Els jugadors de whist, de Vicenç Pagès Jordà

Vicenç Pagès és afeccionat als exercicis literaris i la metaliteratura, ja n'havia llegit alguna cosa, i seguint en la línia a mitja novel·la ensenya les cartes: "-Només em falta un història. Mira, m'encanten les simetries ocultes, els capítols rizomàtics. Per damunt de tot, adoro els epílegs. Sóc barroqueta sense arribar a la tematització de la forma, que diria Ruffinelli [és aquest?]. Trobo correcte suspendre la incredulitat del lector, ma non troppo. El que no suporto és tota aquesta porqueria de plantejament-nus-desenllaç. (...) A mi m'agrada començar pel mig, ex abrupto, després saltar endarrere, tornar endavant. (...) Sóc massa egocèntrica, només se m'acudeixen històries sobre mi i no vull indagar en el meu interior. (...) I imagina't si sóc noucentista, que ho faré en català."

Doncs tot això farceix la història d'un pobre quarantí, en Jordi Recasens, figuerenc avorrit de la vida, practicant d'una "bigàmia asimètrica" que com totes les coses bones s'acaba, i amb una filla que s'acaba de malcasar. "En termes morals s'assembla cada vegada més a Homer Simpson" i s'enclaustra al garatge de casa perquè "com que el món no li agradava, amb prou feines alçava els ulls de la pantalla de l'ordinador". Ara bé, comet l'error més idiota que pot cometre un quarantí, ço és enamorar-se d'una amiga de la filla, vamp de casa bona, amb inquietuds, bon nivell cultural i ambicions creatives: "Que la literatura no ens faci perdre la perruqueria", s'exclama abans de fer vida piho-bohèmia a Berlín.

L'escenari és Figueres, l'abast temporal de 30 anys, suficient per mostrar la manera de viure de dues generacions que tenen poc a veure, en aquest sentit la novel·la té molt d'antropològica. Als 70, en Jordi Recasens i els seus dos millors amics són nens que s'avorreixen a les vacances i tenen la desgràcia de no conèixer els jocs d'Avalon Hill, i s'inventen un joc idiota i una mica salvatge anomenat whist, que com a mínim serveix per donar nom a la novel·la. Als 80, esquiven com poden la decepció postfranquista i les cues de l'atur, integrants d'una generació "massa jove pel Canet Rock i massa gran pel rock català", sense esma, sense aspiracions perquè totes les vacants estan cobertes pels germans grans. Escriuen diaris (en paper), fan entremaliadures pel carrer, entren a les sales S i intenten lligar en discoteques un mica lúgubres. La generació dels seus fills, en canvi, és la d'avui, joves adolescents que perden el cul per la moda i les maneres de fer i posar per no quedar out, consumint tecnologia per un tub a tota velocitat. Tot i això hi ha punts de connexió intergeneracional, encara que només sigui pel fet que els pares paguen els casaments dels fills. De tot plegat va aquesta novel·la. Al principi em feia por tanta pàgina, però l'interès del lector va en augment a mida que avança. El bon ofici i l'humor de l'autor fan que la novel·la no acabi sent un nyap, cosa que hagués estat fàcil en altres mans. Val a dir que és convenient llegir-la a tota velocitat per connectar més bé amb la dècada que estem a punt d'abandonar.