Mai de la vida m'hagués imaginat que llegiria un llibre d'encàrrec sobre un polític, però de més verdes en maduren. M'atreia que l'encarregat fos un dels guionistes del Pasta gansa o de El consultori del Dr. Soler, me l'imagino descregut i de tornada de tot. I pel que explica al llibre, abstencionista reincident. Realment, el llibre té un to èpic minimalista, una combinació gens fàcil que s'aguanta bé durant noranta pàgines i que en suportaria unes quantes més. Al lector li pot semblar que hi ha gat amagat: l'autor no coneix la seva presa, en lloc d'acostar-s'hi dóna voltes al seu voltant a través d'amics i coneguts, i per fi hi ha una trobada que és del tot professional i distant. Però en tot aquest procés el verí ha estat inoculat i Orteu es converteix, es deixa seduir com la guineu del Petit Príncep.
El retratat és un personatge que pot seduir o por causar repulsió, antítesi dels personatges guays que corren per les pantalles televisives: seriós -però amb sentit de l'humor a la britànica-, auster, rígid, exigent, català. És el contrari dels polítics que corren pel petit món de les nostres províncies: modest, de visió àmplia i antisectària, ambiciós pels temes comunitaris, i català que no està disposat a rebre insults i anar fent la rialleta. Enemic total de la xerrameca buida, el llibre s'acaba amb "la seva obra política completa": una entrevista i dos articles mal comptats. Per la meva feina durant vint anys he conegut i patit molts polítics amb càrrec, des de nostàlgics del franquisme a militants d'EUiA, i he de dir que les diferències que els separen són ben poques després de constatar que tots, completament tots, estan units per dos denominadors comuns: intentar mantenir-se al poder com més millor, i col·locar el màxim d'acòlits en les millors cadires. Pel que llegim en les anècdotes que farceixen el llibre, en els onze anys que ha assumit càrrecs polítics Carretero no s'ha dedicat a aquestes pràctiques, oi més les ha combatudes, potser per això el llibre no s'atreveix a qualificar-lo de polític sinó de metge que fa política.
Aquest és un llibre revisionista, en el sentit que pretén millorar la imatge del primer rei de la monarquia que actualment regna a Espanya. Als territoris de l'antiga Corona d'Aragó és notori i comprensible que aquest rei conservi eternament la mala fama, el que jo desconeixia és que l'aversió s'estén -o s'estenia- a la resta de l'Estat: embogit, estrangeritzat (era francès i mai no va arribar a ser espanyol, i "su obsesión por la sucesión francesa no le abandonó en toda su vida") i calçasses (tot i que l'autor no hi està d'acord). És un llibre fàcil i divertit de llegir amb finalitat divulgativa, ben documentat, però lamentablement escrit des d'una òptica nacional espanyola, per referir-se a una època en què no hi havia nacions. Henry Kamen tracta Felip en tot moment com a rei legítim de l'Imperi i l'arxiduc com a aspirant estranger a la corona. Els felipistes reben en tot moment un tractament positiu, de "leales", mentre que els austriacistes són titllats de "rebeldes" y "sediciosos".
Després de dir que la majoria de combatents van ser estrangers, fins i tot en les batalles peninsulars, i que els espanyols eren la població civil a qui tocava el rebre, l'autor surt amb estirabots com ara "desgraciadamente, el verano no resultó favorable para los españoles", per referir-se a les derrotes felipistes de la campanya del 1710. Cada dos per tres cau en l'error d'anomenar espanyoles les tropes de Felip i estrangeres les de Carles, o encara pitjor en les batalles del Regne de València descriu que les tropes austriacistes estaven formades per anglesos, alemanys (?) i catalans (??), el pitjoret d'Europa assolant les meravelloses i exòtiques terres hispanes. No té cap vergonya d'afirmar que Felip V "había defendido los intereses de la Península en el campo de batalla", com si l'altra part hagués estat moguda pel Cantó Fosc. És un punt de vista que el lector ha de conèixer i tenir en compte abans de llençar el llibre a la paperera, curiós en un historiador anglès afincat a Catalunya.
