deuen ser les coses de la transició nacional, del canvi de règim.
Václav Havel va haver de deixar d'escriure durant 20 anys per la seva elecció, i quan va tornar-hi la mort el va sorprendre prematurament. I és una llàstima, perquè de dramaturgs còmics que hagin estat caps d'estat i hagin coincidit en els actes socials amb altres caps d'estat no és una cosa que passi cada dia. Tenim, això sí, La retirada, que ha estat llegida a l'escenari del Lliure de Gràcia, amb direcció de Dolors Vilarasau i Jordi Boixaderas en el (doble) paper principal (heroi i antiheroi). I amb una representació de la lectura, a l'estil de Vània al carrer 42, una grata sorpresa.
Si algú espera grans revelacions de l'obra, s'emportarà una decepció, perquè sí que hi surten temes com la corrupció o la poca intimitat dels mandataris, però abans que res estem davant d'un vodevil en què l'autor remarca que s'ha de representa de manera absolutament sòbria i si pot ser seriosa. Els personatges són certament els que pertoquen a un esperpento: un patriarca en l'ocàs de la seva carrera i amb la seva petita vanitat, el pretendent ambiciós que el vol comprar i substituir, la mare i filles que només pensen en les seves cosetes, la companya sentimental que aguanta la casa i fa de filtre, els joves que li fan la gara-gara per mirar de treure'n un profit, els servidors fidels i els que no en són tant... La família Ulisses al Castell de Praga. Però és clar, la gràcia de tot plegat, és que Havel realment ho va viure.
 |
© Foreign Policy
|
Aprofitar la història èpica del país propi per fer-ne obra artística i no caure en el ridícul ni la carrincloneria, és feina reservada a mestres (prou que ho estem vivint en aquest racó de món on els vents incerts de l'enaltiment nacional bufen fort), a part que cal anar amb peus de plom que no et pengin la llufa de traïdor, com Shakespeare molt bé sabia, el més gran i prolífic entre els grans de l'era moderna.
I per adaptar una obra clàssica de factura nacionalista i fer-la comprensible a ulls d'avui (quan conceptes com nació i honor no tenen res a veure amb els d'altres èpoques) i alhora no caure en el ridícul ni la carrincloneria, també se n'ha de saber molt, i en el muntatge que es podem veure actualment al Lliure de Gràcia se'n surten molt i molt bé, en una multidisciplinarietat (teatre, música, dansa) molt ben travada i una vivesa excepcional, capaces de transportar l'espectador a l'època en que es lliura la batalla. Totes els nivells socials barrejats, la noblesa i la xusma, el Rei entremig arengant-los per convèncer que la lluita (pel seu Regne, propietat privada) val la pena.
Prescindiu de l'explicació del programa de mà, la representació diu tot el que s'havia de dir. Lamentablement la grada només estava dos terços plena, i això que l'aforament no és gaire gran, val la pena que us regaleu aquest espectacle en el parell de setmanes que queden.
 |
© Ros Ribas
|
