No és gens fàcil escriure i encara menys representar un malalt mental, i la dificultat s'agreuja proporcionalment a la violència generada quan es tracta d'un psicòpata que arriba a l'assassinat. Violència sense casus belli, perquè sí. Malauradament la ficció cinematogràfica i televisiva és plena de psicòpates assassins exagerats i sobreactuats, versió moderna de la bruixa que pica amb una escombra dins el tren, i davant d'això es fan imprescindibles obres com Roberto Zucco que desemmascaren el sensacionalisme i mostren la realitat que fa mal. El noi que ha anat a buscar la roba de militar a casa, interpretat sàbiament per Pablo Derqui, mata la mare, gira el cap i mira al buit. És difícil llegir-hi l'expressió de la cara. En Roberto Succo de debò va existir, però Koltès es permet unes llicències, com ara que el real va matar primer la mare i després el pare, i a l'obra és a l'inrevés. Tant és, el que debò importa és la condició humana, la que comporta uns actes, tan se val una biografia desgraciada com una altra.
Crec que és una obra difícil de retenir per a l'espectador, possiblement perquè es basa en un seguit de seqüències protagonitzades per un individu perdut vagarejant per escenaris que coneix, d'una adolescència que potser va ser prou feliç, per què no. Del muntatge del pre-Lliure no en recordava les escenes, només l'atmosfera i la tensió, i el moment en què una noia diu "és un nom molt dolç", i l'Eduard Fernández pasejant-se damunt les vigues. El muntatge actual al Romea ressalta la societat 13 rue del percebe però en amarg, amb uns individus que viuen sense preguntar-se res, perquè toca viure, un Gran Hermano realista. En Roberto és una formiga esgarriada que altera l'odre, i no té lloc a l'escenari.
Aquest és un llibre recuperat, ja que és la traducció de tres capítols que va escriure Vicens Vives per ser publicats a Itàlia per a un public ampli. És per això que en tota l'obra hi trobem comentaris de la mena sobre això no hi ha res estudiat, o aquí hi ha molta feina a fer, o tots els treballs sobre aquest tema són publicitat d'un bàndol o altre. Desconec si després de 60 anys la historiografia s'ha desenvolupat tant com Vicens hagués volgut, és un dubte que m'ha quedat obert i m'agradaria aclarir-lo. El text ha estat editat per Miquel Àngel Marín Gelabert, que ha fet una gran tasca perquè tot i que el text original no es va arribar a publicar, posteriorment ho va ser parcialment en francès amb modificacions per alleugerir l'estil directe d'alguns fragments, com pot comprovar el lector que s'entretingui a consultar les notes.
Vicens Vives fa una síntesi divulgativa de la història de l'Espanya moderna, que per ell és de la retirada de Napoleó fins al dia mateix que escriu. Espanya hagués viscut una evolució similar a la de la majoria de països europeus si no hagués estat per la invasió napoleònica, que va provocar la creació de l'Espanya bipolar que ens arriba fins avui dia: d'una banda la laica anticlerical, i de l'altra la tradicionalista ultracatòlica. Els períodes als quals l'autor presta més atenció són, en conseqüència, les lluites sense cap mena de diàleg entre liberals i carlins, els pronunciamientos militars, l'invent de la Restauració amb elogis a Cánovas ("va voler fundar un Estat legal, sense arbitrarietats, que reposés damunt les forces vives del país (terratinents, industrials, burgesos) i damunt un exèrcit sense vel·leïtats de pronunciaments"), el fracàs per la inestabilitat social, l'arribada de Privo de Rivera, la ineptitud de la Monarquia i els vaivens de la República, la guerra que feia temps que es coïa i la victòria de Franco. Vicens té clar que el resultat de la guerra va dependre absolutament de la conjuntura europea, i que el seu escurçament o allargament hagués donat un resultat diferent.
