Val a dir que la fidelitat de Llovet amb l'original és màxima, els seus principis de traductor-traïdor són clars: "el traductor d'aquesta novel·la, com comprendrà el lector, no era ningú per esmenar-li la plana a Thomas Mann". I també: "el que no he fet mai, per descomptat, és tallar les frases fent ús d'un suposat 'lliure albir' del traductor, en el qual no crec ni gota." És d'agrair la rotunditat i la seguretat d'aquesta opinió, ara que desgraciadament encara estan de moda traductors amb vocació d'escriptor frustrat, i encara pitjor directors que "recreen", que és fan un fart de fer "relectures lliures" de les obres clàssiques, perquè el públic és tan burro que és incapaç d'entendre res, i així els és oferta una micona de llur genialitat.dijous, 11 de setembre del 2008
La traducció
Com que som incapaços d'entendre els textos escrits en llengües que no dominem prou o gens, que són la majoria, necessitem un intermediari, un traductor que en modifiqui el codi. "Traduir és enormement esclau, a més de ser una feina d'una modèstia tan forçosa com incosolable." El Fèlix Krull català es llegeix molt bé, tota l'estona jo estava convençut que l'obra estava escrita originalment en una llengua ben planera, però resulta que és tot el contrari, l'original alemany és "una complexa filigrana" de subordinades i "artificialitat", "Thomas Mann la va escriure com un exercici de domini estilític." Paradoxalment, ara els catalans tenim la sort de poder llegir el Krull amb molta més facilitat que no pas els alemanys, com passa amb Shakespeare que molts anglòfons no acaben d'entendre i a nosaltres ens fa caure la bava.
Val a dir que la fidelitat de Llovet amb l'original és màxima, els seus principis de traductor-traïdor són clars: "el traductor d'aquesta novel·la, com comprendrà el lector, no era ningú per esmenar-li la plana a Thomas Mann". I també: "el que no he fet mai, per descomptat, és tallar les frases fent ús d'un suposat 'lliure albir' del traductor, en el qual no crec ni gota." És d'agrair la rotunditat i la seguretat d'aquesta opinió, ara que desgraciadament encara estan de moda traductors amb vocació d'escriptor frustrat, i encara pitjor directors que "recreen", que és fan un fart de fer "relectures lliures" de les obres clàssiques, perquè el públic és tan burro que és incapaç d'entendre res, i així els és oferta una micona de llur genialitat.
Val a dir que la fidelitat de Llovet amb l'original és màxima, els seus principis de traductor-traïdor són clars: "el traductor d'aquesta novel·la, com comprendrà el lector, no era ningú per esmenar-li la plana a Thomas Mann". I també: "el que no he fet mai, per descomptat, és tallar les frases fent ús d'un suposat 'lliure albir' del traductor, en el qual no crec ni gota." És d'agrair la rotunditat i la seguretat d'aquesta opinió, ara que desgraciadament encara estan de moda traductors amb vocació d'escriptor frustrat, i encara pitjor directors que "recreen", que és fan un fart de fer "relectures lliures" de les obres clàssiques, perquè el públic és tan burro que és incapaç d'entendre res, i així els és oferta una micona de llur genialitat.
Subscriure's a:
Comentaris del missatge (Atom)
8 comentaris:
Si el tema de les traduccions t'interessa, em sembla que hi ha una obra recent d'Umberto Eco sobre la professió del traductor i els seus resultats.
... Fa dies parlavem de traducció i va sortir l'opinió d'Umberto Eco sobre la feina del traductor: "dir gairebé la mateixa cosa", fent tan petit com sigui possible aquest "gairebé". Trobo que és una acurada definició de la dificultat i l'exel.lència de la tasca de dur un escriptor estranger a una altra llengua...
Moltes gràcies per les vostres aportacions. Sí que és veritat que s'ha de mirar el mateix, però sovint és molt difícil o impossible, com passa amb la poesia, o amb llengües no indoeuropees. El mateix Llovet comenta la dificultat que ha tingut per traduir els nombrosos relatius que té l'alemany al català, i això que són dues llengües força pròximes.
Només pelprimer capítol, ja paga la pena el llibre d'Umberto Eco.
Els traductors tenen difícil el reconeixement: si un llibre està ben traduït, s'imposa la ficció que llegim directament l'autor. Paradoxalment, llavors, els millors traductors són els que passen més desapercebuts.
Salutacions cordials.
és cert, senyor llibreter, un traductor que es faci notar és com un nen malcriat
Sobre l'art de traduir hi ha un llibre força interessant TEORÍA DE LA TRADUCCIÓN LITERARIA de l'editorial Síntesis. Té parts una mica "feixugues", però jo vaig descobrir aspectes del món de la traducció que em van fascinar.
Jo vaig veure aquest problema quan al Club de Lectura varem llegir "El Cor de les Tenebres" hi havia gent que no els havia agradat gens. Uns altres normal, i uns quants ens havia encantat. A base de xerrar ens varem adonar que els que no els havia agradat s'havien llegit tots la mateixa edició de Ed. 62 que té una traducció nefasta. D'altres que havien aconseguit un altra edició amb altre traductor varem poder entendre alguna cosa i els pocs afortunats que teniem els exemplars amb la millor traducció ens va encantar.
Des de llavors sóc molt curós amb les traduccions.
Jordi, és cert que s'ha de mirar qui ha fet la traducció, i de quin any és. Això no es té gaire en compte, ni tan sols moltes editorials. La meva traducció de El cor de les tenebres és de Montserrat Vancells i Flotats. També és cert que hi ha gent a qui no agrada cap traducció en una llengua determinada.
Publica un comentari a l'entrada