El pis de la iaia

El que més funciona a La ruïna, de Jordi Casanovas i FlyHard, és la catifa màgica, la porta dels somnis, de fet tota la peça se sustenta en aquest recurs, que per força és poqueta cosa per a una obra dramàtica sencera, els personatges són massa plans i el text massa prim (sí, ja sé que la situació i els diàlegs demanen text prim, però aquest també pot tenir valor literari). Ara bé, el pitjor de tot és que l'ambientació principal, la de la crash econòmic, és poc creïble. Paradoxament em vaig creure més el personatge argentí del final de City/Simcity que, guarnit amb trajo de catàstrofe nuclear, afirma que les crisis no les veus a venir, te les trobes fins que hi ets enfangat fins als genolls.

Els comentaris dels personatges, els diàlegs, són els que sentim arreu, jo no hi entenc, vaig fent, la culpa és dels bancs i no ens podem refiar de ningú, però això ja ho hem sentit un munt de cops i no cal anar al teatre per tornar-hi. El públic devia tenir una mitjana que superava els 50 anys, una contradicció si considerem que és un text que podria connectar fàcilment amb les generacions joves. Potser és que el temple on es representa la funció i els sacrificis és vist com a extemporani, i calen noves formes de presentació per a uns continguts que podrien trobar un públic. De fet, semblava que la mateixa representació demanés a crits un altre escenari. Ara acabo de descobrir el videojoc de l'obra i està prou bé.