Dit això, no deixa de ser interessant conèixer la vida i les inquietuds del rei, que patia un "desorden bipolar" i per tant alternava les etapes d'eufòria amb les d'enfonsament. Les d'eufòria coincidien amb les bregues militars, o sigui que no s'estava d'instigar el sarau, i contra els aragonesos hi tenia una predilecció inquietant. Una de les tesis del llibre és que "Felipe V creó una nación" i "puso en la Península los cimientos del Estado moderno", en el qual "los castellanos desempeñaban una parte irrelevante". L'autor afirma això últim amb un interès compensatori, però no és difícil adonar-se que el que vam perdre els aragonesos no té punt de comparació amb la pèrdua de poder del poble castellà en front de la cort envoltada de francesos i italians.
Deu ser cert que podem considerar Felip V com el pare de l'Estat-nació espanyol, perquè vist avui patia els mateixos vicis i defectes que l'actual: domini d'uns territoris peninsulars damunt els altres, catalanofòbia, ineptitud en relacions internacionals, política nacional basada en el nepotisme i l'intercanvi de favors, cap mena de suport a la gent vàlida, desinterès pel benestar social i l'economia productiva, política de la mena "a salto de mata", pujada d'impostos com a recurs fàcil quan l'Estat es troba entre les cordes... Ben poques diferències trobem entre aquella estructura política de fa tres-cents anys i l'actual, l'estat que va fundar aquell home a l'ombra de Lluís XIV no ha funcionat ni funcionarà mai. Ja és hora de començar a desmantellar-lo.
El subtítol és Mite i realitat de l'heroi valencià, de força ajut per als lectors catalans ja que així sabem que el nom de Joan Baptista Basset correspon a un heroi valencià. També serveix perquè coneguem la postura de l'autor perquè, tot i que el llibre és una breu biografia del militar a partir de les poques dades que se'n disposen, sovint tendencioses, o sigui seguint el mètode científic, és clar que anomenant heroi ja dóna un to positiu al personatge. En tot cas, vergonya per al catalans que majoritàriament no tenim ni idea de qui va ser Basset, amb una vida que va sobrepassar de bon tros les de Moragues, Villarroel i d'altres militars austriacistes. No hi ha dubte que a la història només hi ha lloc pels vencedors.
Basset era "el segon" de Jordi de Hessen-Darmstadt, fins que aquest va morir al primer setge de Barcelona el 1705. I dic que la seva llegenda va sobrepassar d'altres, perquè ja duia molta mili a sobre quan viatjava a bord del vaixell que de Lisboa al Mediterrani va fer una marrada per conquerir Gibraltar, que els anglesos es van afanyar a afanar tot i que el comandament retia lleialtat a l'Arxiduc Carles. Ja després del Tractat de Gènova, rumb a Barcelona perquè els aliats tenien clar que la prioritat era la capital del Principat, Basset es va despenjar i pel seu compte va muntar un incipient exèrcit per intentar convertir a la causa els seus paisans començant per la costa alacantina, al·legant que en Felip Borbó era un usurpador, i va desembarcar a Altea, per aconseguir Dénia.
La seva arribada es va estendre com la pólvora, fins a la capital del Regne, ja que el poble l'associava a la llibertat i a la fi dels mals usos dels nobles. És per això que, encara que tota la vida va ser fidel a l'Arxiduc i va portar-li més victòries, sempre va resultar una figura incòmoda. Quan va guanyar València els aliats per fi van enviar-li tropes, amb Peterborough al capdavant, però per fer-li la guitza, fins al punt d'empresonar-lo sota acusacions que el llibre assenyala com a falses. Van veure's obligats a alliberar-lo després de la desfeta d'Almansa, però els regnes de València i d'Aragó eren a un pas d'estar sota jou borbó i Basset va seguir la resistència al Principat fins al famós 11 de setembre. Amb la sortida cua entre cames de l'Arxiduc, aspirant a emperador, aquest li va tornar els honors i una pensió pecuniària, però el mal ja estava fet. Després de caure Barcelona, Basset va preferir no fugir a Àustria i va acabar en presons hispanes, i d'aquí a la maledicció pública del seu nom i la seva memòria hi ha un pas, perquè els bons només ho poden ser del bàndol correcte, els que s'han equivocat de bàndol han de ser dolents per força.
