La zona, de Serguei Dovlàtov

¿És possible parlar del cantó fosc de la vida sense recrear-se en la morbositat? És més, ¿hi ha algú que ho pretengui, tenint en compte que la morbositat fa pujar audiències com una esperitat? Doncs sí, Serguei Dovlàtov deixa de banda "els episodis més salvatges, sanguinolents i monstruosos de la vida en un camp. Tinc que la sensació que semblarien especulatius", ja que "el que m'interessa és la vida, no la presó. I les persones, no els mostres." Dovlàtov va treballar realment de vigilant en una presó de la Rússia soviètica, per això podem dir que La zona, traducció de Miquel Cabal, és autobiogràfica, però en Dovlàtov tampoc no parla d'ell, no en vol parlar, sinó de les persones en general.

Ara bé, de la mateixa manera que no és bonic recrear-se en la misèria de l'ambient, tampoc no ho és obviar-la, pel fet que "l'home canvia irreconeixiblement sota la pressió de les circumstàncies. Sobretot en un camp." La presó té les seves lleis, és una societat en petit, i tothom s'hi adapta com pot, si no en queda bandejat, treballadors inclosos, vigilants, administratius i personal sanitari (-Tens massa miraments amb els presos. -És que em sembla que sóc com ells). El comunisme és un paradís (-Qui es quedi enrere no ens l'endurem al comunisme, acabarà els seus dies en el sistema actual) que no acaba de funcionar, perquè tothom s'hi refereix amb un somriure sota el nas. I pobre del que cau en doctrines de redempció, perquè el vigilant pensa en un moment de feblesa que "Són bona gent... Encara que siguin delinqüents, clar... Però és que la vida els ha fets malbé, l'entorn els ha engolit", que ja n'hi estan fent una de bona.

Dovlàtov va ser censurat al seu país i, emigrat als EUA, va intentar publicar els seus llibres. Aquest, en concret, li va anar arribant per fragments, i aquesta fragmentació és la que tenim publicada juntament amb les cartes explicatives al seu editor, perquè és un material no gens fàcil d'entendre per als desconeixedors de la societat penitenciària, de la zona.