Luis XIV, rey de España, de José M. de Bernardo Ares

El subtítol del llibre és De los imperios plurinacionales a los estados unitarios, o sigui la defensa de la tesi que els estats-nació neixen al segle XVIII, l'estructura política anterior es basava en territoris amb una població més o menys homogènia culturalment, més o menys units pel rei, primus inter pares. O com deixa clar Lucien Bély, el prologuista, "las relaciones no son todavía internacionales ya que las naciones no existen". Amb Espanya i Àustria (i el Sacre Imperi) no sols s'acaben o s'esllangueixen els imperis plurinacionals, sinó també el concepte de primus inter pares, ja que el rei vol ser l'únic, l'inqüestionable, el centre, l'estat, el sol.

L'autor dóna per entès que amb la mort de Carles II i la presa de possessió de Felip d'Anjou (Felip d'En Jou, segons un dietarista català de l'època), aquest, convertit en Felip V d'Espanya, no deixa de ser un titella del seu avi, el rei de França. Aquesta acumulació de càrrecs és el que va fer esclatar la guerra, perquè els austríacs exigien l'herència que creien que els corresponia, però els anglesos (aviat Regne de la Gran Bretanya, autèntics vencedors de la guerra) i els holandesos no podien tolerar tanta acumulació de territori en les mateixes mans (pensem en l'altra banda de l'Atlàntic, i que Portugal a l'inici de la guerra encara era aliada de França). La dependència de Felip V del seu avi duraria uns anys, perquè amb temps i una canya va anar agafant responsabilitats fins a acabar sentint-se realment el rei dels espanyols, i fins va acabar renunciant al dret d'ocupar el tron de França, al qual tenia dret per la mort de l'hereu de Lluís XIV, requisit indispensable perquè s'acabés la guerra. Malgrat tot, els funcionaris i militars van seguir sent francesos perquè els espanyols del règim anterior eren una nul·litat, a part que l'imperi estava socialment i econòmica a la bancarrota. La noblesa espanyola, austriacista i felipista, surt ben retratada en bona part del llibre.

Si Lluís XIV era un "nacionalista", va ser una raó "nacional" la que va fer que optés per acceptar l'herència, va triar el millor per França, o sigui ell. Però acceptant-la havia de complir unes condicions molt ben detallades al testament, i les va anar incomplint totes, una a una: els regnes d'Espanya i França no podien unir-se mai de la vida, i Lluís XIV el mateix 1700 va reconèixer el dret de Felip V a la successió de la corona francesa (desig d'una "monarquia universal"); l'imperi espanyol no es podia disgregar sota cap concepte, i el 1701 el rei sol va començar a posar el nas i les tropes als Països Baixos Catòlics, tan anhelats, a part que la pau final es va fer a costa de territoris espanyols; i el nou rei d'Espanya havia d'acceptar les llibertats, lleis i costums de tots els regnes de l'imperi, i ja sabem que els aragonesos vam acabar ben servits d'aquest conflicte. L'autor no aprofundeix gaire en aquest últim tema, i és comprensible perquè encara el patim, és el pecat original de la fundació de l'estat-nació espanyol. Tira pilotes fora: els responsables de la desaparició de la Corona d'Aragó ("privilegios de Cataluña" segons ell) són els estrangers, "en el contexto de una guerra de Luis XIV -no de España y menos de Castilla- contra los aliados, no contra Cataluña": "la desestimación de Luis XIV, el abandono de la reina Ana primero y Jorge I después y el empecinamiento de Carlos VI."

El llibre s'acaba amb uns capítols dedicats a les guerres a l'altra banda de l'Atlàntic, pel control de les colònies, i com van fer-s'ho els anglesos per convertir-se en la potència del segle XVIII, una mica decebedors perquè aporten moltes dades i línies d'investigació però poques concrecions.