Cartes a Màrius Torres (2), de Joan Sales

Joan Sales es compromet en el garbuix de l'època, no pot ser d'altra manera en un voluntari que odia la rereguarda i desitja la primera línia de front, tot i que li costa de trobar lloc adequat enmig de tanta cridòria demagògica i simplificadora. Les cartes comprenen un període limitat, poc més de 5 anys, però són tan intensos i trasbalsadors que modifiquen per sempre més la majoria de vides del país, fins al punt de produir-se una nova finis Cataloniae. Sales no evita de fer un repàs de la seva trajectòria personal. Després del Cop d'Estat, a Catalunya qui crida més són els anarquistes, on tenen barra lliure. "Jo hauria estat, doncs, anarquista a setze anys si no fos que justament aleshores ens arribava a Barcelona el marxisme amb tot el prestigi de la novetat". Ara bé, l'etapa comunista li dura ben poc, i menys després de sentir de viva veu el relat de "l'extermini sistemàtic" al país dels soviets per part d'Andreu Nin, però a diferència d'aquest, "a nosaltres ens entrava més i més el dubte que si tal vegada Trotski no hauria perpetrat les mateixes atrocitats que Stalin és perquè n'hauria perpetrades unes altres de més grosses." Ara bé, qui realment detesta són els demagogs, que no els comunistes en sí: "els comprenc i fins i qui sap si a rauxes i segons la lluna encara me'n sento poc o molt algun dia; els comunistes es proposen refer de cap i de nou una societat coherent i completa. Els demagogs, en canvi, sembla que només es proposin empetitir-la, cosa molt greu en el cas de Catalunya, que ja ha sortit prou empetitida d'una llarga decadència."

Sales difícilment podia creure en utopies materialistes i es va anar acostant progressivament al catolicisme, un retorn al seny en contraposició als il·luminats justiciers. Aquest és també un dels eixos d'Incerta glòria. No s'està de denunciar l'obsessió d'ERC contra la Lliga, quan aquesta tenia una bossa de votants considerable. I és molt crític i es lamenta del govern de la Generalitat en mans d'ERC, que va trigar mesos a sufocar les revoltes posteriors al Cop. Deia que era absurd que els catalans lluitessin contra ells mateixos quan la guerra no era civil, sinó -entre altres coses- un atac en tota regla contra la nacionalitat catalana, com finalment es van encarregar de deixar clar els vencedors. Abans que res, Sales és un patriota. No suporta que els catalans lluitin sota la bandera "que és com la de la Falange" enlloc de la dels quatre pals, "que és l'única que ens representa a tots", com fan els valencians, símbol que accepten els pobles aragonesos "realliberats" com no podia ser d'altra maner. Durant tot el llibre surt la idea de la FAI i la Falange com a vasos comunicants. Tots els catalans haurien de lluitar en un exèrcit propi, com efectivament va succeir durant un curt període, però "amb les nostres idees universalistes ens anem arraconant cada vegada més un un trist cul de món." Critica que els catalans s'omplin la boca de grans ideals i no s'adonin que en primer lloc cal defensar la terra, la llibertat i la dignitat pròpies: "n'hi ha qui per menys de redimir tota la humanitat no s'hi posen." Parla alguna vegada d'un partit petit, nou i amb afany reconciliador, que respon a les sigles UDC: ¡si pogués veure avui on han anat a parar aquestes sigles!

Val a dir que no suporta un patrioterisme folkloritzant, com que el practica l'Estat Català post-Badia, on "s'hi faci del sentiment patriòtic una ideologia de partit quan és, o hauria de ser, el patrimoni comú de tots." I també podem llegir, en una carta dels primers anys: "el 'separatisme' és una idea mesquina; sense sortir de la República de què formem part, tenim feina llarga si ho sabem comprendre. (...) El que hem de voler és fer-nos grans i forts. (...) Sempre el mateix, sempre Empordà, Pirineus i sardana, ve que cansa; per tan poques nous no calia haver fet tant de soroll." Eren altres temps. En aquella època encara no existia cap teoria política dels Països Catalans, i ell parla de "la resurrecció" dels països de l'antiga Corona, ell que la trepitjava i la vivia pels continus redesplegaments de batallons. Més endavant, davant la previsible derrota i repressió, escriu: "sempre amb la mania d'imposar als castellans el nostre punt de vista si no de grat per força quan fóra tan senzill i just que ells fessin el seu camí i nosaltres el nostre." Quan diu nosaltres es refereix sempre als països de l'antiga Corona, i es fa creus que els aragonesos que per geografia haurien de ser al costat de Catalunya, hagin anat tirant cap a Castella. Ho considera una altra actitud de de provincianisme dels catalans, com haver deixat Mallorca en mans dels facciosos, una altra crítica recorrent al llarg de les cartes perquè ho considera un error estratègic gravíssim. I és que també rep a base de bé el Govern de la República, al qual retreu de deixar de banda el front català si no és per desbaratar qualsevol catalanitat de l'exèrcit per presentar-lo unificat, i encara són més agres les crítiques al Govern de Negrín quan l'acusa d'indiferència davant la massacre de soldats catalans que suposa l'ofensiva suïcida i inútil de l'Ebre, així com per la política de terra cremada de la retirada.


Sorprèn que sovint Sales fa referència al 6 d'octubre, com una ferida que no deixa de supurar, una errada monumental que marca l'època pre-bèl·lica. Va haver-hi un moment que Catalunya era "independent de fet sense que els seus dirigents s'ho proposessin", i no es va saber aprofitar, en canvi "quan no n'és el moment sabem perpetrar les atzagaiades més gratuïtes, com és ara la del 6 d'octubre (...) El ferro era fred, picar-lo era estúpid. El pretext invocat traïa un provincianisme tan arrelat en la mentalitat dels organitzadors que arriba a fer pena." Prèviament havia escrit "¿qui sap si no fou precisament el 6 d'octubre allò que donà als facciosos la lluminosa idea de sublevar-se? Si els altres ho feien, ¿per què no ho podien fer també ells". En definitiva, una manca gravíssima de talla política dels que manaven.