El subtítol del llibre és De los imperios plurinacionales a los estados unitarios, o sigui la defensa de la tesi que els estats-nació neixen al segle XVIII, l'estructura política anterior es basava en territoris amb una població més o menys homogènia culturalment, més o menys units pel rei, primus inter pares. O com deixa clar Lucien Bély, el prologuista, "las relaciones no son todavía internacionales ya que las naciones no existen". Amb Espanya i Àustria (i el Sacre Imperi) no sols s'acaben o s'esllangueixen els imperis plurinacionals, sinó també el concepte de primus inter pares, ja que el rei vol ser l'únic, l'inqüestionable, el centre, l'estat, el sol.
L'autor dóna per entès que amb la mort de Carles II i la presa de possessió de Felip d'Anjou (Felip d'En Jou, segons un dietarista català de l'època), aquest, convertit en Felip V d'Espanya, no deixa de ser un titella del seu avi, el rei de França. Aquesta acumulació de càrrecs és el que va fer esclatar la guerra, perquè els austríacs exigien l'herència que creien que els corresponia, però els anglesos (aviat Regne de la Gran Bretanya, autèntics vencedors de la guerra) i els holandesos no podien tolerar tanta acumulació de territori en les mateixes mans (pensem en l'altra banda de l'Atlàntic, i que Portugal a l'inici de la guerra encara era aliada de França). La dependència de Felip V del seu avi duraria uns anys, perquè amb temps i una canya va anar agafant responsabilitats fins a acabar sentint-se realment el rei dels espanyols, i fins va acabar renunciant al dret d'ocupar el tron de França, al qual tenia dret per la mort de l'hereu de Lluís XIV, requisit indispensable perquè s'acabés la guerra. Malgrat tot, els funcionaris i militars van seguir sent francesos perquè els espanyols del règim anterior eren una nul·litat, a part que l'imperi estava socialment i econòmica a la bancarrota. La noblesa espanyola, austriacista i felipista, surt ben retratada en bona part del llibre.
Si Lluís XIV era un "nacionalista", va ser una raó "nacional" la que va fer que optés per acceptar l'herència, va triar el millor per França, o sigui ell. Però acceptant-la havia de complir unes condicions molt ben detallades al testament, i les va anar incomplint totes, una a una: els regnes d'Espanya i França no podien unir-se mai de la vida, i Lluís XIV el mateix 1700 va reconèixer el dret de Felip V a la successió de la corona francesa (desig d'una "monarquia universal"); l'imperi espanyol no es podia disgregar sota cap concepte, i el 1701 el rei sol va començar a posar el nas i les tropes als Països Baixos Catòlics, tan anhelats, a part que la pau final es va fer a costa de territoris espanyols; i el nou rei d'Espanya havia d'acceptar les llibertats, lleis i costums de tots els regnes de l'imperi, i ja sabem que els aragonesos vam acabar ben servits d'aquest conflicte. L'autor no aprofundeix gaire en aquest últim tema, i és comprensible perquè encara el patim, és el pecat original de la fundació de l'estat-nació espanyol. Tira pilotes fora: els responsables de la desaparició de la Corona d'Aragó ("privilegios de Cataluña" segons ell) són els estrangers, "en el contexto de una guerra de Luis XIV -no de España y menos de Castilla- contra los aliados, no contra Cataluña": "la desestimación de Luis XIV, el abandono de la reina Ana primero y Jorge I después y el empecinamiento de Carlos VI."
El llibre s'acaba amb uns capítols dedicats a les guerres a l'altra banda de l'Atlàntic, pel control de les colònies, i com van fer-s'ho els anglesos per convertir-se en la potència del segle XVIII, una mica decebedors perquè aporten moltes dades i línies d'investigació però poques concrecions.
Aquest llibre és la traducció castellana de Catalunya en un conflicte europeu, títol adequat ja que realment analitza el paper del Principat durant el canvi dinàstic a l'Espanya del 1700. En concret estudia les causes del canvi de bàndol de catalans i de tots aragonesos als anys 1702 a 1705, de preferir en Carles a en Felip, tenint en compte que va ser un canvi de gran part de la població i no d'una minoria selecta. La gal·lofòbia imperava a tot Espanya i a tots nivells, però a Catalunya s'accentuava: els records de les últimes invasions eren recents i, encara pitjor, coïa l'annexió dels comtats del nord. Catalunya era important per proclamar-se rei d'Espanya, i per tant tots dos aspirants van fer mans i mànegues per guanyar-se-la.