Tot i que feia quatre dies de la contesa i que Franco assumia el poder absolut, Vicens anteposa el rigor científic a qualsevol biaix ideològic o nacionalista. És interessant quan tracta l'evolució de l'exèrcit espanyol, que passa de sostenir el liberalisme (s. XIX) al conservadurisme més radical (s. XX), i la defensa d'algun polític com l'esmentat Cánovas, però a la majoria els blasma per practicar la tàctica de curta volada. A més, no s'està de desaprovar els moviments revolucionaris obrers, incapaços de fer-se amb el control de la situació ni d'organitzar res de bo, i els burgesos, absolutament apàtics a l'espera que algú els tregui les castanyes del foc (en això coincideix amb Gaziel).
És curiós que en cap moment parla del concepte de nació sobre Espanya, així com el conflicte territorial és gairebé sempre absent en el llibre, amb l'excepció dels cantonalismes, i algun esment escadusser a les divergències entre Castella i Catalunya: "A Catalunya era possible un règim republicà; que no fos viable a Castella justifica una vegada més les evolucions històriques divergents de dues mentalitats autòctones."
Aquest és un dietari sense la intenció de ser publicat, escrit des de la solitud i el desengany més grans. Un liberal reformista i federalista a Espanya, ¿com no s'ha de trobar sol i desenganyat?, és inapel·lable, i més al Madrid de la postguerra d'Espanya, 1946-1953. Després que les caigudes del feixisme i el nazisme donessin una alegria al cor, l'esperança s'esllangueix a mida que es va descobrint que els vencedors no pensen fer fora el dictadoret espanyol, tot i tenir-lo per un sàtrapa ridícul i vanitós, ja que no molesta gaire i és un bon tap contra el comunisme -en una època en què el partit de suport soviètic aconsegueix a França superar els 5 milions de vots, primera posició indiscutible, 1 milió de vots per damunt de De Gaulle. Els que reben més en les anotacions són els anglesos ("sempre Anglaterra va només a la seva (...), és egoisme pur") -Churchill però també els laboristes successors-, i tot seguit els nord-americans: "comença a sorgir un imperialisme nord-americà flamant, d'una manca de pes i d'una frivolitat -en l'ordre polític- poques vegades vistes en la Història moderna".
Però Gaziel no busca culpables fora: els principals causants de la situació decrèpita i endarrerida d'Espanya, sempre recurrent malgrat els intents periòdics de reforma i modernització, són els mateixos espanyols. És un país amb "un mal que ve de molt lluny, del fons dels segles, dels temps gairebé fabulosos de la Reconquista", ja que només produeix capellans i sants ("impuls vertical de salvació cap al cel") o guerrers i conquistadores ("impuls horitzontal de rapinya i conquesta"). L'ideal és el noble que no fa res, i quan les rendes no arriben cal optar per "la milícia, la clerecia i la burocràcia. Totes tres coses van a càrrec de l'Estat (...), del contribuyente (...), tota la gent tinguda per poca cosa, precisament perquè sua." Els burgesos i els industrials són "les classes espanyoles que haurien de ser directores, però que en realitat no dirigeixen res, en el fons són d'una passivitat i un escepticisme increïbles. Tot el que sobrepassa la llar o el negoci personal els esdevé suspecte". Finalment, l'autor dedica ben poc temps a les classes populars, que considera immerses en una "mena d'anarquia indígena crònica". No pensa perdre-hi gaire temps, ja que "no crec, en absolut, que les revolucions vinguin de baix (...), totes les revolucions vénen de dalt".
 |
| Estudio NF |
Com a dietari que és, també hi floreixen pensaments ideològics i íntims, assumptes socials, filosòfics, artístics, alguns exabruptes i insults, que fan el text més humà. Els intel·lectuals espanyols, que Gaziel va enumerant amb menyspreu a mida que lloen el sàtrapa, s'han deixat endur per "un diluvi de conformisme en putrefacció"; la intel·ligència es troba únicament en l'individu, ja que es perd "amb esfereïdora rapidesa, a mesura que intenta convertir-se en patrimoni col·lectiu"; l'única societat que funciona és aquella on "els dirigits troben justa i convenient la pròpia submissió"; que Catalunya pugui regenerar o trencar amb Espanya no és "res més que una immensa falòrnia" que es descobreix massa tard; "el catalanisme [la Lliga], quan vingué l'hora de jugar-se el tot pel tot va fer-se enrere i, abandonant els ideals, corregué a demanar ajuda a l'Espanya de Franco, per salvar els interessos", i un munt de pensaments interessants més, escrits des de la més absoluta llibertat, i al damunt prou útils en aquests temps d'incertesa política que estem vivint. Pensament encara de la nostra època, malgrat que Gaziel no donés ni un duro pel Pla Marshall finalment triomfant. Meditacions en el desert va reeditar-se de nou fa dos anys en edició de Jordi Amat.
