El imperialismo catalán, d'Enric Ucelay-Da Cal (II)

Com és habitual en molts països al segle XIX, el catalanisme va començar sent un moviment literari i cultural que va derivar en poques dècades a un sentit explícitament polític, amb Valentí Almirall i Víctor Balaguer, però a diferència d'altres nacionalismes no va anar de bracet amb l'independentisme, sinó ben al contrari: "desde Cataluña y con algo de excentricidad política, se han reivindicado formas de identidad colectiva en el seno del Estado y, en consecuencia, de ciudadanía múltiple". Des que una colla de prohoms, Àngel Guimerà inclòs, van lliurar al rei de Madrid una llista dels greuges que segons ells patíem els catalans, periòdicament hem anat lliurant llistetes a Madrid i proposant refundacions d'Espanya, ja sigui sota una monarquia o una república, tant és, el que importa és refundar. I la resposta dels que remenen les cireres estatals sempre ha estat la mateixa: quatre bones paraules, sou molt laboriosos i tot plegat, i au cap a casa que nosaltres som els que decidim. "Lo que resulta trivial en Madrid parece esencial en Barcelona." Han passat més de dotze dècades i els catalans encara estem presentant llistetes a Madrid i proposant refundacions de l'Estat, no es pot dir que haguem avançat gaire.

L'únic independentisme que hi va haver va ser l'impulsat precisament pel cubà, que va influir posteriorment en el que Ucelay anomena el populisme republicà (de fet els seus primers llibres estan dedicats a "la Catalunya populista" i a Francesc Macià). A la península bufaven altres vents, els romàntics i els modernistes van ser escombrats sense pietat pels noucentistes, amb els coetanis Prat de la Riba i Cambó al capdavant, que van promoure el concepte d'imperi. La idea de fons era que Catalunya no podia anar sola enlloc, aleshores calia pertànyer a una potència de pes mundial i, deixant de banda el que pensaven alguns francòfils, aquesta havia de ser Espanya. Però el Regne d'Espanya, pobret, gairebé no s'aguantava dret, i aquí és on els noucentistes creien que hi havíem d'entrar els catalans, per la nostra "superioritat moral", per ser més europeus i avançats i espavilats que ningú. "'Imperialismo' venía a ser sinónimo -al menos emotivo- de una 'hegemonía catalana' en los asuntos de un Estado manifestamente ineficaz." Aquesta cantarella ha funcionat fins als nostres dies, ara que ens adonem -potser massa tard- que els catalans estem ancorats mentre l'Estat espanyol, cada cop més nació, aconsegueix aproximar-se a la plenitud que mai no havia tingut. I és que a ningú li agrada que li diguin com ha de ser i què ha de fer. Amb l'avantatge que ens dóna veure les coses en perspectiva, avui dia podem dir que el catalanisme regeneracionista s'ha equivocat de mig a mig. Ja ben aviat l'espanyolisme va adonar-se que "las aportaciones de la Lliga podían pensarse directamente para España, sin la mediación catalanista", i alhora com qui no vol la cosa presentava quan li convenia el catalanisme com un moviment separatista i traïdor, i provocava "incipientes campañas de boicot a los productos catalanes." Res de nou sota el sol.

La superioritat moral dels catalans, que havia d'aportar seny i pràctiques de bona economia a un estat funcionarial i militarista caduc, es basava sobretot en la societat civil catalana, superior a la resta de la societat espanyola, rural i endarrerida. Ara bé, el catalanisme noucentista, com totes les ideologies, era creadores de mites, i la famosa societat civil catalana no deixava de ser això, un mite. Fins i tot el concepte de burgesia catalana ha estat sempre un mite, perquè mai no ha quedat clar si n'hi ha o n'hi ha hagut. "El modelo de sociedad civil social e ideológicamente estable, pero capaz de un crecimiento expansivo seguro, sobre el cual Prat fundamentó su 'unidad catalana' aixomática, no existía en realidad." El que va fer veure als lligaires que anaven despullats va ser l'esclat de la Setmana Tràgica, van adonar-se que no controlaven les masses, entre el populisme republicà que més endavant els humiliaria a les urnes i l'anarcosindicalisme que no perdia el temps en nimietats, ja que ells vivien per la revolució. El gran defensor del concepte de societat civil i altres mites va ser Prat de la Riba, que va morir jove, però Cambó es va quedar amb la patata calenta a les mans. El primer va quedar com el bo i el segon com el dolent, dicotomia que encara dura.