Vaig sentir una vegada a la ràdio que si algú està obsedit en la idea que el seu cònjuge l'enganyarà, aquest finalment l'acaba enganyant, pel fet que la idea passa a convertir-se en una designi del destí. De la mateixa manera, els lectors d'
Indignació sabem des del primer moment que a en Marcus, noi jueu assenyat, obedient i d'excel·lents, li'n passarà una de grossa després d'haver fet els divuit anys, ja que el seu pare, un carnisser que només sap que "treballar de forma fanàtica", es trastoca temorós que al seu primogènit i fill únic pugui passar-li'n una de grossa. Per això en Marcus es veu obligat a abandonar el seu cau més o menys confortable del seu poble de l'est nord-americà on els jueus van fent la seva, i fugir oest enllà (amb això els nord-americans tenen avantatge en aquell llamp de país), a un estat de l'Amèrica profunda, a una "fastigosa universitat de fariseus", laica però de missa obligatòria, plena de "somriures desproveïts de sinceritat" i "rectitud opressiva" que trastoquen els alumnes, amb uns professors evangèlics convençuts que "no hi ha res de més important a la vida que les normes" (n'hi ha un que cada cop que fa un gol exclama "un xut per Crist").
Aquesta és la tercera novel·la que llegeixo de
Philip Roth i en totes he trobat com a eixos centrals la vida universitària, el sexe i la hipocresia social. Un retrat social d'alta tensió on ens podem emmirallar. A
Indigació potser l'últim element, la hipocresia social, és el que agafa més força, i d'aquí el títol de la novel·la, tenint en compte que se situa al 1951, en una societat en transformació per la fi de la segona Gran Guerra i l'inici del boom econòmic, però dins d'una guerra oculta encara pitjor, la Guerra Freda, i la paüra de la població davant "la clara possibilitat d'entrar en una guerra atòmica de conseqüències inimaginables amb la Unió Soviètica", on la
Guerra de Corea n'és un tast. Ja podem anar fent, amb els nostres estudis i feinetes i famílies, que si la conjunció internacional se'ns gira en contra hi tenim poc a pelar. Un altre tema important de la novel·la és la conjunció del judaisme amb la vida moderna, situació que provoca remordiments al pobre Marcus: quan s'ho passa bé o sent plaer pensa "en què devia haver fet mal fet perquè se me n'hagués presentat l'ocasió". De fet, l'únic que fa mal fet és que s'atreveix a "plantar cara", actitud que curiosament el degà li retreu que no fa, i va directe a l'escorxador mentre els seus companys
wasps i despreocupats van fent la viu-viu i aixequen el país.
Vaig sentir una vegada a la ràdio que si algú està obsedit en la idea que el seu cònjuge l'enganyarà, aquest finalment l'acaba enganyant, pel fet que la idea passa a convertir-se en una designi del destí. De la mateixa manera, els lectors d'Indignació sabem des del primer moment que a en Marcus, noi jueu assenyat, obedient i d'excel·lents, li'n passarà una de grossa després d'haver fet els divuit anys, ja que el seu pare, un carnisser que només sap que "treballar de forma fanàtica", es trastoca temorós que al seu primogènit i fill únic pugui passar-li'n una de grossa. Per això en Marcus es veu obligat a abandonar el seu cau més o menys confortable del seu poble de l'est nord-americà on els jueus van fent la seva, i fugir oest enllà (amb això els nord-americans tenen avantatge en aquell llamp de país), a un estat de l'Amèrica profunda, a una "fastigosa universitat de fariseus", laica però de missa obligatòria, plena de "somriures desproveïts de sinceritat" i "rectitud opressiva" que trastoquen els alumnes, amb uns professors evangèlics convençuts que "no hi ha res de més important a la vida que les normes" (n'hi ha un que cada cop que fa un gol exclama "un xut per Crist").
Aquesta és la tercera novel·la que llegeixo de Philip Roth i en totes he trobat com a eixos centrals la vida universitària, el sexe i la hipocresia social. Un retrat social d'alta tensió on ens podem emmirallar. A Indigació potser l'últim element, la hipocresia social, és el que agafa més força, i d'aquí el títol de la novel·la, tenint en compte que se situa al 1951, en una societat en transformació per la fi de la segona Gran Guerra i l'inici del boom econòmic, però dins d'una guerra oculta encara pitjor, la Guerra Freda, i la paüra de la població davant "la clara possibilitat d'entrar en una guerra atòmica de conseqüències inimaginables amb la Unió Soviètica", on la Guerra de Corea n'és un tast. Ja podem anar fent, amb els nostres estudis i feinetes i famílies, que si la conjunció internacional se'ns gira en contra hi tenim poc a pelar. Un altre tema important de la novel·la és la conjunció del judaisme amb la vida moderna, situació que provoca remordiments al pobre Marcus: quan s'ho passa bé o sent plaer pensa "en què devia haver fet mal fet perquè se me n'hagués presentat l'ocasió". De fet, l'únic que fa mal fet és que s'atreveix a "plantar cara", actitud que curiosament el degà li retreu que no fa, i va directe a l'escorxador mentre els seus companys wasps i despreocupats van fent la viu-viu i aixequen el país.
6 comentaris:
D'en Roth vaig llegir EL TRASTORN DE PORTNOY, i m'ho vaig passar força bé.
Prenc nota d'aquest Aristòcrata.
La sèrie de Portnoy és molt coneguda, però de moment només m'he llegit alguna de les últimes novel·les (és molt prolífic): La taca humana i L'animal moribund. Algun dia m'hauré de dedicar a les anteriors.
Ja l'he comprat. Com gairebé sempre, allò que comentes m'engresca, a veure quan puc llegir-lo.
ja em diràs què et sembla, Maite
Només he llegit de Roth "Quan ella era bona" i no me va acabar de fer el pes. De totes maneres tenc entès que és un autor una mica complicat. tal volta no el vaig agafar en un bon moment.
Caterina, no crec que sigui un autor complicat, parla de coses quotidianes i amb un gran domini de l'estil i de la llengua. Això sí, t'han d'entrar els temes: política, relacions socials, envelliment, sexe, etc.
Publica un comentari a l'entrada