 |
| Foto de Viena ed. |
És un llibre d'entrevistes fet a mida, l'interès del qual és proporcional a les respostes sinceres o inesperades, no subjectes a una estratègia programada amb un fi concret, i en aquest sentit se'n surt prou bé, potser perquè les parcel·les de poder que per ara ha tocat l'entrevistat són minses, i el seu amor a la llibertat fora de tot dubte.
Infantesa: "estava absolutament convençut que tothom era independentista, ja que tothom en el meu entorn familiar ho era." Feina: "El 2001 érem joves i ho aguantàvem tot. Per exemple, treballàvem de 10 de la nit a 6 del matí, llavors me n'anava a dormir dues hores al cotxe, un 4L groc, pujava a la UAB per fer-hi classes fins a la 1, i de 2 a 10 tornàvem a fer un altre capítol." Representació internacional: "Els països seriosos procuren tenir veu i orelles als llocs on es prenen decisions." Independentisme polític: "Estem a punt de fracassar. O fem alguna cosa o se'ns escaparà el tren. Ho podríem haver fet millor. L'independentisme està esclatant socialment, però políticament costa d'estructurar." Crisi de l'any 29: "la Gran Depressió va ser causada fonamentalment per una crisi de subcosum, no pas de sobreoferta. (...) per això la resposta correcta era keynesiana, perquè una manera d'estimular el consum era incrementar la demanda agregada, els salaris...". La crisi actual: "Alguns estats europeus, i molt especialment Espanya, no han entès res i han estimulat l'oferta agregada però sense sentit productiu (...). Ara, la resposta keynesiana és inviable perquè no hi ha recursos. L'endeutament s'ha fet tan gran que no tenim marge per maniobrar." Concert econòmic: "És impossible que el concedeixin, perquè l'Estat espanyol deixaria de ser estat." Parlament europeu: "Hem d'insistir i anar al darrere perquè el Govern espanyol se senti pressionat a actuar. Sembla com si els temes de Catalunya els fossin totalment secundaris. (...) Tots [els diputats] recorden els milions d'euros que els seus contribuents han enviat a Espanya durant el darrer quart de segle i que el PSOE i el PP han dilapidat en despeses improductives". Països Catalans: "El fet de no tenir resolt aquest debat amb precisió ens ha comportat dificultats de construir consensos a València, perquè allí hi ha hagut molta gent que no ha estat mai ni lingüísticament ni culturalment catalana. (...) Barcelona està feta a la mida de Catalunya, i si vols una mica més, però no gairé més." Submissió dels catalans: "Un dels grans problemes que hem tingut històricament com a país ha estat la mentalitat de súbdits que hem anat acumulant en els darrers tres segles." Reforma d'Espanya: "[el 1873] intentàvem -un cop més- encabir-nos a nosaltres mateixos dins d'un estat que mai no ens ha volgut. Però, en veure una república espanyola plena de ministres catalans, els espanyols van decidir fer-se cantonalistas. És a dir, abans desintegrats abans que manats per catalans." I força coses més.
 |
| Foto de Focus |
Després d'uns muntatges decebedors dels que fan venir mandra a tornar a passar per taquilla i dedicar unes hores a la ficció amb personatges de carn i ossos, s'agraeix tornar a una representació viva, sense esnobismes i amb les pretensions adequades a què ens té acostumats la companyia Flyhard, aquest cop barallant-se amb un text de Jordi Galceran. El ritme accelerat, les sorpreses que tallen i trenquen l'acció constantment, l'intent constant d'atraure's el públic, els recursos propis del teatre amateur (embarbussaments, girs lingüístics, frases fetes, canvis de llengua, bromes col·lectives...), -que, per cert, no són excusa perquè el nivell lingüístic sigui tan baix-, recursos tots habituals de la companyia, s'uneixen aquest cop a la força dramàtica de l'autor, que és capaç de tocar un tema delicat sense caure en la propaganda, la moralina, ni la superioritat del set-ciències, amb uns tòpics tan rebregats que poden fer molta pupa si no se saben tractar amb professionalitat. Llàstima que el recurs de la poció màgica molesti de tan suat durant tota l'obra, penso que Galceran s'hi podria haver esforçat una mica més i trobar-hi una alternativa.