Felip, ja V, va venir a Barcelona i va jurar les Constitucions. També va concedir tot el que creia que podia concedir. Ara bé, amb el temps la gent es va coneixent i els modes de com s'és realment, sense caretes, van aflorant. Algunes actuacions del nou rei no van agradar gens: va canviar un virrei estimat per un ministre castellà acòlit, va expulsar comerciants anglesos i holandesos de la ciutat, però el pitjor eren les disputes provinents del conflicte de legitimitat política: si el rei tenia el poder absolut, aleshores les lleis estaven per sota d'ell encara que les hagués jurades.
En aquesta escletxa van saber negociar els anglesos, mestres de la diplomàcia, que havien aconseguit poc abans que Portugal (1703) i Savoia (1704) canviessin de bàndol. Amb Aragó, i més concretament amb Catalunya, ho van aconseguir el 1705, el mateix any que Lluís XIV, el rei sol, va començar a oferir la pau a Anglaterra, perquè ja n'estava fins als nassos de la guerra provocada per l'entronització del seu net i veia que no en trauria res de bo, com va acabar sent. Però els anglesos s'estaven posant les botes a base de victòries militars amb en Mambrú i no van començar a pensar en la pau fins al 1709, després que els torys fessin fora els whigs del parlament. Amb les excuses que ells, els torys, no havien firmat cap pacte amb els catalans, que havien estat els whigs, i que en Carles passava a heretar el tron del Sacre Imperi, van deixar aquesta dissortada i trista terra sola en el món. L'agonia va durar fins al 1714 com bé sabem i patim.
Un llibre de divulgació de poc més de cent pàgines, amb el retrat del rei encantat a la coberta, que compta amb l'aptitud no esbiaixar-se excessivament en direcció a cap nacionalisme, cosa difícil pel fet que tracta l'època que es considera bressol de l'Estat espanyol. L'anàlisi només tracta la Guerra de Successió com a conseqüència, fet inevitable d'una societat sense valors, desanimada i en bancarrota comercial, per tant endinsa l'anàlisi en l'Espanya dels últims Àustries, centrada sobretot en els aspectes socials. Els autors dubten que a aquesta dinastia es pugui deslligar de l'absolutisme, forma de govern que tradicionalment s'ha associat als Borbons.
Vicenç Pagès és afeccionat als exercicis literaris i la metaliteratura, ja n'havia llegit alguna cosa, i seguint en la línia a mitja novel·la ensenya les cartes: "-Només em falta un història. Mira, m'encanten les simetries ocultes, els capítols rizomàtics. Per damunt de tot, adoro els epílegs. Sóc barroqueta sense arribar a la tematització de la forma, que diria Ruffinelli [és aquest?]. Trobo correcte suspendre la incredulitat del lector, ma non troppo. El que no suporto és tota aquesta porqueria de plantejament-nus-desenllaç. (...) A mi m'agrada començar pel mig, ex abrupto, després saltar endarrere, tornar endavant. (...) Sóc massa egocèntrica, només se m'acudeixen històries sobre mi i no vull indagar en el meu interior. (...) I imagina't si sóc noucentista, que ho faré en català."
Doncs tot això farceix la història d'un pobre quarantí, en Jordi Recasens, figuerenc avorrit de la vida, practicant d'una "bigàmia asimètrica" que com totes les coses bones s'acaba, i amb una filla que s'acaba de malcasar. "En termes morals s'assembla cada vegada més a Homer Simpson" i s'enclaustra al garatge de casa perquè "com que el món no li agradava, amb prou feines alçava els ulls de la pantalla de l'ordinador". Ara bé, comet l'error més idiota que pot cometre un quarantí, ço és enamorar-se d'una amiga de la filla, vamp de casa bona, amb inquietuds, bon nivell cultural i ambicions creatives: "Que la literatura no ens faci perdre la perruqueria", s'exclama abans de fer vida piho-bohèmia a Berlín.