Una altra recopilació d'articles de Quim Monzó, amb la particularitat que tots provenen de viatges seus, ja sigui com a observador del fet turístic o com a enviat especial en algun indret calent.
Tots els articles amb el turisme com a tema queixalen amb sarcasme sobre aquest fenomen postindustrial, a la manera que ens té acostumats l'autor: contradiccions, estultícia dels participants, incongruència de l'objectiu amb els rèdits assolits, etc. Textos prou aconseguits però ideari una mica déjà vu. Fan esbossar el somriure i fan agafar fàstic al fenomen, als turistes i a nosaltres mateixos com a turistes, si és que ens hi reconeixem. Val la pena revisitar els escrits, a hores d'ara que és gairebé l'única indústria del país que s'aguanta. Una crítica -insistent- que no té pretensions redemptores, però que si serveix per anar millorar actituds, benvinguda sia.
Els capítols en què l'autor viatja com a corresponsal -caiguda dels règims comunistes europeus, atemptat contra les torres bessones a Nova York, segona intifada- tenen molt més suc i bruc, atesa la tragèdia inherent al conflicte. L'autor segueix en la seva línia d'observació de les coses petites i rebuig de la xerrameca grandiloqüent, sap trobar en tot moment el punt just entre l'alegria i l'avorriment de la vida quotidiana i la transcedència. Regala als lectors d'un altre racó de món unes petites pistes de què s'hi coïa -i s'hi cou- per aquelles contrades i com la gent tirava endavant. No opinar sobre el conflicte és la millor opció quan la incomprensió és aclaparadora, si la situació fos simple ja fa anys que estaria resolta.
Almenar 1710 és "arqueologia d'una batalla". Si podem fer arqueologia d'assentaments humans, per què no dels indrets on van tenir lloc les batalles principals? Si el desenvolupament humà a la zona no ha estat excessiu, és evident que s'hi han de trobar restes com projectils, alhora que les característiques del terreny permeten recrear amb prou precisió les tàctiques que cada exèrcit va fer servir per imposar-se a l'altre. En aquella època hi havia dos gran tipus de batalles terrestres, setges i a camp obert, i aquestes consistien en gran fileres d'efectius humans, desenes de milers, cavallers i infanteria, que es llençaven contra els altres, talment partits de rugbi a gran escala. L'artilleria era subsidiària, baluernes amb poca potència de tir.
El llibre relata un moment interessant de la Guerra de Successió Espanyola, ja que tot i que els aliats (angloholandesos i el Sacre Imperi) escombraven França a Flandes, els Borbons s'imposaven a la Península des del 1707. Aquesta realitat va canviar quan els anglesos van decidir invertir fortament en l'escenari secundari que era Espanya, i el 1710 van recuperar terreny fins al punt de reconquerir Aragó i arribar a Madrid, fet que paradoxalment els va portar a la ruïna. D'aquí el subtítol del llibre Victòria anglesa a Catalunya.
Abans d'entrar en detall a la batalla, el llibre fa un resum simple i entenedor del conflicte europeu, i tot seguit una visió general dels militars, armes, tecnologia i tàctiques militars de l'època, cosa que s'agraeix perquè és un tema molt poc tocat a casa nostra. Per aquest motiu passa a convertir-se un en un llibre de divulgació apte per al gran públic. Això sí, un corrector lingüístic (humà) abans de l'edició li hagués fet molt de bé.