L'escenari és Figueres, l'abast temporal de 30 anys, suficient per mostrar la manera de viure de dues generacions que tenen poc a veure, en aquest sentit la novel·la té molt d'antropològica. Als 70, en Jordi Recasens i els seus dos millors amics són nens que s'avorreixen a les vacances i tenen la desgràcia de no conèixer els jocs d'Avalon Hill, i s'inventen un joc idiota i una mica salvatge anomenat whist, que com a mínim serveix per donar nom a la novel·la. Als 80, esquiven com poden la decepció postfranquista i les cues de l'atur, integrants d'una generació "massa jove pel Canet Rock i massa gran pel rock català", sense esma, sense aspiracions perquè totes les vacants estan cobertes pels germans grans. Escriuen diaris (en paper), fan entremaliadures pel carrer, entren a les sales S i intenten lligar en discoteques un mica lúgubres. La generació dels seus fills, en canvi, és la d'avui, joves adolescents que perden el cul per la moda i les maneres de fer i posar per no quedar out, consumint tecnologia per un tub a tota velocitat. Tot i això hi ha punts de connexió intergeneracional, encara que només sigui pel fet que els pares paguen els casaments dels fills. De tot plegat va aquesta novel·la. Al principi em feia por tanta pàgina, però l'interès del lector va en augment a mida que avança. El bon ofici i l'humor de l'autor fan que la novel·la no acabi sent un nyap, cosa que hagués estat fàcil en altres mans. Val a dir que és convenient llegir-la a tota velocitat per connectar més bé amb la dècada que estem a punt d'abandonar.
A la transició jo era un marrec, no vivia a Barcelona ni a la seva circumval·lació, i el meu entorn més immediat era aliè a la política (tal com tocava, "no et fiquis en política"), per tant tots els aldarulls que veia a la tele em semblaven d'un altre país, gent que demanava coses rares i cridava al carrer, que no estava contenta de viure en el millor dels mons. Gent que parlava de músics i escriptors estranys i experiències estrafolàries. En canvi, sí que m'ha tocat de més a prop i he tastat i tasto el desencís, i el triomf de l'estultícia, tota la meva vida hi ha anat lligada, i la de la majoria dels de la meva generació, la "massa aforma" com ens anomenva un professor de primària. D'adolescent de seguida vaig llegir Monzó i puc dir que en certa manera Monzó em va ensenyar a llegir. Per això l'exposició, que ja he visitat un parell de vegades i espero tornar-hi, m'ha posat al damunt una pesantor de nostàlgia i tristesa.
Nostàlgia perquè és la primera vegada que em trobo muntada una exposició d'un autor que, com he dit, m'ha acompanyat tota la vida, i això és senyal que em faig gran. Però sobretot perquè descobrint el Monzó de quan encara creia en la política, el dels 70, m'he adonat que en aquella dècada parlava de les mateixes coses que comentem ara, satiritzava les mateixes coses que avui encara ens fan riure i plorar, protestava per les mateixes coses per les quals alguns encara tenen o tenim esma de protestar. Els agents causants en teoria han canviat, hi ha hagut un recanvi, però en el fons tot segueix si fa no fum igual. Si no hem avançat gens, què ha passat en aquests trenta anys? Anar-hi anant i només moure's per copar els llocs de poder. M'he carregat de nostàlgia acompanyada de tristesa, perquè si hi ha hagut una línia de continuïtat ha estat per anar a pitjor, molts projectes positius dels 80 se n'han anat en orris, els personatges models a seguir només han sobreviscut refugiats en trinxeres, alguns ja s'han mort i d'altres s'han perdut, mentre els negats i els llecs són les cares visibles de la nostra societat.
Això ja fa massa temps que dura, ara som en una època que sembla de nova transició, volem creure que tal vegada hi haurà canvis. Potser és tan sols la nostra última esperança, la necessitat de creure. Sabem que és l'última oportunitat abans que el pas de la història ens passi pel damunt. Volem imaginar que hi haurà un redreçament, però en el subconscient sabem que poden ser focs d'encenalls i després sí que tindrem raons per acabar més escèptics que en Monzó.
Misèria i desesperança. No m'estranya que molts vilatans de Castella la seca emigressin a les ciutats o a l'altra banda de l'Atlàntic, i axò que "el pueblo no era un desierto (...), en cada obrada de sembrado o de baldío alentaban un centenar de seres vivos". Un món per descobrir, ric i aspre, que cal defensar amb les dents i amb pregràries contínues contra les inclemències del temps. Unes formes de subsistència i de propietat que es mantenen matant si no hi ha alternativa. Gent de poble que fa les coves habitables i converteix les rates en gastronomia ("-Son buenas, Jefe, por éstas. Fritas con una pinta de vinagre son más finas que codornices"). Gent de poble que parla un castellà més ric que qualsevol universitari d'avui però que és incapaç de concebre conceptes abstractes, coses que "no existen" com ara la inflació: "llegó la guerra y la gente empezó a contar por pesetas y en las licitaciones se pujaba por veinte y hasta por trenta mil y a esas cifras él no alcanzaba porque además había de multiplicarlas por cuatro para reducirlas a reales, que era la unidad que és manejaba".
Els que manen són els que manen, una jerarquia molt marcada, inamovible i sagrada, al Alcalde se'l veu com un del poble però anomenar el Gobernador Civil provincial és posar-se a tremolar. El que més els importa és la imatge, que Espanya estigui de bon veure sobretot a l'estranger, per això els manaires volen el progrés i no el que hi ha, que "luego vienen los turistas y salen con que vivimos en cuevas los españoles, ¿qué le parece?". Les misèries que patim en la societat i l'economia espanyoles vénen de lluny, fa dècades que es gestaven. Imatge i turistes. La novel·la narra tot això amb brevetat, respecte, curiositat i per sort sense gens d'escarafalls ni tremendisme, altrament seria il·legible.
Un llibre difícil, no en el sentit estilístic, sinó emotiu: la protagonista pateix càncer d'ossos i va narrant l'últim període de la seva vida amb un dolor i una degeneració encomanadissos al lector. A més està sola, té una filla però es va autoexiliar als Estats Units perquè es negava a viure en una República sostinguda per un règim exclusivista i discriminatori. Ara bé, la vida de la senyora Curren és el que menys importa, una gota en una societat convulsa i davant un canvi imminent, amb uns mitjans de comunicació que s'entesten a demostrar que tot són flors i violes. Una societat basada en "una manifestació ritual, com les processons de bisbes encaputxats durant la guerra de Franco. Una tanatofania: mostrar-nos la nostra mort. ¡Viva la muerte!, el seu crit, la seva amenaça. Mort als joves. Mort a la vida. Senglars que deroven els seus garrins. La Guerra dels Bòers."
La República està moribunda i es manté per la força, els afrikaners es passegen armats fins al capdamunt, els polítics són els "cercabregues de l'última fila de la classe": "legitimitat, ja no miren de reclamar-la. La raó, l'han deixada de banda. El que els absorbeix és el poder i l'estupor del poder." Els negres adults desisteixen de tot i beuen en una cantonada o esperonen els joves a lluitar, nens que ja no van a escola perquè només serveix "per fer-nos adaptar al sistema d'apartheid". Ja res no és com abans, "ha canviat tot molt. Ja no hi ha mares i pares". La senyora Curren és filla d'una altra època i fa servir l'expressió "en el meu temps" per referir-se a una època que ja no pot tornar, quan els negres no envaien els carrers ni els porxos dels blancs, quan "els nens no calaven foc a les escoles". Mala època per patir un càncer, la vida està molt devaluada i"aquests temps demanen heroisme". Els marrecs revoltats només poden esperar la mort, "la terra seca amarant-se de la sang de les seves criatures. Una terra que beu rius de sang i mai no queda sadollada."
Mai de la vida m'hagués imaginat que llegiria un llibre d'encàrrec sobre un polític, però de més verdes en maduren. M'atreia que l'encarregat fos un dels guionistes del Pasta gansa o de El consultori del Dr. Soler, me l'imagino descregut i de tornada de tot. I pel que explica al llibre, abstencionista reincident. Realment, el llibre té un to èpic minimalista, una combinació gens fàcil que s'aguanta bé durant noranta pàgines i que en suportaria unes quantes més. Al lector li pot semblar que hi ha gat amagat: l'autor no coneix la seva presa, en lloc d'acostar-s'hi dóna voltes al seu voltant a través d'amics i coneguts, i per fi hi ha una trobada que és del tot professional i distant. Però en tot aquest procés el verí ha estat inoculat i Orteu es converteix, es deixa seduir com la guineu del Petit Príncep.