Sorprèn que aquesta biografia del Príncep Eugeni de Savoia estigui escrita per un diplomàtic anglès, Sir Nicholas Henderson, perquè no és gens benèvola amb la política internacional del seu país de l'època (finals del XVII, primers del XVIII) i en canvi pren partit amb una admiració sense límit pel biografiat. I això que la fal·lera dels anglesos pel seu líder Marlborough no té parangó, en canvi Henderson no té cap problema per equiparar els dos generals al mateix nivell, amics i complementaris en la batalla, ambdós amb problemes amb "els de dalt". Eugeni, a més, havia de fer front a una estructura militar i estatal molt més obsoleta que l'anglesa, amb inútils amb càrrec i soldadesca que cobrava amb més d'un any de retard (¿a què em sona, això?).
Però és que Eugeni també va ser amic de Villars, general rival a mort, i és que eren altres temps: les nacions no existien i els territoris eren propietats privades de reis i ducs als quals els militars i diplomàtics de raça manifestaven lleialtat absoluta. Eugeni era un home total, no un especialista, tocava totes les tecles, tant es posava al capdavant de la batalla, com feia propaganda on calgués, com es passejava pels passadissos reials lluitant de defensar els seus interessos, que no eren altres que els de l'Emperador. Tota la seva vida a la causa. I això que ell era francès, criat a Versalles, poc agraciat ni agradable de veure pels sangblaves coberts de pòlvores. Va veure l'oportunitat de "canviar de bàndol" i va fer història, en Lluís XIV hi devia somiar un munt de vegades.
S'endevinen els primers trets de l'època moderna, no falta gaire per les revolucions liberals i els exèrcits d'en Napoleó, una època amb ritus i creences del Barroc però que apunta a la Modernitat. Fa tremolar imaginar com seria el món si no hagués existit un Príncep Eugeni, aquest pensament es pot tenir de molts moments de la Història, però en aquest cas és descomunal, perquè Europa (i per tant Amèrica) no tindrien res a veure als que coneixem ara. Eugeni va aturar la invasió turca de Viena, ¿com serien l'Europa Oriental, Turquia, l'Islam, avui dia? Eugeni i Marlborough van aturar la invasió francobavaresa de Viena, ¿com seria Europa Central si Lluís XIV hagués tingut èxit? Eugeni i Marlborough no van aconseguir finalment envair París, tot i estar-hi ben a prop, ¿què hagués suposat l'ensulsiada de França? Absolutament res no tindria a veure amb el que coneixem ara, per no parlar del Regne d'Espanya. Potser fa de mal reconèixer, però és increïble com una simple batalla, que acostumava a durar un dia, pot fer variar per complet el curs de la Història.
També sorprèn que un llibre publicat el 1964, que no és abans d'ahir, parli d'uns conceptes que jo com a mínim he tardat bastant a descobrir: els anglesos són els que van guanyar realment la Guerra de successió espanyola, i el que de debò els interessava era el Asiento de negros (comerç d'esclaus) amb el qual van construir el seu imperi; Carles va mantenir-se fidel a la causa fins a l'últim moment encara que l'Emperador realment estava interessat a esgarrapar tot el que pogués d'Itàlia (Milà al capdavant); els "Spaniards" (o sigui catalans en la seva major part) emigrats a Viena abans de la signatura de la pau són els que van insistir perquè es mantingués el Regne d'Espanya i per això l'Emperador es va quedar amb els Països Baixos quan el que hagués volgut era Baviera (com esperava Eugeni); i com a colofó el llibre parla obertament del terme traïció per referir-se a l'actitud anglesa, "the betrayal of the Catalans, one of the blackest spots of the whole peace seattlement". Això, escrit per un diplomàtic anglès, el 1964.
Si ja és sorprenent trobar-se, en els temps que corren, tesis de defensa de les humanitats, encara n'és més que provinguin del món de l'empresa. En general, la creativitat no empresarial està renyida amb fer treballar els diners, un luxe prescindible i una nosa a la productivitat. Per això vaig llegir amb molta felicitat l'article L'ascensor cultural dels professors d'Esade Àngel Castiñeira i Josep M. Lozano en què reinvindiquen la cultura, el pensament i les arts, les humanitats en definitiva encara que ells parlin d'humanisme.
Després d'esmentar quatre llibres que alerten de la situació (d'autors del món de les humanitats, per tant ja predisposats a la seva defensa i també habituats a predicar en el desert), Castiñeira i Lozano parteixen de la premissa que la societat no acaba de rutllar. Ja no ens és estrany afirmar que les noves generacions viuran pitjor materialment parlant que les precedents, però el més greu és que aquest fet també s'està produti des d'un punt de vista cultural: els que vénen -en general- seran més incultes que els que se'n van. Senyals d'alarma: s'acaba la idea del progrés, en un sentit i en un altre, i s'imposa el no future i el retorn a estructures feudals. Més incultura vol dir més vulnerabilitat als mitjans de comunicació i les empreses repartides en molt poques mans. Prou que ho veiem, en els duros a quatre pessetes amb què engalipen i arruïnen la gent.
Les noves tecnologies també reben de debò: l'excés d'informació, la banalització, el have fun al preu que sigui, el descarrilament de la civilització. Temes tan sols esmentats en l'article, però que obren un debat-mare-dels-ous de la societat actual. Potser no passa d'aquí, però ara que estan bandejades de tot arreu, no estaria gens malament que les humanitats tornessin a ser reivindicades, sense pedanteria, condescendència ni folklorismes contrapoduents.
Seguim amb un llibre d'autor que fa literatura de la pròpia vida, però en aquest cas de manera explícita ja que es tracta d'un llibre de memòries, escrites en primera, segona i tercera persones, amb la peculiaritat que abasten "dels quinze als trenta anys" de la vida de l'autor, com indica el subtítol. "El nostres passats ens semblaven increïblement breus." Si és un llibre que pot tenir interès és perquè relata una vida diferent a la dels "nens de casa bona disfressats de persones normals que reien com ninots de ventríloc i respiraven la pols de les parets del tuguri històric en què estudiaven"; "les rengleres de cares dels companys de classe, unes cares relaxades i disciplents, com les d'una renglera de jutges, i esperava que aquests companys mai no s'adonarien del batibull que hi havia sota el meu pupitre dia sí dia també." Evidentment no n'hi ha prou amb tenir material per escriure, se n'ha de saber, prou que hem patit i patim escrits sense cap ni peus d'amics i coneguts que han tingut una "vida intensa".
En l'adolescència Matthew Tree, a diferència dels altres nois, s'adona que no té "cap paper assignat" a la vida, en canvi el seu cap és ple de "pors que m'atacaven amb tanta insistència." La beguda com a medicina per oblidar arriba ben aviat i, després del primer contacte amb un professional mèdic que li diagnostica "neurosi obsessiva", els psicofàrmacs. A partir d'aquí les prioritats són clares: no hi ha res més important que véncer les pors, i això implica la cerca constant, i més cerca després d'una caiguda, i també l'anàlisi implecable de la realitat amb la seva absurditat, i l'abandonament de la vida d'infantesa que ha quedat com un passat encarcarat i postís. El tòpic diu que per crear s'ha de patir, que una persona feliç no pot ser artista, deu ser per això els capítols del llibres es van escurçant progressivament a mida que l'autor va trobant el seu paper, i el llibre es clou quan no hi ha res a dir.
No és gens fàcil escriure i encara menys representar un malalt mental, i la dificultat s'agreuja proporcionalment a la violència generada quan es tracta d'un psicòpata que arriba a l'assassinat. Violència sense casus belli, perquè sí. Malauradament la ficció cinematogràfica i televisiva és plena de psicòpates assassins exagerats i sobreactuats, versió moderna de la bruixa que pica amb una escombra dins el tren, i davant d'això es fan imprescindibles obres com Roberto Zucco que desemmascaren el sensacionalisme i mostren la realitat que fa mal. El noi que ha anat a buscar la roba de militar a casa, interpretat sàbiament per Pablo Derqui, mata la mare, gira el cap i mira al buit. És difícil llegir-hi l'expressió de la cara. En Roberto Succo de debò va existir, però Koltès es permet unes llicències, com ara que el real va matar primer la mare i després el pare, i a l'obra és a l'inrevés. Tant és, el que debò importa és la condició humana, la que comporta uns actes, tan se val una biografia desgraciada com una altra.
